En certes regions de l’Estat la citada precocitat dels matrimonis va produir molts fracassos maritals i, amb manca de divorcis, la separació i posterior matrimoni després de fugir i crear el delicte de bigàmia. Malgrat tot això, la natalitat era molt baixa, degut, especialment, per la gran mortalitat infantil, a la llarga lactància i a la pràctica del «coitus interruptus». Estem situant-nos ja al Renaixement, on les qüestions del sexe estava basantse en la indagació d’inèdites perspectives científiques. Però la diversitat d’opinions no dissipava els dubtes, creant més bé situacions més perplexes. Com una mostra citarem el que recomanava el metge de l’arquebisbe de Sevilla, Juan de Aviñón, recomanant la pràctica freqüent del coit: «Los provechos que se siguen de dormir con la mujer son éstos: lo primero, cumple el mandamiento que mana Dios cuando dixo: creced y multiplicaos y poblat la tierra; lo segundo, conservamiento de la salud; y lo tercero, que alivia el cuerpo; y el quarto, que lo alegra; y el quinto trira melancolía y el cuydado; y el sexto, derrama los bafes que están allegados al corazón y el meollo; y el séptimo, tira el dolor de riñones y de los lomos; y el octavo, aprovecha a todas las dolencias flemáticas; la novena, pone apetito de comer; y la décima guarece las apostemaciones de los miembros emutorios; y la undécima, agudiza la vida de los ojos».
El batxiller Miguel Sabuco manté una opinió contrària en la seua Nueva filosofía de la naturaleza del hombre: «La lujuria es el peor vicio porque el hombre pierde su húmido radical por dos partes, la una por delante y la otra por el líquido que derriba el cerebro por medio de la médula espinal». Altre metge, el doctor Juan Fragoso, en la seua Cirugia universal (1566) es pregunta si una dona pot quedar prenyada d’una altra. I això tan enigmàtic ho planteja am bel cas següent: «Eran dos mujeres, una viuda y otra tenía marido. La viuda, estando muy caliente y furiosa, provocó a la casada que se echase sobre ella, la cual, poco antes, había tenido acceso carnal con su marido, y con muchas vueltas y tocamientos deshonestos, estando así juntas, recibió en sí la viuda, no solo la simiento de la otra, más también la que había recibido su marido con lo cual se hizo preñada». 
Ara podríem parlar un poc de malalties i prevencions per evitar-les o intervencions per a la seua cura. El gran problema de l’època va ser l’aparició de la sífilis, que fou denominada així pel metge Girolano Fracastoro, que fou qui va inventar la cura de la malaltia amb mercuri, el 1530, tot recordant un pastor mitològic, fill de Niobe. Encara que aquesta denominació tardaria molt en imposar-se. La més popular fou «morbo gálico» i amb la qual li endilgaven als francesos, injustament, la propagació de manera exclusiva, perquè ells no tingueren més part que els altres països d’Europa. Però la sífilis no tenia l’exclusiva de les malalties venérees. Abans i després de la seua aparició n’existiren altres, i alguna d’elles ja la citava l’Arcipreste de Hita en un vers fosc -«duermes con tu amiga, afógate postema». Però la terrible sífiles apareixia per aquí importada d’Amèrica, junt amb la tomaca, la creïlla i el tabac. Potser los introduïda a Portugal pels mariners de Colón que tornaven d’Haití, el 1494. L’any següent apareixeria per Itàlia i d’allí s’escamparia per França, Alemanya i Suïssa. S’escampava la sífilis, que abans d’acabar-se el segle la patíem també a Hungría i Escocia; els mariners de Vasco de Gama l’havien portat a l’Índia i d’allí havia passat a China. La malaltia va fer estralls per tot arreu, perquè era un bacil laic que no respectava res, ni laic ni sagrat. Una de les seues primeres víctimes fou l’arquebisbe de Creta. Un segle després, el 1619, els seus efectes sobre les prostitutes varen resultar aterradors. Es deia: «Muchas de ellas andan llenas de bubas y los hospitales atestados de llagados, porque las desventuradas suelen estar hechas una pura lepra».
I entrarem ara a parlar del gran invent el preservatiu, per aquell temps, aproximadament. Encara que aquest artilugi antiveneri trigaria en divulgar-se fins el segle XVIII, a Anglaterra i França, i ja al segle posterior prenia força en aparéixer als països llatins. Sembla que el inventor fou el cirurgià italià Gabriel Falopio. Inicialment l’artilugi era «un pequeño forro de tela…» on s’havia fet una cocció específica d’herbes. La popular madame de Sevigné manifestava les seues ventatges i inconvenients: «Gasa contra la infección, coraza contra el amor». El cavaller avisat, pervenint, el portava sempre en una bolseta dins de la butxaca del xupetí. Cap a finals del segle algun espavilat va perfeccionar l’invent fabricant-lo amb membrana de corder.
La moda de la bellesa femenina es va mantenir sense massa alteracions. Vegeu quina mostra: dona menuda i arrodonida, rubicunda i de fines selles. Amb tot això, començaven a sentir atractius els pits un poquet «agressius». Algunes més atrevides s’omplien les mamelles de draps per fer-les més cridaneres La depilació de les celles era cosa habitual entre les dones elegants, però la del sexe estava restringida a les prostitutes. La Lozana Andaluza, una prestigiosa professional, feia la següent observació: «Veréis más de diez putas y quien se quita las cejas y quien se pela lo suyo (…) nos rapamos los pendejos, que nuestros maridos lo quieren ansí, que no quieren que parezcamos a las romanas que jamás se lo rapan». Potser que aquell costum fos més higiènic que estètic, perquè el que pretenien era evitar la proliferació del que s’ha dit «películus pubis», és a dir de lladelles. Ens ha fa suspitar l’escàs costum de llavar-se que tenien els nostres avatpassats. Així ho atestigua: «No hay hombre ni mujer en España que se lave dos veces desde que nace hasta que muere». Perquè si u está sa, no té perquè llavar-se, que això és cosa de turcs, segons Dígalo Luis Lobera de Avila (1530): «Esto del baño es bueno a los que lo tienen en uso, per a los señores de España que nunca lo han usado no les será provechoso, mas de usarlo les podría venir daño, salvo aquellos que tengan enfermedades». Continuarem.
