Juan Eslava Galán descriu moments relacionats pel segle XVII al món del cornut consentit. Ell opina que, si donem crèdit als escriptors de l’època, existia una gran presència de casats víctimes de les seues esposes. Són bastants els investigadors que combreguen amb eixa opinió. Parlarem un poc sobre el tema, basant-nos, com sempre, en els treballs efectuats per escriptors notables d’aquells temps. Quevedo, per exemple, deia: «Como hay lenceria y judería, haya cornudería, no sé si se hallará sitio capaz para todos». Potser eixes opinions literàries representaven un poc la mala llet que ja anava caracteritzant -com ara- la vida de la societat d’aquells temps.
Això no obstant, els casats tenien la inclinació de viure amb recels i suspicàcies, malgrat tenir la legislació de la seua part, i s’arribava al cas de viure motius de llavar amb sang el seu honor, que tant preocupava. En eixe cas el marit enganyat i el pare o el germà de l’adúltera podien disposar lliurement de la vida dels amants, bé personalment o per l’acció de la justícia. 
Fins i tot l’Església tolerava i exculpava aquest tan dramàtic costum. Les execucions dels adúlters es feien públicament i eren presenciats per una nombrosa multitud de veïns curiosa. En una d’aquestes execucions el marit ultratjat va practicar la seua venjança fins el punt de pujar al cadafal i, empapant el seu barret amb la sang que acabava d’abocar recentment l’esposa, la llençava sobre els espectadors mentre cridava «¡Cuernos fuera!».
A Sevilla, el 1624, una execució acabaria feliçment per als condemnats.Veurem. Resulta que una tal Maria, casada amb el sastre català Cosme Seguano, que li portava vint-i-dos anys, es va fugir amb un esvelt capità dels «Tercios». En ser capturats per la justícia, el sastre va decidir que havien de morir. Quan el botxí anava a executar-la, els frares de San Francisco li pregaren al sastre que la perdonara, però ell no baixava del burro, es mantenia en els seus tretze, fermament. I cridava «¡No la perdono!». Els frares cridaven «¡Ha dicho yo la perdono, ha dicho yo la perdodo!» I encara que el sastre insistia en la seua negativa de perdó, els frares muntaren un tumult tan gran que la dona condemnada va poder escapar entre aquell enrenou. Diuen que des d’aleshores la cridaren com «Maria la Meldegollada», que deixà fama de dona alegre, més realitzada amb els plaers carnals que en el meritori reducte matrimonial.
Els casos dels marits que es prenien la venjança personalment resulten encara més nombrosos. El concepte de l’honor, puntillós, d’aquest celluts «Otelos» messetaris s’encenia davant de qualsevol sospita. Però al moment de l’execució de la venjança es mostraven discretament i previsorament cristians, potser perquè procuraven que la condemnada esposa morira en gràcia de Déu.
Per aquest motiu s’ha dit que alguns marits acompanyaven la seua dona a combregar abans d’assassinar-la, o esperaven qualsevol ocasió en la que ella estigués acabada de combregar. Així ho va fer el 1637 el notari Miguel Pérez de las Navas, «habiendo guardado ocasión y día en que su mujer había confesado y comulgado, le dió garrote en su casa (…) por muy leves sospechas de que era adúltera».
Un altre cas citat per Pellicer: «Marcos Escamilla, aposentador de palació, por celos de un enano del rey, dio muerte a su mujer (se cree que sin culpa)». Els gelosos muntaven tot tipus de maniobres amb les que confirmaven les seues sospites. Un d’ells -pel 1645 a Madrid- defenia els seus arguments «fingiendo ausentarse y que no volvería hasta la noche (…) a las dos horas volvió, estando en la cama la mujer y el amigo (…) el hombre se había metido debajo de la cama y el marido diole allí dos o tres estocadas de muerte, saliendo el pobre herido a la ventana pidiento confesión, siendo tan desdichado que no hubo clérigo que lo podiese absolver y cayo muerto al bajar la escalera. La mujer se puso a salvo cuando vió al marido con la espada en la mano, y medio vestida se marchó a un convento».
Un altre cas similar, que va ocórrer per aquelles dates també amb fort tremendisme és el següent: el marit gelós arribava a casa de manera intempestiva i sorprén als adúlters fregant «in fraganti» i am el seu impuls rebanyut, li pega una volta definitiva a la clau de l’alcova dels culpables i corre a donar compte del fet a la justícia. El galà «Casanova» intenta escapar per la finestra amb el clàssic romanticisme, però amb tan mala sort que es va rebolcar sobre la taula d’una casa confrontant.
Potser anava fluix de genolls, com sol passar després de repetides accions venèrees. «Lo llevaron a la cárcel herido como estaba, en un silla. Puede ser que el marido con ruegos, la perdone: que trabajo es el suyo que muchos lo padecen», acaba aquell discret jesuïta autor del comentari. Ara -això sí- quan l’adúlter era el marit, la dona solia resignar-se. Un poc com el que passa actualment. Però existeix una tremenda excepció que confirma notablement aquesta regla, i és el 1658 quan una dona del que se sol dir «de rompe y rasga», esposa abnegada del conductor del marqués de Tabara, va castrar el seu marit abans de matar-lo.
S’ha fet un estudi sobre els espècies de cornuts, el subgrup més concorregut era del consentit. Quevedo presentava les seues queixes literàriament: «Señor, no hay hombre bajo que no se meta a cornudo». Per la seua banda, un viatger portugués se sorprenia perquè: «los maridos castellanos no hagan caso de sus cuerdos ni traten de averiguar los que a honra les toca. Los tales maridos lo saben bien y disimulan, porque son las fincas que más les rinden y las dotes de que viven». Aquesta espècie de prostitució es portava a la pràctica al propi domicili del cornut. Els seus clients els anomenaven, irònicament, «primos», pel fet de que les visites masculines es feien en l’absència del marit i es justificaven com la presència d’algun parentesc llunyà.
Tot açò dona peu a l’aparició d’acudits populars, com aquesta: presentaven un cornut que apareixia en defensa de la seua dona, apallissada amb aquestes raons: «Oiga, no me la dé más en la cara, que es echarme a perder toda la tienda». Continuarem.
