Ens havíem detingut la darrera setmana parlant de remeis dedicats a la problemàtica de les pràctiques sexuals. Continuarem ara amb altres cites. Aquests remeis naturals i sobrenaturals, després de practicar-los, encara apareixien casos d’impotència. Sixto V declarava el 1587 la impotència pública i permetia la dissolució del matrimoni si es provava que el marit era eunuc.
L’Església, ficant-se a reglamentar el sexe de la feligresia, produïa una quasística canònica quan aspirava a la contemplació de tots els casos possibles d’anul.lació. El 1590 acusava a l’esposa pel fet de què el marit, presumpta impotent, «la va desflorar amb els dits i no d’altra manera perquè ell no era per a més». Els tribunals d’impotència aprofitaven eixos codis i amb això estaven facultats per a jutjar, en provança davant testimonis l’estat de funcionament del membre presumpte impotent, és a dir, la seua capacitat d’erecció, tensió elàstica, moviment natural i ejaculació. El notari en algun cas alçava acta de les comprovacions efectuades davant testimonis. Així: «No existiendo falta en la compostura y formación de los miembros genitales del sujeto- el cual era bien peloso-, crece su miembro puesto en agua caliente y fregándole manos de mujer, en tanto que se acorta en agua fría (…) es de presumir que se haya dotado de la necesaria potencia». Realment a Espanya no es va arribar tan lluny com a França, on un d’aquests tribunals va declarar impotent un home a títol pòstum sobre examen del seu cadàver el 1604. S’apuraven totes les possibilitats imaginables. El padre Sánchez es preguntava: És lícit ajudar l’impotent per qualsevol procediment de contacte i incentiu? Així ho presentava en un llibre sobre el sagrament del matrimoni. I continuava: És lícit practicar la penetració en altre lloc que el vas idoni? Unes altres preguntes estaven en un ordre menys pràctic, encara que eren fonamentalment destinades al cabal desenvolupament de la civilització cristiana occidental: «La Virgen María, ¿recibió simiente durante su relación con el Espíritu Santo?». Qui no ha sentit parlar del concil.li de Trento? 
Amb aquell clima sever i reformista l’Església intentava reprimir la luxúria dels clergues fogosos. A partir del pontificat de León XII s’establiren unes tarifes sobre delictes clericals amb la imposició de multes amb les quals es condicionava l’absolució. Parlem d’elles. Una fornicació simple comportava trenta sis torneses i nou ducats, però si era «contra natura», amb animal, es triplicava la multa. I sembla que no frenava massa. El 1563, les corts volgueren prohibir que hi hagueren frares en els convents de monges, i també evitar que les penitències físiques a aquestes monges foren aplicades pels seus capellans. Continuava tot ben embolicat, perquè els eclesiàstics mantenien barraganes, encara que molt dissimuladament. Com a mostra estan els sinodals d’Oviedo tot senyalant l’existència de «clérigos que estando notados o informados con algunas criadas de que se sirven, las casan y se buelben a servir de ellas juntamente con sus maridos con gran daño de sus conciencias y escándalo de sus vecinos». Alguns altres cercaven justificacions doctrinals al seu irreprimible apetit veneri i, com a conseqüència d’acò, anaven a parar a les masmorres de la Insquisició. I donat que la religió perseguia el sexe, aquest sexe es mutava en religió. No sé si ens expliquem massa bé. Al llarg d’aquest segle XVI es detectaren sectes estranyes que anaven apareguent en diferents zones. I parlarem un poc dels «il.luminats», el primer d’ells una franciscà d’Ocaña, en temps de Cisneros, manifestava la seua creença d’haver estat elegit per Déu per engendrar profetes de les seues filles espirituals. Es diu que a Toledo, els «dexados» «dejados» seguidors d’Isabel de la Cruz intentaven arribar a l’èxtasi místic per delicadesa, o siga, renegant del concepte de pecat amb la voluntat d’admetre el coit com un fet natural i l’orgasme com la suprema unió amb la divinitat. La mar bullia «com la cassola al forn». I un altre brot d’il.luminats -aquests de Llerena- implicava a vuit clergues que havien catequitzat trenta quatre devotes –quasi totes histèriques- amb les quals fornicaven en nom de Déu. La intromissió de l’Església en el món de la sexualitat espanyola arribaria a l’extrem que fins un 33% dels processaments contra els heretges tenien la seua relació amb qüestions venérees. Per a la perspectiva eclesiàstica la visió del sexe extramatrimonial constituïa pecat i qui pretengués altra cosa contrària incorria en heretgia. En un procés incoat el 1570 al llaurador Diego Hernández, aquest va dir: … «que se lo haría a una mujer tantas veces, y diciéndole que no lo dijera, que era pecado, dijo: no haga yo otros pecados que por meter y hartar de hacérmelo con quien me lo diere no iré al infierno». Aquest Diego Hernández, per mantenir aquella tan herètica opinió el condemnaren «de levi» i el traguérem en un auto de fe ben humiliant amb «la soga al cuello y vela en la mano». Damunt li propinaren cent assots i li produïren una multa de dotze ducats, mirant-ho bé no va eixir mal. A un altre processat, Alonso de Peñalosa, un clergue de mala bava el va acusar perquè li va voler vendre una esclava jove.
«Dijo que la comprase que era hermosa y le serviría también de amiga, y diciéndole que era pecado, dijo: mira que pese a Dios, llevadla a casa y estaréis harto de joder y quit de pecado». En aquest ambient de corrupció social i moral, es justificava la prostitució com una necessitat, un alleujador per descarregar les tensions sexuals que s’acumulen en els jovens solters i en els malcasats que viuen el «cupo» sexual que «tassen» els confessors de les seues dones. Els ajuntaments de ciutats de certa importància toleraven els anomenats «barrios xinos», regulats per estatut. La Pragmàtica de 1570 va disposar que es muntaren en llocs acotats, vigilats per agutzils, sense tavernes, que impediren l’entrada de gent amb armes, per excusar escàndols i baralles. Continuarem.
