A mig camí entre la prostitució lliure i la de caràcter il.licit es trobaven les dones «amesades», és a dir les que s’ajuntaven per mesos, el que podríem dir la fórmula ideal per aquells moments d’economia incerta, que podrien equiparar-se als moments actuals. Els hàbits d’afalagar esplèndidament com una forma de pagament indirecte van anar creant noves formes de tractament social. L’home que galantejava a una dona, fins i tot quan ella estava reputada de notable decència, havia de mostrar-se esplèndidament, perquè únicament a base de bons regals podia aspirar als seus favors. En aquest «intercanvi» romàntic i amorós alguns galantejadors despreciats solien reaccionar de manera irada perquè se sentien estafats quan veien que el que havien «invertit» no responia al que havien rebut amb el canvi. Un d’aquests personatges va ésser el comte de Villamedina que va acometre al Paseo del Prado a la marquesa del Valle per tal d’arrebassar-li el collar que li havia regalat ell en temps més feliços.
Per aquell temps proliferaven les dames «pedigüenyes», per dir-ho d’alguna manera, que assetjaven els citats galans que estaven dispostos a arruïnar-se per tal de quedar bé; unes dames que «en cuanto ven a un conocido le piden limoncillos, barquillos, pastillas, golosinas… se lo envian a decir con las vendedoras y es doscortesía no responder que tomen lo que gusten e invitarlas». Tot això segueix en boga actualment en països desenvolupats, on se suposa que és habitual l’amor lliure, però el galantejador sap que ha de fer la galanteria de convidar-la a un bon sopar en un restaurant d’alt nivell, molt car. Aquesta actitud constitueix un requisit ineludible per a que ella el convide després a una última copa en casa i li concedisca els seus «favors». 
No va ésser aquesta l’única galanteria que els temps moderns va fer seua de manera sorprenent. També s’inventaren subhastes de carn femenina o concursos de «Misses». En aquell temps, en cada barri, i a vegades en cada carrer, era proclamada una «maya» o reina de maig entre les joves fadrines veïnes. Vestida de gala i ben maquillada, la xica que era elegida exhibia la seua bona figura damunt d’un tron ben abellit, rodejat de flors on era rodejada per altres joves que conformaven la seua cort d’honor. Poc o no res han canviat aquestes coses en el pas del temps. Els galans anaven de barri en barri, observant la «mercancia» exposada, feien els seus comentaris perits com si tractaren en fores de ramats, de bestiars, avaluant les relacions futures i deixant bones propines per anar creant fama de gent rumbosa. Un observador d’aquest món deia: «El estupro, el amancebamiento, el adulterio, pagan por galantería». I així la dona, habitualment reclosa en casa, no gaudia de cap altre pretext per escapar d’aquesta reclusió que volcar-se en les seues misses i devocions en esglésies i convents. El nostre Ruiz de Alarcón deia que les dames van al temple per a que el galà les veja. És a dir que els llibertins freqüentaven els temples a la recerca de dones i fins i tot la severitat contrareformista aconseguia que foren respectades les cerimònies divines. Parlant d’aquest tema un viatger francés escrivia: «No se avergüenzan de servirse de las iglesias para teatro de vergüenzas y lugar de citas para muchas cosas que el pudor impide nombrar». en «El Bufón» un rufià dona a conèixer les seues orgies sexuals en el temple: «Pasámoslo en la iglesia notablemente, porque el olor de los retraídos vinieron ninfas desnudándose por vestirnos». Tampoc les processos es lliuraven de la luxúria de la qual s’aprofitaven a l’empar de les foscors, de les apretades concurrències i dels racons apartats per on se solia discórrer. «Lo que menos se trata o se piensa es de Dios y lo que más de ofenderle. Salen a ver dicha procesión -leemos en un informe- muchas mujeres enamoradas y compuesas y llevan meriendas (…) y las mujeres hacen señas a los cofrades (…) y hay mucho regocijo en un día tan triste y en cuanto anochece hay muchas deshonestidades». Això en una visió general, perquè s’acaba descendent a casos particulars: «Los cofrades habían concertado un Viernes Santo a dos rameras muy hermosas que salieron a la procesión en el egido de la Coronada y que saldrían con ellas a las huertas y se las llevaron a una acequia y allí se habían metido y habían tenido acceso carnal con ellas, pues en cuanto anochece hay muhas deshonestidades». A les romeries es mantenien vives les antigues lliberals contradiccions. El pare Guevara proposava que les romeries s’anomenen «tameries» i Góngora adveria a un marit complaent que tenia el costum de concorre amb la seua dona: «No vayas, Gil, al Sotillo/ que yo sé/ quien novio al Sotillo fue/ y volvió hecho novillo».
Un altre lloc d’encontre entre dones i homes era el teatre, considerat pràcticament l’únic esdeveniment social d’aquella societat tan primmirada, encorsetada. Els espanyols vivien apassionadament aquest món de la Faràndula. Majoritàriament les dones que ho aprofitaven per a lluir-se, escodrinyar i cotillejar bona cosa sobre els còmics, perquè hauria de recordar que els actors estaven considerats com un sector social de gent perduda, marginal a la qual se li negava la comunió i el soterrament en sagrat, però, per altra banda, eren objecte de desig i d’atracció general. La gent d’alt nivell econòmic presumia de mantenir relacions sexuals amb actrius famoses, la majoria de les quals estaven casades amb marits consentidors també actors famosos, i això, naturalment, li afegia el seu morbo a la situació. Aquest estat de coses va resultar tan escandalós que les autoritats hagueren de promulgar una llei per tal de què «los señores no puedan visitar comedianta ninguna arriba de dos veces». Però no sempre els galantejadors es guanyaven els favors de la comèdia amb les seues dàdives i obsequis. En algunes ocasions eren objecte de raptes i violacions amb total impunitat. Un altre dia donarem a conèixer alguns models.
