Ens quedàrem parlant la darrera setmana de la instal·lació a les ciutats més importants de «barrios xinos» oficials, ben ordenats i amb bons controls per evitar escàndols i baralles. Al front de cadascun d’ells actuava un encarregat que, a canvi de certs privilegis, es feia responsable davant l’autoritat del compliment de les normes arbitrades. Això apareixia a l’empar de la Pragmàtica de 1570. Eixe ofici «honrado para la república», del qual parlava Cervantes en el Rufián dichoso. Abans de ser admesa, cada nova pupila havia d’acreditar ser major de dotze anys, haver perdut la virginitat i ser filla de pares desconeguts o òrfena. El jutge tenia l’obligació d’intentar dissuadir-la d’abraçar el anomenat «antiguo oficio». Després de ser llicenciada, la xica s’obligava a pagar fraccionadament un impost a l’Ajuntament i un lloguer, pel llit i l’habitació a l’amo del local. Amb certa freqüència, aquell local era una confraria, un convent, un gremi o d’un senyor d’alt nivell de la ciutat. Sabem que a Medina Sidonia el bordell era propietat del duc, que li havia llogat a un antic criat seu. Hem de dir que la mancebia estava tancada en les nou festes de «Nuestra Señora», pel Corpus, els primers dies de Pasqua, el dia de la Trinitat, diumenges i festes locals. Ocasionalment també es tancava, en ocasions, en desagravi celestial, com ara com quan un foll va entrar a una església i es va apoderar del Santíssim de les mans del sacerdot. Davant d’aquest sacrilegi, durant vuit dies els reis guardaren dol, i teatres i mancebies es mantingueren tancats. El dia de Santa María Magdalena, patrona de les prostitutes, les pupiles de la mancebia complien amb la seua assitència a la missa solemne, i allí rebien el sermó en reprobacions i les exhortacions cap a l’abandó de la «mala vida» i l’ingrés en un convent d’arrepentides. Hem parlat de la patrona del gremi, Santa Maria Magdalena. Sobre aquesta qüestió es preguntava quina santa seria la més qualificada per a patrona de les putes. No existia una opinió unànime. Es considerava prudent admetre que existien distintes patrones, depenent de la nacionalitat de cadascuna d’elles. Al París medieval era considerada per patrona Santa María Egipcíaca, a la imatge de la qual li encenien bugies les xiques dels locals per a que creixera el negoci.
Al peu d’una vidriera que representava a aquesta patrona, figurant el traspàs del riu, apareixia esta inscripció aclaratòria: «De como la Santa ofreció su cuerpo al barquero para pagarse el pasaje». A l’Estat espanyol es té notícia de què existeixen almenys dues patrones de la prostitució: Santa Nefija, «que daba a todos de cabalgar en limosna», i Santa Librada, que alguns disimulen com advocada dels bons parts. A Sigüenza, en temps heroics, abans que aparegueren els moderns exercicis «premamá», les dones prenyades participaven en l’exercici del rosari i després de celebrar les letanies recitaven la piatosa jaculatòria següent: «Santa Librada, Santa Librada que la salida sea tan dulce como la entrada». Les prostitutes assistien agradosament a les misses obligatòries perquè són bona gent, religiosament i devotes. Moltes d’elles també eixien de penitents a les processons, amb hàbit i escapulari, fins que Felipe II ho va prohibir amb l’excusa de que feien apartar-se d’aquestes devocions a les dones honestes. A Salamanca, per la gran quantitat d’estudiants universitaris, varen obligar a les prostitutes a viure la Quaresma a l’altra banda del riu Tormes. Ja hem dit en altres moments que la mancebia més important d’Espanya era la de Sevilla, possiblement per ser una ciutat molt necessitada d’alleujaments sexuals extraordinaris, degut a la important població masculina transeünt potenciada per la seua condició d’únic port per a Amèrica. Es donava el trist cas de què moltes vegades es produïa major presència de «clients» precisament quan les festes religioses. Per eixe motiu, els bordells sevillans admetien un reforç de putes forasteres per la Setmana Santa, Corpus i el dia de l’Assumpció, en uns moments que, segons denuncia un moralista, «los labradores que huelgan sus cuerpos hacen trabajar a sus tristes almas». Aquest problema sobre el sexe tornaria a aparèixer on es produïen fortes concentracions d’homes. Com a mostra d’elles en la flota d’ells que va prendre part en la conquesta de Túnez. Des del comandament s’havia prohibit absolutament que embarcaren prostitutes, però «no bastó este rigor, que si las sacaban de un navío las recogían en otro y así se hallaron en Túnez más de cuatro mil mujeres enamoradas que habían pasado, que no hay rigor que venza y pueda más que la malicia». 
A banda del espais «oficials» –les mancebies, etc.- on s’exercia lliurement la prostitució, n’existia una altra ubicació d’aquesta pràctica, més o menys encoberta de dones casades amb cornuts complaents. Aquesta figura del cornut havia existit sempre, però va ésser en esta època quan la llei els va perseguir amb major rigor, tot considerant que deshonraven el sagrament del matrimoni. Precisament la Pracmàtica de 1566 condenava: … «a los maridos que por precio consintieren que sus mujeres sean malas de su cuerpo (…) les sea puesta la misma pena que a los rufianes: por la primera vez , vergüenza pública y diez años de galeras y por la segunda cien azotes y galera perpetua». A Europa abundaba l’extensa i variada gamma de prostitutes. Per la seua banda, a les joves colònies americanes era ben escassa. No es queixaven per això perquè per a una urgència sempre tenien a l’abast la complaença de les índies. Però el governador de Puerto Rico, de tant en tant, sol·licitava l’enviament urgent d’alguna expedició de putes «por el peligro que corrían las casadas, solteras y viudas entre tanta població de mascres». La prostituta començava a actuar molt jove, amb tretze o catorze anys, però la seua vida professional començava a marxitar-se cap els trenta.
Aleshores havia de passar de «olla a cobertera», és a dir, de puta a celestina, i amb el nou ofici no sempre li resultava possible aconseguir una acomodada ancianitat. Els ingressos d’una prostituta depenien de la seua categoria, del seu atractiu. Anava de cinc ducats diaris per a una «tusona» d’alt «standing» i els mínims de seixanta quarts per a les més lletges i defectuoses o menys joves. La vellesa de la prostituta, com és sabut, solia ser trista i desastrada: «El mal fin que tienen todas, ocupando las camas de los hospitales o las puertas de las iglesias, tullidas o llagadas, sin poderse menear
