Estem intentant posar-li punt i final a aquesta llarguíssima història i ens trobem amb moltes dificultats, pel material que tenim al nostre abast. De moment, com pensàvem la darrera setmana, continuarem parlant de les peripècies viscudes per recuperar la «virginitat» perduda per les donzelles.
I, de rebot, parlarem també de les habilitats de la quimèrica Celestina que s’havia especialitat en eixa funció. Deien d’ella: «Entiendo que passan de cinco mil los virgos que ha hecho y deshecho por su autoridad en esta ciudad». «Deshecho» vol dir que també s’aprofitava del corretatge de supostes donzelles per als putaners que pagaven unes tasses per virgo cobrat. 
Escrupulosa de la seua «professió» ella portava amb molt de detall el cens de les donzelles: «En naciendo la muchacha la hago escribir en un registro».
La Celestina treballava amb dues tècniques quirúrgiques per a aquestes maniobres: «Unos hacían de vejiga y otros curaban de punto (cosiendo: tenía en un tabladillo en una cajuela pintada, unas agujas delgadas (…) e hilos de seda encerados, y colgados allà raíces de hojaplasma y fuste sanguino, cebolla, albarrana y capacaballo; hacía con esto maravillas: que cuando vino por aquí el embajador francés, tres veces vendió por virgen una criada que tenía». Aquest desficiós diplomàtic francés diuen que tenia ben condicionada la pròstata, però hauria d’anar bastant mal de la vista. Li la pegaven de tots els colors. Si hagués recorregut a la màgia, com era habitual per aquella època, no l’hi haurien pres el pèl d’aquella manera.
Els recelosos xicots que havien decidit casar-se tenien uns recursos per averiguar si la parella que havien elegit era o no verge. Sabeu el que feien? Molt senzill. Utilitzaven una aigua que hagués estat a la serena durant tres nits i li ficaven dins una lliga o cordó que fos de la dona estimada. Deien que si aquells objectes queien al fons era una bona senyal de que no era verge; si suraven volia dir que la xica estava encara «per estrenar», enteneu?
Les alcahuetes solien anar amunt y avall per totes les cases, utilitzant les seus habilitats sense fi: buhoneres, parteres, recoveres, depiladores, i amb una gran acumulació d’objectes com relíquies i pedres precioses com l’àguila i l’imant. L’exercici de la prostitució no estava aleshores tan desprestigiat com està en els moments actuals. I aquí tenim com Lope de Vega el va a exercir per al duc de Sesa; i el comte-duc d’Olivares per a Felip IV. I alguns menesters varonils, com fer de cotxer i barber,varen adquirir bona fama perquè admetia arreglets i l’exercici de terceries.
Pel 1656 es produiria un escàndol impressionant quan l’alcahueta Margaritona, que tenia quasi noranta anys d’edat, era objecte d’una acusació. Era una «mujer mayor, tullida y gafe en una cama a quien llegaba el que le tentaba la carne y pedía a su gusto rubia o morena, negra o blanca, gorda o flaca, gallina o polla, y con una cédula que le dejaban de la casa a la hora que quería y pasaba su carrera dejándole conforme era la que se le pedía untadas las manos». Eixa «madame» tan industriosa «tenía un libro de pliego entero, hecho de retratos con su abecedario –quiere decir por orden alfabético-, número, calle y casa de las mujeres que querían ser gozadas, donde iban los señores y los que no lo eran también, a escoger ojeando, la que más gusto les daba». La varen condemnar sense assots perquè pensarien que moriria si la flagelaven.
Existia també per aquells temps una altra alcahueta anomenada Isabel de Urbina de la que sabem que «tenía galas con que hacía damas de un día para otro a las fregonas de mejor parecer de Madrid». A la tradicional restauració de verges s’afegirien, amb l’avanç de la cirurgia, intervencions d’un alt nivell. Parlem dels canvis de sexe, un precedent del que ara entra en les preocupacions del partit en el govern. Una dona de Alhama (Granada), nascuda el 1546 i anomenada Elena de Céspedes, es va fer operar a Madrid i es convertia en varó. Se sentia desvanida amb els seus nous atributs virils, i tan entusiasmada estava que amb el nou instrument viril va violar una jove a la qual, posteriorment li va oferir la seua reparació amb el matrimoni. Després d’algun que altre fet que ometrem per no fer-ho massa llarg, hem de dir que aquella persona va acabar a mans de la Inquisició. El final no podia ser més patètic, quan descobriren que «desde hace ocho meses se le estaba prudiendo el sexo, el cual se le acabó cayendo quedándole el de mujer». Es veu que l’empelt viril no havia agarrat. A aquesta aventurera la varen condemnar a 200 assots i altres penitències.
Resulta bastant sorprenent l’aparició de la quantitat de fills ilegítims, molts d’ells expòsits, que han anat apareguent en el treball investigador dels historiadors. El bastard va anar quasi convertint-se en una institució, fins i tot en la mateixa Casa Reial. I d’Espanya tenim alguna mostra en la monarquia borbònica acceptada. Seguim avant.
Malgrat les imposicions matrimonials el concubinat no havia perdut vigència. Potser fos més freqüent a Castella que al territori mediterrani, on, segons alguns investigadors, es practicava més l’adulteri. Començava a prendre forma la figura del cornut complaent i el consentit, que tant bé va utilitzar després Quevedo en la seua poesia festiva. La llei els va reprimir severament traguent-los a la via pública en un infamant passeig, amb un cap adornat amb banyes i un collar amb el material, «y se usa alguna vez irle acotando la mujer con una ristra de ajos…», com manifestava Covarrubias, perquè essent la femella «vengativa y cruel si le diesen facultat de azotarle con la penca del verdugo, le abriera las espaldas, rabiosa de verse afrentada por su culpa, o porque los dientes de ajos tienen forma de corneçuelos». Continuarem.
