Continuant amb totes les agressions estètiques que comportaven l’escassíssim costum de llevar-se per l’edat mitjana a Espanya, direm que el tuf corporal produït es combatia amb ungüents de farigola o pols permutats. La moda masculina continuava amb les polides braguetes interiors, si bé Carlos V ho va enriquir amb brodats i incrustacions de pedres precioses a l’estil de la moda flamenca i alemanya. A més a més, l’afegit de muscleres i el cenyit de la cintura li proporcionaven als hímens un posat artificiós. Per l’altra banda, la moda femenina, tan acusada pels predicadors com a incitadora de baixos instints de l’home, es va assatjar a la severitat del «verdugat» anterior, es va afegir, de mig cos cap a dalt, un corsé molt rígid que dissimulava els pits d’una estructura geomètrica. Damunt, les normes d’etiqueta exigien que les dones no mostren els seus peus, que consideraven erotitzants. La qual cosa feia que en assentar-se havien d’amagar-los sota el plec inferior del «ferdugat». És clar que estem parlant de la gent acomodada, perquè el poble pla mai es va preocupar d’aquestes falòries.
En la pràctica sexual la posició del coit recomanada pel teòleg i confessors era la «popular del missioner», però també es practicaven amb apassionament l’antic i acreditat posteriorment de la postura de la dona sobre l’home. A aquesta, amb piadosa expressió «meter la iglesia sobre el campanario». Si la dona era tan ardent i «catxonda» com la Lozana Andaluza, segons Eslava Galán, quan arribava el moment de més força passió, entrava en els més sabrosos parlaments: «Aprieta y cava, y ahoya, y toto a un tiempo. ¡A las crines, corredor! ¡Agora por mi vida, que se va el recuero (orgasmo)!¡Ay amor, que soy vuestra, muerta y viva». 
El rei Carlos V va simultanejar les seues dones legítimes amb altres d’amor transeünt, que li donaren famosos bastards reials. Com a mostra tenim el famós don Juan de Àustria, el triomfador de Lepanto. Una d’aquestes amants va ser la bella Madame d’Etampes, una dona «de mucha gracia y distinción que da gusto al emperador, que está triste y melancólico». També va ser amant de Francisco I de França, precisament enemic de Carlos. Es diu que possiblement aquesta dama fou espia del seu país. Carlos V no era el que se sol dir «guapo», en castellà. En el seu rostre apareixia la degeneració genètica dels Austries, que després es transmetria als Borbons: un elevat prognatis-me –projecció de la mandíbula- que la barba a penes aconseguia dissimular. L’ambaixador venecià escrivia: «Cerrando la boca no puede juntar los dientes de abajo con los de arriba y al hablar no se le entiende bien». El desequilibri de les mandíbules d’aquesta família venia ja del segle XIII, amb Alfonso VIII. I açò es va mantenir als altres reis de Castella i va descendir per la dinastia bastarda dels Trastàmara fins Enrique IV, conegut com el de «las quijadas luengas i tendidas a la parte de ayuso». La dinastia va canviar amb els Austries, però el protagonisme de la casta es va mantenir. Els Austries ho heretaren dels Trastàmara per mitjà de donya Leonor, filla d’Enrique II i casada amb Eduardo I de Portugal, avi de Maximiliano de Àustria. Carlos V va subscriure el defecte per duplicat, perquè, a més a més, era net d’Isabel la Catòlica i besnet de Juan II. Formava part del protocol reial el fet de què el matrimoni del monarca es consumara amb testimonis.
Així tenim que Carlos V es casara amb la seua cosina, la guapíssima i discreta Isabel de Portugal. Els notaris reials varen exhibir el llençol, tacat de sang davant els testimonis que estaven esperant a la mateixa porta de la cambra reial. I l’obsessió per la viginitat anava més enllà de les bodes, també cobria els compromisos. Isabel de Valoi, l’esposa de Felipe II, la varen rebre a Toledo amb arcs triomfals amb el motiu principal d’alegories de l’himen intacte. Quan Isabel de Portugal anava a parir volia que la sala del paritori es mantingués en una penombra discreta perquè els curiosos no poguessen constatar si el dolor afectava la serenitat del seu rostre. La partera li va aconsellar que es deixara portar i cridara, perquè li afavoriria el part. I la reina li va contestar: «No gritaré aunque me muera». I sense cridar va donar a llum a Felipe II.
Parlarem un poc de les receptes eròtiques dels avis, que renovava després la famosa escola mèdica de Salerno: «Para tener mayor placer venéreo, cocer bien los testículos de cabrito, desmenuzarlos como para albóndigas de carne, añadir yemas de huevo y mejorana y cocinarlos con manzanas rellenas. Usando este preparado se llega a contentar a la mujer hasta veinte veces o más en la noche nupcial». Arribat aquí no sabríem què admirar més, si la rècia recepta o el fort apetit mostrat per certes dones que arriben al matrimoni. Perquè, al marge de la racional medicació eròtica, la via màgica d’origen medieval seguia vigent. Una fantàstica proposta és la de vigoritzar sexualment l’home utilitzant el dit gros del peu esquerre untant-lo amb una pomada de cendra d’esletelió i oli de «corazoncillo» i algàlia. Un altre untant efectiu era el de mantega de mascle capriu, enriquint-lo amb àmbar gris i algàlia. Per a seduir l’home estimat existien vàries fórmules, com ara l’anomenada herba ènula campana, recollida a la màgica nit de Sant Joan; o donant-li de menjar cor d’oronella mesclat amb sang del desitjat o amb algun dels diversos talimans regits per la constel·lació de Venus. Si el que es pretén és tenir assegurada la fidelitat de la dona, donar-li a menjar cendres de bàlano i pel de llop. I per tal que la dona frígida desitjara el varó, donar-li a menjar testicles d’ànsar («ganso») i ventre de llebre. Existeixen més fórmules, que, si de cas, continuarem citant un altre dia.
