En l’estètica femenina, per l’Edat Mitjana, s’estimava el coll llarg («alto cuello» de garça) i les orelles petites. Naturalment estem referint-nos a la noblesa de la que s’ha aconseguit més informacions. En quant d’allò referit a l’anònim i putejat poble, segons Andreas Capellans, el 1184 «la plebe no practica la caballería del amor, sino que como el caballo y el asno tienden naturalmente al acto carnal (…) les basta labrar los campos y la fatiga del pico y el azadón». I els poetes guilopos, els «goliardos» es dedicaven a cantar intensament sobre la passió i el goig passional del sexe en ambients on no faltaven religiosos clergues llibertins i tavernaris. Entre ells el «nostre» tan repetit Arcipreste de Hita, de qui recordem un detall de la seua profunda filosofia de la Humanitat: «Como dice Aristòteles, cosa es verdadera/ el mundo por dos cosas trabaja: la primera/ por haber mantenencia; la cosa era/ por haber juntamiento con hembra placentera». Aquests divertits clergues representaven una excepció. Naturalment, l’Església diguem-ne oficial continuava amb la seua actitud xenòfoba com en temps de Sant Agustí. Recordem que el concili de Toledo de 1324 condemnava la dona com una criatura «liviana, deshonesta y corrompida».
A banda d’aquests estaments caldria citar l’ambient universitari nascut pel segle XIII. Veritablement els estudiants es dedicaven amb més passió al plaer del sexe que als valors del llibre, jutjant per les ordenances que va disposar Alfonso X el Sabio: «Estudiar e aprender (…) e fazer vida honesta e buena ca los estudios para este fin fueron establecidos». Es veu ben clar por on apuntava el Rey Sabio. Els estudiants eren folloners i puterets per vida i al seu entorn, a l’entorn de les universitats, prosperaven els negocis dels prostíbuls, que es traslladaven també a els posades, les fondes i als albergs dels camins. Des de Roma continuava eixa tradició. 
El Fuero Real premiava el marit burlat amb la concessió de perdonar als culpables o d’executar-los. Ara -aixó sí- no podia castigar sols a un i perdonar l’altre. Donarem una mostra: En els Furs de Castella apareix el cas d’un cavaller de Ciudad Rodrigo que va pillar la seua dona en flagrant delicte d’adulteri i va agafar el seu rival «castrol de pixa et de coiones». El cornut va ser condemnat a mort no per haver desgraciat al burlador sinó per perdonar la seua dona. I parlant de castrats farem menció del títol VIII, llei IV de la quarta Partida: «Castrados son los que pierden por alguna ocasión que les auiene, aquellos miembros que son menester per engendrar: así como si alguno saltase algun seto de palos, que travase en ellos, e ge los rompiese; o ge los arrebatase algun oso, o puerco, o can; o ge los cortase algun ome, o ge los sacasse, o por otra manera cualquier que los perdiese».
Continuant amb Las Partidas direm que reflexen diverses classes de fills, depenent de l’estatus legal de la mare: naturals (nascuts de barragana oficial, fidel); fornits (si procedeixen de parents o de monges); mançeners (si son de mugeres que están en la putería et danse a todos quantos a ellas vienen; espuris (los de barragana que no es fiel a su amigo) i notos (los de cornudo consentido que los cria como propios). Eiximenis senyala que els fills il•legítims o bords són orgullosos, mentiders, luxuriosos i mancats d’escrúpols. Però admetent que no resulta inconvenient que en cada família de la noblesa n’hi haja algun, perquè a ells se li podrien encarregar les venjances i altres treballs bruts.
L’Església seguia pressionant amb la seua moral, que el sistema legislava. I es regulava el sexe matrimonial orientant la perpetuació de l’espècie, subjectant-se a una sèrie de normes. Per exemple: si la dona era estèril, el marit havia d’abstenir-se de la còpula; així mateix havia d’abstenir-se quaranta dies abans de Nadal, els vuit posteriors a Pentecostés, els diumenges, dimecres i divendres, les festes religioses, en Quaresma, l’octava de Passió, els dies de desdejuni, cinc dies abans de la comunió i un dia després; en total, uns vuit mesos a l’any. A més a més, el catecisme de Pedro de Cuéllar establia que, encara que jaure amb la dona sense intenció procreativa fos únicament pecat venial, la suma de varis pecats venials en feia un mortal. Totes eixes limitacions per a l’exercici conjugal afavorien el concubinat i les «visites» als prostíbuls i el creixement professional de «celestines». En els documents judicials es fa referència de moltes d’elles, com ara una tal Catalina Trialls, que fou acusada al 1410 de buscar-li xiquetes verges a un maníac sexual. En l’Edat Mitjana es va tolerar l’homosexualitat femenina per raons doctrinals, perquè la seua pràctica, naturalment, no suposava derramament de semen. En canvi, l’homosexualitat masculina va patir una severa repressió. El títol XXI, de la Llei II reflexava: «Si dos omes yacen enpecado sodomítico deben morir los dos; el que lo face y el que lo consiente. Esa misma pena debe auer todo ome o muger que yace con bestia; pero además deben matar al animal pera borrar el recuerdo del fecho».
L’altre delicte sexual era l’avortament. Aquest delicte, junt a l’infanticidi, es divulgà moltíssim tot utilitzant-lo com un mitjà de control al creixement familiar. El Fuero Juzgo va condemnar a mort al qui preparava herbes avortives i també a qui incitava a fer ús d’elles. I a hores d’ara, en aquest món civilitzat, encara estem pegant-li voltes polítiques al tema. La dona que avortava l’esclavitzaven o rebia dos-cents assots si es tractava ja d’una serva. L’infanticidi era castigat amb la mort i, en altres ocasions, amb la ceguesa. Continuarem.
