Continuem? Quines coses sabem del sexe quan el temps de la Reconquesta? Diversos autors que estem utilitzant, principalment Juan Eslava Galán, parla amb detall sobre aquell món de l’Edat Mitjana i aclareix aspectes que l’home modern -nosaltres?- sabem de manera confusa. La societat medieval, malgrat de les intenses creences religioses, diuen que estava molt més desinhibida, sobre el tema sexual, que la nostra. La repressió sexual i l’extensió moral hipòcrita són el producte d’una burgesia cínica, que no es remunta més enllà del segle XIX. Però com l’Edat Mitjana abarca quasi un mil.leni, es pot trobar en eixe període de temps les més contradictòries i variades costums de l’amor i el sexe. Cal pensar que la vida era breu i de fatigós treball i calia aprofitar-la. La dona s’envellia als trenta anys i l’home als cinquanta. L’Església tenia uns comportaments maternals i com a tal imposava una normativa social molt severa, amb dures penitències, però també sabia acollir de manera benevolent les debilitats dels seus fidels, especialment quan es tractava dels pecadets de la carn. En aquell temps famolenc, famolenquíssim, que ara està rebrotant, i de devastadores pestes, amb continuades guerres -també, com ara- que encara no s’havia beneficiat pel apassionant futbol, per la tele, les loteries de tot tipus, quin consol li quedava al creient que no fos el sexe? A banda, està clar, del premi celestial promés per la Santa Madre Iglesia, que ens havia de venir després del «valle de lágrimas». Resulta normal que el sexe ocupara un espai rellevant per al desfogue de l’home medieval. Se sap, de temps més moderns, una anècdota d’una pobre gitana, que anaven a estirpar-li la seua matriu i li demanava al cirurgià: «¡Por lo que más quiera, señor doctor, no me vaya a cortar la vena del gusto que es el único consuelo que tenemos los pobres!». A la primera meitat del mil.leni on està vinculat L’Edat Mitjana va viure una notable promiscuïtat sexual. L’humil serf vivia la seua pràctica a les romeries, substitutes de les antigues concentracions conegudes per «hierogamies». Allò, unit als rituals primaverals de les religions precristianes les pràctiques sexuals. Està clar que els nobles també vivien eixa llibertat de costums. Per exemple, direm que als castells d’Alfonso VIII homes i dones es banyaven junts i nus a la sala de tablas. Moltes cerimònies també estaven carregades d’un erotisme profund, i el bes a la boca formava part del cerimonial cavalleresc. El sexe revestia les més quotidiana. Les autoritats eclesiàstiques feien un esforç reiteratiu per dur endavant, instintivament, les disposicions contra la luxúria que ja havien practicat en antics concilis. Ja en anteriors croniquetes havíem fet un relat exhaustiu les penitències decretades allà pel segle X. Entre elles el popular dret de pernada, a més d’altres abusos, i repetim ara un poc tot allò que els califes de Còrdoba al qual havien d’ofrenar cent donzelles anualment per als seus harens. La creença del dret de pernada és molt antiga. El 1462, els sublevats pagesos varen exigir la seua supressió, i els seus senyors els varen contestar: «Que no saben ni crehen que tal servitut sia en lo present Principat, ni sia may per algun senyor exhigida. Si axi es veritat com en lo dit Capítol es contengut, renuncien, cessen, e anullen lots dits senyors tal servitut, com sie vose molt injusta i desonesta».
El mateix va ratificar Fernando el Católico el 1486. Altra cosa distinta va ser que un senyor feudal desitjara una moza i que arribés a abusar d’ella, no per dret sinó a la força. El cronista Mosén Diego deValera deia que l’arquebisbe de Santiago Rodrigo de Luna, «estando una novia en el tálamo para celebrar sus bodas con su marido, él la mandó tomar y la tuvo con sigo toda una noche». 
Dins de la romàntica icona sexual de l’Edat Mitjana haurem de admetre el fantàstic cinturó de castedat forjat amb la indústria de cerrajeria, que els marits li col.locaven a les dones quan abandonaven la llar domèstica, principalment quan es convertien en indòmits guerrers participant a les «Cruzadas» tot defensant l’Església. Això passava a partir del final de l’Edat Mitjana i venia de l’Orient, arrelant primer a Florència, on l’anomenaren «bellifortis». Es divulgà per França i Alemanya. L’humanista -no recorde si ja ho havia dit anteriorment -Eneas Silvio, que després seria el Papa Pio II, escrivia: «Esos italianos celosos hacen muy mal de poner cerrojos a sus esposas, ya que es condición de la mujer desear mayormente aquello que le es prohibido, y en más consciente cuando puede actuar con entera libertad». Alguns marits gelosos varen imposar l’ús quotidià d’aquesta incòmoda ferramenta a les seues patidores esposes. I el 1889, en una església austríaca va aparèixer l’esquelet d’una dona que havia estat soterrada amb el seu cinturó de castedat. Es podria suposar que ho feren per tal de defensar la seua pòstuma virtut de les possibles agresions dels necròfils. Actualment es diu que a Toledo existeix un artesà que fabrica aquest cinturó per al mercat sadomasoquista nòrdic. La simbologia sexual la trobem fins i tot en les escultures en actitud suggerent que decoren els sepulcres. Allí, les figures de les dones creuen les mans, amb pudor, sobre el baix ventre, mentre que l’home reforça la seua virilitat posant sobre els seues parts l’espasa nua. Un altre símbol sexual era que els cabells que l’home exhibia lliurement, mentre que la dona, que els duia llarg i solts, en l’escultura se’ls retallava o arreplegava. En els tornejos s’exhibia com un teatre eròtic quan els homes combatien per un fetitxe amb el símbol de l’himen de la dona estimada: un mocador, una lliga o qualsevol altra penyora que sortira del combat empapada de la seua suor i la seua sang. Es creava un ideal estètic com l’anunciat per l’Arcipreste de Hita: «Busca mujer de talla, de cabeza pequeña;/ cabellos amarillos (…)/ ancheta de caderas: esta es talla de dueña;/ los labios de su boca, bermejos (…)/(…) la su faz sea blanca, sin pelos, clara e lisa». Continuarem.
