Parlarem ara un poc sobre l’homosexualitat. Una variant més. Les altres variants de l’amor seguien practicant-se malgrat les terribles repressions.
El doctor Marañón manifestava que en Espanya hi hagué menys homosexuals que en altres països d’Europa. Això obediria a la duresa repressiva contra qui practicava el sexe «per angostam viam», que era comdemnat a la foguera. 
Fugint de la crema -mai millor dit- molts homosexuals nobles el que feien era posar-se a treballar com a mariners, segurament atraguts per la major permissivitat que es vivia en alta mar, on les tripulacions passaven mesos sencers sense cap contacte amb dones. Les llargues travessies transoceàniques propiciaven el desfogue dels mariners amb animals femelles i amb jovenets grumetes amb aspecte femení. Estava comdemnat l’acte, que s’ampliava també amb la zoofília, per les jurisdiccions civil i inquisitorial, basant-se en el criteri de que el semen és sagrat i sols es pot emplear en engendrar fills. En un principi la pena per aquest delicte era la foguera, però els jutges, després, es mostrarien més benèvols. El 1583, un tal Joan Mario, de Saragossa, el varen pillar en un idil·li apassionadíssim amb mula, i va ser comdemnat sols a quatre anys de galera. L’avia de Calixto, l’heroi de «La Celestina», s’ho feia ben aparellat amb un simi. Per això, Semproni deia: «Lo de tu abuela con el simio, ¿hablilla fue? Testigo es el cuchillo de tu abuelo». Es veu que el «carinyós» simi va pagar amb els seus atributs sexuals les calfonades de l’ama. Els àrabs practicaven amb assiduïtat l’homosexualitat, malgrat la prohibició corànica i del rigor de les lleis que ho castigaren en certa època. Jo tinc memòria d’un amiguet meu en els primers anys de la postguerra a Dénia, quan un xiquet d’uns deu o dotze anys va patir les conseqüències d’una felació per part d’un oficial musulmà de les forces d’ocupació que li va produir una forta ferida en el penis, i denunciat per la seua tia, amb la que vivia com a resultat de la guerra que el va dur com a refugiat d’Astúries, d’on procedia. Les denuncies, naturalment, no sortiren cap efecte en una etapa on ningú podia mamprendre cap acció contra el franquisme «guanyador» de la contesa. La cosa no va passar endavant i l’asturianet superà aquella acció del pederasta. És una mostra. Levi Provençal citava fins i tot la congènita homosexualitat dels àrabs. Les ordres municipals de Sevilla eren terminants com veurem: «Los putos serán expulsados de la ciudad y castigados dondequiera que se les sorprenda. No se les permitirá que circulen entre musulmanes ni que anden por las fiestas, porque son fornicadores malditos de Dios y de todo el mundo». Les ordenances que hem citat estigueren vigents en temps de severitat almoràvit.
Però la tònica general musulmana va ser distinta. Quan els regnes de Taifas- també el de Dénia- els costums es varen relaxar i la sodomia es va practicar quasi amb sencera llibertat i va gaudir de certa acceptació social. Fins i tot existiren cantants i músics afeminats, com ara «hawi, mujannath». Els seus serveis, no sols artístics, es requerien per a festes i banquets. El poeta Malik, del segle XIII, aludia a un d’ells: «Oh!, tú que has hecho fortuna con tu ano!». En contrast, el poeta Ibn Quzman presumeix d’ésser homosexual en altre poema: «Si entre los hombres hay quien tiene una de las dos cualidades, sodomita o adúltero, yo reúno las dos». La parella ideal, per als àrabs, era el jove imberbe al que ja comença a sortir-li el «bozo». És a dir, el «vellut». En algú moment la moda femenina anà masculinitzant-se i les dones es disfressaven de jovenet per tal d’atraure als seus enamorats. Eixa ambigüetat sexual va deixar presència en la poesia: «La rosa se ha abierto en su mejilla, pero está guardada por el escorpión de su patilla.» No sorprén que una de les malalties que s’han citat de forma reiterada en els tractaments mèdics siga la linfogranulomatosis venèria en quant la seua forma ano-rectal, que és típica dels pederastes. Respecte a l’homosexualitat femenina, fou practicada bastant en el món de l’harén, malgrat la seua prohibició i el càstig al que estava sotmesa: «Alá ha dispuesto una norma para las mujeres: a la virgen que peque con otra virgen, un azote y destierro de un año; pero a las que pequen sin ser vírgenes cien azotes y lapidación». La lapidació se solia reservar als adúlters. Les lleis religioses prohibien també la fornicació amb animals, encara es tolerava el coit si ho requeria la salut del fornicador. Els àrabs creien, i en alguns llocs segueixen creient-ho, que les malalties venèries es salvaven per aquest conducte. Fixeu-vos amb els textes: «Esta permitido fornicar con animales hembras cuando se es víctima de la gonorrea, de fuerte inflamación del pene y de otras afecciones que no vayan acompañadas de úlceras o llagas. La experiència ha demostrado que por obra de esta fornicación el hombre se libra del virus causante de estas enfermedades, sin que el animal pueda contraerlas, pues el virus es inmediatamente aniquilado por el gran calor que reside en la vulva del animal y por las cualidades acres y ácidas de las secreciones mucosas (…) pero esta fornicación debe cesar so pena de contravenir la ley del islam, en cuanto hayáis recobrado la salud». Amb la mateixa excusa es considerava indicat el coit amb dones negres, degut a la major temperatura de la seua vagina. Les relacions sexuals amb animals sembla foren de molta freqüència quan l’Espanya musulmana, en particular al món agrícola. Com a mostra farem referència al que deia el metge del temps d’Abd al-Rahman III: » Pregunté al campesino Que te sucede? Replicó! Oh visir tengo un tumor en la uretra que me oprime y me impide orinar desde hace muchos días. Estoy a punto de morir! Le ordenó! Enseñamelo! El paciente le mostró el pene putrefacto. El médico dijo al hombre que acompañaba al enfermo: ¡Búscame una piedra plana! Fue por ella y la entregó al visir. Este siguió: «Cógela con la mano y pon el pene encima de la piedra». Quien me lo contava añadió: una vez que estuvo el pene sobre la piedra, el visir le descargó un puñetazo: El paciente se desmayó y al cabo de un momento comenzó a fluir el pus con rapidez, después orinó: la orina siguió al pus. El hombre abrió los ojos. El médico le dijo: ¡Vete! Estás curado de tu enfermedad. Eres un hombre corrompido pues has cohabitado con el animal por su ano y casualmente has encontrado un grano de cebada de su pienso que se te ha incrustado en el agujero de la uretra y ha causado el tumor. Ya ha salido con el pus. El hombre exclamó: ¡Así lo hice!».
