Continuem parlant de galanteries, de conquestes, dels senyors en els temps de l’anomenat segle d’or espanyol. Un dia estaven el marqués d’Almazán i el comte de Monterrey junts d’espectadors d’una comèdia. Se sentiren enamorats d’una comediant molt esvelta, que estava representant molt bé i de manera molt atractiva. Apartaren d’ella els seus criats, i tal com anava ben vestida la pujaren dins d’un carruatge que va picar emportant-se-la. «(…) Siguiósela el marido y un alcalde de la corte (…) no se la devolvieron aunque los alcanzaron, hasta echarle a la olla las especias. Mandóles el rey prender. Todo se hará noche. Contantarán al marido, con que habrá de callar, y acomadarse al tiempo, como hacen todos, supuesto que se la devuelvan buena y sana, sin faltarle pierna ni brazo, y contenta como una Pascua. Llámese la tal la Gálves». El cervantino licenciado Vidriera diu: «Si dijeran que sacaban a azotar a un alcahuete entendería que sacaban a azotar un coche». I Tirso de Molina, per la seua banda diu: «Doncellas en coche son ciruelas en banasta». Es referien al costum d’utilitzar carruatges tancats com espai d’encontres amorosos. Eren carruatges de grans dimensions en els quals els amants es veien obligats a realitzar arriscats exercicis de contorsionistes i corrien risc de llastimar-se amb la palanca del canvi de marxes, com molts anys després soldria passar en un «600» o «cinca-mil».
Pel 1626, una pia carta, denunciava. «No podéis figuraros lo que rueda el pecado en ellos. Doncella sube por una ventana que con sólo pasar por el carruaje sale madre en vísperas por la otra, habiendo dejado caer la flor de su capullo, cámbiarlo por nueve meses de retortijones, alugunos días de angustia y no pocas de alauridos, que a esto da lugar la risa de un instante». Les mesures repressives contra el vici varen servir de ben poc. 
Era també bastant repressiva una llei de 1611 que disposava que «ninguna mujer que públicamente fuera mala en su carroza, ni en litera, ni en ella en esta corte, so pena de destierro», i per a arrodonir la disposició es decidia que els homes sols pugueren acompanyar en cotxe a les seues dones, mares, àvies, filles o sogres i nores.
Però no tot era luxúria i «desberri» en les carrosses. També s’ha sabut d’alguns cassos molt morals i edificants d’escarments del pecador. Com a mostra direm d’una dama de Toledo a la qual l’insistia intensament el marqués de Palacios, i ella accedí finalment a reunir-se amb ell i quan l’il.lusionat marqués entrava dins la carrossa on creia que la dama anava a entregar-li, a rendir-li la seua virtut, va trobar dins el carruatge un cellut sacerdot, el director espiritual d’aquella dona esplèndida, fermosa, que li va endossar un intens sermó sobre la castedat. Va ser una lliçó exemplar de la dama contra el «lligadoret» marqués.
Podríem parlar un poc ara d’algunes aventures de la Monarquia, en els palaus, dels seus amors i galanteries, malgrat la severitat del protocol dels Austries, de la rígida etiqueta que presidia les seues estàncies. La dama del palau vivia lliurement l’afalac de ser «servida» per algun «senyor» tot utilitzant el mateix procediment citat adés, regalant-li joies, enviant-li esplèndides teles o aliments cars, i «piropejant-la», a tota hora. El cavaller admés per la dama tenia el seu «espai», el seu «lloc» junt a ella i podia romandre cobert fins i tot en presència de la reina, amb la disculpa de que estava «flipat» contemplant la seua estimada.
Carlos V va ser un gran conquistador de dones, però el seu fill i successor Felipe II va eixir molt més moderat amb el sexe pel seu puritanisme i la seua intolerància, les seues fanàtiques conviccions religioses («Prefiero perder mis reinos a gobernar sobre herejes»), deia ell. De veritat fou un personatge moderat, segons diuen. Aquell rei va ser prudent fins i tot en la cosa amorosa. Es deia: «Cuando cumple sus deberes conyugales sufre tal irritación nerviosa que procura hacerlo lo menos posible».
Son pare va tindre cura que no malgastara massa prompte, prematurament, les seues jovenívoles energies. Pel mes de maig de 1543 embarcava cap a Itàlia i son pare va deixar instruccions per a que el príncep es mantigués verge fins el matrimoni i que, quan es casara, evitara tota mena d’excessos en la pràctica del sexe. Malgrat aquestes imposicions paternes, a Felipe no li mancaren ocasions de plaer en la pràctica amorosa, perquè es va casar quatre vegades. Cal di que als setze anys ja s’havia casat amb Maria de Portugal, cosina seua per partida doble. Els dos eren nets de Juana la Loca, de la qual enviudava prompte. La jove era discretament guapa però sembla que no varen viure un idil.li massa fogós, perquè Juan de Zúñiga, l’avi del príncep, continuava dormint al seu costat i taxava les relacions sexual que el jove li demanava a la seua esposa.
El segon matrimoni va ser amb la seua tia Maria Tudor, onze anys major que ell. Era un dona madura, lletja, desagradable i beata -model d’atractius- i damunt va patir un d’eixos embarassos histèrics que per aquells moments s’atribuïen als íncubs. Enviudava novament i aleshores pretenia a Isabel I d’Anglaterra, però aquella el va rebutjar. La suplia per la filla del rei de França, Isabel de Valois, que anteriorment havia estat promesa, per raons d’Estat, amb el seu fill Carlos. Aquest Carlos, nascut del primer matrimoni de Felipe, era un desequilibrat, fruit de la terrible consanguinitat dels Àustries. El jove es va enamorar passionalment de la seua madrastra i aquesta va ésser una de les moltes causes que el van conduir a la seua primerenca mort, però no va ser executat per la gelosia paterna, com pretenia la «llegenda negra». Finalment, el desventurat Felipe II es casava amb la seua neboda Ana de Àustria i va començar la seua última experiència matrimonial amargat per un funest accident el dia de la boda amb els focs artificials.
Però Felipe II, encara que el seu acresolat catolicisme li va fer sacrificar els interessos d’Espanya als de la religió, va practicar moltes hisetes sexuals. Primer tingué els seus amorius amb Isabel de Osorio, dama de la cort; després, ja casat amb Maria Tudor, tingué una filla amb Madame d’Aler, belga; i finalment, cassat amb Isabel de Valois, va viure també el seu «rotllo» amorós amb una altra dama de la cort, Eufrasia de Guzmán. Els relacionats contactes sexuals amb Ana de Mendoza, princesa d’Eboli, guapa però torta d’un ull que tapava amb coqueteria, possiblement siguen un infundi sene base històrica.
