Parlàvem la darrera setmana sobre l’estètica anunciada per l’Arcipreste de Hita a primers del segle denou. Afegirem ara el que s’apreciava referit a la dona: el coll llarg («alto cuello de garça») i les orelles petites. Naturalment això es referia a la classe noble. El que es refereix a l’oprimit poble pla, «la plebe no practica la caballería del amor» – escrivia Andreas Capellanus, el 1184-, «sino que como el caballo y el asno tienden naturalmente al acto carnal (…) les basta labrar los campos y la fatiga del pico y el azadón». I els populars Goliardos, poetes irònics i festius, cantaven sense parar la passió i el goig carnal en cors en el que no faltaven clergues libertins i tavernaris. Entre ells hauríem de situar el repetit Arcipreste de Hita, que reflexava amb profunditat la filosofia de la Humanitat: «Como dice Aristóteles, cosa es verdadera/ el mundo por dos cosas trabaja: la primera/ por haber mantenencia; la otra cosa era/ por haber juntamiento com hembra placentera».
Naturalment, aquests alegres clergues representaven l’excepció. Per altra banda, l’Església oficial continuava amb la seua xenofòbia i la seua misogínia el mateix que en temps de Sant Agustí. Com a mostra tenim el concili de Toledo de 1324 que va condemnar la dona com a criatura «liviana, deshonesta y corrompida». I quina cosa passava en el món universitari? Els estudiants, a partir del segle XIII, es varen entregar amb més força al plaer que als llibres, si veiem les ordenances que va disposar Alfonso X el Sabio: «Estudiar e aprender (…) e fazer vida honesta e buena ca los estudios para este fin fueron establecidos». Es veu amb tot el que hem dit per on va el Rey Sabio en les seues disposicions. L’estudiant era folloner i falderista per naturalesa. L’entorn a les universitats anaven brotant com ai foren bolets les mancebies o prostíbuls. El mateix passava a les posades, fondes i albergs dels camins, una tradició continuada des de Roma. No sé si havem citat la històrica Pesta Negra, epidèmia tan devastadora pel 1348. A ella s’afegiren diverses guerres civils i fortes crisis posteriors, en el segle següent que varen assolar Europa. L’angoixa de la mort estava ben present, i, com sol dir-se sobre aquestes tragèdies, a l’angoixa de la mort va succeir el frenesí de la vida. Alguns estadistes opinen que no hi hagué una etapa que exaltara tant el plaer de la carn. I altres citen al nostre Joanot Martorell que no tenia cap dubte el classificar l’amor en tres classes: virtuós, profitós i viciós. Aclare-m’ho: l’amor virtuós és el del cavaller que lluita per la seua dama; és profitós el que afalaga la dama, però «tan pronto como el provecho desa el amor decae»; i l’última vessant és aquell que col.loca com a únic objectiu en la satisfacció sexual. I no tenim cap moralina amb caràcter reprovatori d’aquest amor. Tot el contrari: aquest amor «es pródigo en gracias y palabras que os dan vida por un año, pero si pasan más adelante pueden acabar en una cama bien encortinada, con sábanas perfumadas, donde podéis pasar toda una noche de invierno. Un amor como éste me parece a mí mucho mejor que los otros». Els poetes no perdonen, com veurem citant uns versos de Villasandrino: «Señora, pues que non puedo/ abrevar el mi carajo/ en ese vuestro lavajo (…) Señora, flor de madroño/ yo querría syn sospecho/ tener mi carajo arrecho/ bien metido en vuestro coño; por ser señor de Logroño/ non deseo otro provecho/ sino joder coño estrecho/ en estío o en otoño». Les serranilles i les cançons d’aquell temps són notable pocavergonyes. Signifiquen un estimulant llistat de «dueñas salidas», clergues «empalmats», orgios d’alcova i monjils pits insomnes que caldegen els ambients en les cançons dels pobles. Però més enllà d’aquest populisme rural, els gustos literaris de la noblesa guerrera mandatària eren bastant similars. El que anomenaven amor cortés havia arribat a una evolució fins convertir-se en sexuals a les novel.les de cavalleria. Fins i tot l’anterior generació, amb la seua antiga èpica, degenerava en obres eròtico-bèliques a l’estil del fragment que ara copiem: «Los coños veyendo crecer los rebaños/ y viendo carajos de diversas partes/ venir tan arrechos con sus estandartes/, holgaron de vello con gozos estraños;/ los cuales, queriendo hartarse sin daños/ de aquellas tan vuevas y dulces estrenas,/ acogen de grado los gordos de venas,/ también a los otros que no son tamaños». Aquest ambient dissolut es va reflexar fins i tot en la moda. Les dones guapes aprofitaren l’ocasió per lluir la pitrera. Münzer, un alemany de viatge per Espanya, mig escadalitzat, deia: «Las mujeres con excesiva bizarría van descotadas de tal modo que se les pueden ver los pezones, además todas se maquillan y perfuman». Una crònica d’Alonso de Palencia manifesta la sensación produïda en la cort castellana la picardia de les dames portugueses arribades amb el sèquit de la reina donya Juana: «Lo deshonesto de su traje excitava la audacia de los jóvenes y extremábanle sobremanera sus palabras aún más provocativas (…) ocupan sus horas en la licencia y el tiempo en cubrirse el cuerpo de aceites y perfumes y esto sin hacer de ello el menor recato; antes descrubren el seno hasta más allá del ombligo y cuidan de pintarse com blanco afeite desde los dedos de los pies, los talones y canillas, hasta la parte más alta del muslo, interior y exteriormente, para que al caer de sus hacaneas, como con frecuencia ocurre, brille en todos sus miembros uniforme blancura». ¿Pot haver més dolça coqueteria? ¿I més delicada prevenció? Les dolces portugueses, amb la primavera en la sang, extremaven la seua feminitat fins arribar a la major intimitat l’acció d’un intens maquillatge. Estaven sempre aparellades per l’amor. Malgrat aquesta favorable disposició femenina, la sodomia degué estar més extesa que mai, si ens fiem del documents investigats. Us donarem ara un poema de Fray Iñigo de Mendoza, sobre el tema: «Pues lo del vicio carnal/ digamos en hora mala/ no basta lo natural/ que lo contra natural/ traen en la boca por gala/. ¡Oh rey los que te extrañan/ tu fama con tu carcoma;/ pues que los aires te dañan,/ quémalos como a Sodoma/». Continuarem. 
