L’any 1238, Jaume I, rei d’Aragó i Catalunya, després d’haver ocupat Mallorca, conqueria les terres valencianes. Segons la tradició, el rei entrava a la ciutat de València el dia 9 d’octubre. A Dénia, a les seues ordres, ho feia el capità En Carroç. A partir d’aquesta efemèride, com diu Joan Fuster, es produïa el naixement del poble valencià, un país que s’estén des de Vinaròs fins a Oriola, l’antic regne de València, que ara s’ha batejat, oficialment, com la Comunitat Valenciana.
Bé, la data del «9 d’Octubre» s’ha convertit, amb la recuperació de la Democràcia, en una festa important del País Valencià, celebrada per tot arreu. A Dénia, a partir de la Transició, ha anat celebrant-se, en un principi potenciat per les forces nacionalistes que volien donar-li l’autèntic sentit històric i reivindicatiu. Però amb els canvis polítics, la festa ha anat prenent altres camins. Parlem a pams. Primer direm que l’expansió urbanística ens va conduir a l’aparició de la Plaça de Jaume I, a la que se li va augmentar el valor d’aquesta titularitat amb el descobriment del monument deDIcat al ConqueridoR, obra del notable escultor basc Joxé Alberdi, el 2 d’abril de 1987. 
De Joxé Alberdi podríem parlar molt i bé, i ja ho havem fet en diverses ocasions amb aquest mateix periòdic, molt extensíssimament. Per sintetitzar podríem dir que va nàixer a Azkoita (País Basc), el 22 de maig de 1922. Va ser un dels xiquets i xiquetes embarcats cap a Gran Bretanya, després del bombardeig de Gernika el 1937. Allí es va formar, rebent classes de dibuix i pintura, mentre alternava amb el treball en fàbriques de material de guerra per a la II Guerra Mundial. En finalitzar aquell conflicte bèl·lic, pel 1945, abandonava els estudis per dedicar-se de manera exclusiva a la creació artística. Però més tard muntava a Londres un taller de disseny i, paral.lelament, ingressava com alumne al Sir John Cas School of Art, on després d’alumne es convertia en professor. El director, bastant interessat en els treballs de fusta de l’Alberdi, li va demanar la seua col.laboració en la decoració dels famosos transatlàntics Queen Mary i Queen Elisabeth, treballs que li varen donar un notable prestigi a l’Alberdi. Va aconseguint una gran notorietat, tant com a professor d’escultura com a escultor, amb destacades exposicions en poliester i fibra de vidre. A més d’altres treballs amb ferro, coure, llautó, marbre… per més que els seus inicis havien sigut amb fusta, que sempre ha dit que li atreia, especialment la fusta podrida, amb arna i nus que li exigeixen un treball lent que -segons manifestacions d’ell- li permeten com «un diàleg amb la peça que va a tallar, escoltant més que imposant allò que li vol suggerir». A Anglaterra deixa una bona mostra dels seus grans valors artístics que apareixen en importants entitats i espais públics. S’ha convertit en un dels més grans escultors de talla internacional. Allí coneix una jove i destacada actriu intèrpret de Shakespeare, Cyntia Appleyard, amb la qual es casava i tenia descendència. Per problemes de salut de la seus dona decideixen venir-se cercant un espai idíl·lic, com hi ha sigut la muntanyeta de Jesús Pobre durant tants anys. N’havia passat uns quaranta a Anglaterra i ara canviava d’aires amb molta complaença per als dos. Ja a Espanya, el 1976 exposava a la Galeria Valera, de Bilbao, i Bartolomé March el convidava a la realització de dos «pajarracos», com els anomenava Alberdi, de 5 metres d’altura cadascun, per als jardins del seu palau de Mallorca, en Cala Rajada, com els que havia creat set anys abans. Ja no para, no dona abast, amb molta presència al seu País Basc. Per encàrrec de la Diputació Foral Alavesa, realitza la figura de l'»Aitor» destinada als jardins d’Ajuria-Enea, a Vitòria, i un esbós en bronze, amb 85 còpies numerades i signades. Una exposició a Zurich (Suïssa), i uns encàrrecs de la Caixa Provincial d’Estalvis d’Àlava, pel 1960, que, per cert, li entregaren el número 1 al Papa, en una audiència que aquella entitat va rebre. Per l’extraordinària extensió necessitaria a dir res més de la magnitud de l’obre de Joxé Alberdi. Rematarem dient que en la inauguració del seu Jaume I el Conqueridor, que ell considerava «El Enigmático», va intervenir el bon amic i notable poeta Lluís Alpera, amb un poema gravat a la mateixa de Jaume I, que ara transcrivim: «Des del Castell i les Roques/que vigilen la memòria de la llengua,/ des del Saladar i els Palmars/ que alcen de la pols els vells camps de raïm,/ des de les multicolors cabelleres/ que brollen sensualment de l’Aiguadolç,/ proclamem per sempre l’espessa fidelitat/ i la flor del coratge d’aquest poble nostre». L’obra, en bronze, té una altura de 3,85 metres i un pes de 1.100 quilos. Era el 2 d’abril de 1987 i estigueren presents el president de la Generalitat Valenciana Joan Lerma, l’alcalde Jaume Sendra Timoner, regidors, autoritats, públic en general, representants polítics, l’escriptor Josep Maria Castellet, el citat poeta Lluís Alpera, persones del món de la cultura, etc., algunes d’elles, bones amigues de l’Alberdi i influents en certa manera del treball gratuït, llevat de la seua fundició en bronze. En aquesta plaça sempre s’havia muntat l’homenatge a Jaume I, amb la celebració del «9 d’Octubre». Ara, a partir de 2008, amb la «conquesta» del poder municipal per la dreta amb la transfuguista moció de censura, les coses han canviat substancialment, rebutjant la presència «oficial» de la Corporació a aquesta plaça i al magnífic monument. Un despreci afegit a l’autor, Alberdi, finat el 19 de gener de 2008. És una forma de mostrar la seua indiferència davant l’efemèride, perquè a la representació dretana en el poder municipal res no els importa el nostre patrimoni històric i cultural, com ho manifesta ara la seua actitud d’esquenes a la personalitat del Poble Valencià i el mal ús de la nostra llengua i cultura. Afortunadament encara existeix un sector de notable interès per les arrels valencianes, com ho és el col·lectiu Dianium Dansa, que enguany ha beneït «on tocava» -a la plaça Jaume I- els gegants Tirant i Carmesina, del Joanot Martorell, tot potenciant un bon aspecte de la nostra cultura autòctona. L’enhorabona pel treball. I ens preguntem: l’actitud de menyspreu per part de la dreta governant, és producte de la ignorància? Del «menfotisme»? De la mala fe? És la «por» als defensors del patrimoni històric i cultural? Si més no, és l'»odi» contra tot el que signifique una defensa dels valors de l'»enemic». I així s’està fent el ridícul més espantós, en ple segle XXI.
