Continuarem parlant de cornuts. Bon inici! Per l’anomenat Segle D’Or els literats li dedicaven algun temps al tema, com la cita de Quevedo que recordàrem la darrera setmana. El poble pla també sabia fer les seues ironies, com la d’aquella adúltera consentida que s’acomiadava del seu marit tot dient-li: «Vete a divertir, que han de venir aquí unos caballeros a horgarme, y como eres muy triste, afrontárasme». O el cas de l’agutzil cornut que, quan tornava a casa per la nit, baixava al carrer cantant amb veu alta per anunciar que anava a entrar al seu niuet, i així donava lloc a que la seua dona s’assomara a la finestra si estava «acompanyada» i, com havien convingut si tenia un «client» hauria de fer una altra passejadeta abans de tornar a la llar. Precisament el 1566, Felip II havia decretat una pragmàtica contra els marits «que por precio consintieren que sus mujeres sean malas de su cuerpo». Aquesta tendència s’ampliaria el segle següent. A les grans ciutats era bastant freqüent que la justícia comdemnara als cornuts més destacats a fer un passeig humiliant pels carrers principals, a manera de processó. Diuen que en aquesta cerimònia, el cap del cornut s’adornava amb banyes i rests d’alls; mentre que la seua dona anava al darrere assotant-li l’esquena mentre el botxí tancava aquest grotesc passacarrer assotant-la a ella. Vaja uns Carnestoltes…!
Citarem ara uns acudits rimats d’alguns poetes d’aquell Segle d’Or sobre l’escassesa de dones verges d’aquell temps. Per exemple, Quevedo: «Solian usarse doncellas,/ cuéntan-lo así mis abuelos./ Debiéronse de gastar,/ por ser muy pocas, muy presto»./ I Tirso de Molina enversava: «Pues lo mismo digo yo/ de nuestras finezas bellas;/ todos dicen que hay doncellas;/ pero ninguno las vió». I Quiñones de Benavente poerotitzava sobre el tema: «Pues, ¿y los bellacones redomados/ que dicen que en el mundo no hay doncellas?/ Pues, si las perseguís ¿como ha de abellas?/ Pregunto, lengüecotas de escorpiones,/ en la casa en que hay gatos ¿hay ratones?». 
El sagrament del matrimoni, com és sabut, prometia la vida eterna, però sense garantir res de tes en la terrenal. Damunt, com molts matrimonis eren el resultat dels acords dels pares dels nuvis, sense demanar l’opinió dels interessants, freqüentment acabaven com el rosari de l’Aurora. El citat Quiñones de Benavente ho explica en vers: «Los que quieren casarse, se parecen/ al que compra melones, que la venta/ es a carga cerrada, buena o mala./ Ya algunos llevan el melón con cala». I en un altre entremés deia: «Era como linaje de ropero,/ que aunque todo cristiano se lo prueba,/ por nuevo el que lo compra se lo lleva». El 1656 apuntava Barrionuevo -un Barrionuevo anterior al polític socialista dels nostres temps-: «Buteri, el intérprete del rey, al mes de casado tiene pleito graciosísimo porque dice que no entendió en que dotaba a la esposa no que tenía tan mala condición y ella alega que no es para marido u hombre tan poco…». La mateixa idea va exposada en un entremés on un home casat demana el divorci: «Primero, porque no puedo ver a esa mujer; segundo, por lo que ella sabe; tercero, por lo que yo me callo y la cuarta porque no me lleven los demonios».
Amb la reacció contrareformista, el divorci va desaparéixer i donava pas a la multiplicació als casos de bigàmia, malgrat que aquesta situació com a delicte estava penat amb vergonya pública i deu anys de galeres. Està clar que els poderosos podien recórrer a la figura de nul.litat, una bona forma de divorci encobert. I altres no tant pacients no tenien cap vergonya de plantar-li cara al sagrament.
Pel 1635 a Granada en un auto de fe, un dels penitenciats era un frare apòstata que s’havia casat dues vegades segons l’Església i quatre sense sagraments. El model, l’ideal de bellesa femenina havia evolucionat poc des de l’etapa anterior. Una bona mostra podria ser la imatge de la Venus del espejo, de Velásquez, l’únic nu, de gran esplendidesa -segons es diu- permetia la moralitat de la pintura espanyola de l’època tan carca (quan a Europa tenien notable presència les carns de Tizianos, Rubens i Veroneses). La nostra Venus és una dona menudeta, d’adequats malucs, les cames curtes i modelades, el turmell fi, els peus mínims, pell nacrada, presumiblement suau al tacte i potser apegalosa després de l’ardent amorós i eixos mòrbids clotets que se li formen en el traser i en el muscle.
Tot el que estic dient no és el producte de cap contacte intensament eròtic meu sinó el resultat de divagacions literàries de notables escriptors que m’han servit per a les històries que estic construint. Majoritàriament de treballs de Juan Eslava Galán, el qual continua manifestant que aquesta baldat de Velázquez, en quant el rostre, el defectuós espill no el reflexa amb la nitidesa que caldria desitjar. Diu que té el front noble i desembarassat, però la resta dels seus trets semblen plebeus. I l’autor principal d’aquest estudi acaba dient, amb tota la raó del món, que «no se puede tener todo». Caldrà que fem alguna nova visita d’inspecció a la Venus del espejo, i observar-la detingudament. I parlant de belleses femenines, farem una cita de Lope de Vega, considerat com un home perit en galanteries, que enversava la descripció d’una altra bellesa:
«No tiene dieciséis años/ fresca como una camuesa; ayer la miré en los baños/ con una pierna tan gruesa/ y unos piecitos tamaños./ Los pechos son dos manzanas/ y no hay rosas castellanas/ como las mejillas bellas (…)». El mateix Lope definia actituds de les dones atractives: «los andares son la mayor gracia de las mujeres», tot fent al•lusió al moviment de caderes, tan característic de la nostra dona, la dona meridional, amb tanta gràcia menejant el culet, amb rapidesa quan camina. Ens aproximarem a la definició «científica», que he trobat rebolicant papers. Es diu que aquest moviment femení és, simplement, el producte de la peculiar inclinació de la pelvis de la dona que es mou de dalt a baix quan recolza el peu, però pot accentuar-se amb certa voluntarietat, i això és degut a que en uns països siga més notori que en altres. Model? La nostra dona mediterrània. Continuarem.
