Ens havíem quedat un poc reflexionant si dir o no alguna cosa de la famosa Celestina. Ho direm, però, encara que d’aquest personatge s’ha dit bastant a diversos nivells. A aquesta experta encisera acudien moltes persones -homes i dones-. I ella, segons alguns papers, «a unos demandaba el pan do mordían; a otros de su ropa; a otros, de sus cabellos; a otros pintaba en la plama letras con azafrán; a otros, con beremellón; a otros daba unos corazones de cera llenos de agujas quebradas, y otras cosas en barro y en plomo hechas, muy espantables de ver».
Ai la Celestina! Qui no ha sentit parlar de La Celestina, la tragicomèdia castellana de Calisto y Melibea… Basada en el vell tema dels amors irregulars que havia facilitat per una alcavota -Celestina- presenta la seducció de Melibea per Calisto, ajudat per ella i pels seus propis criats (Gran Enciclopèdia Catalana). Una versió de 16 actes , titulada Comedia, es conserva en una edició que se suposa feta a Burgos el 1499. A més, a més, unes altres a Toledo, el 1500; i Sevilla, 1501. En totes dues una carta inicial parla de que l’autor havia trobat fet el primer acte, i un acròstic final diu que l’obra va ser finalitzada per Fernando de Rojas. Posteriorment apareixen altres autors: el primer fou Juan de Mena o Rodrigo de Cota, introdueixen el títol de tragicomèdia. En temps moderns aquesta Celestina amb un text restringit i adaptat amb llenguatges moderns la feren rodar per tot arreu i «venent-la» com una obra trencadora en moments polítics d’escassa tolerància. Pels anys cinquanta fou representada per una companyia professional a Gandia, on acudírem amb un autobús les persones de Dénia interessades per la cultura i el teatre en particular. S’anunciava com una obra de Fernando de Rojas, encara que sabem per crítiques actuals que, almenys del primer acte, es té per qüestionat que fos escrit per ell. 
Rematarem aquest món repressiu, inquisidor recordant que entre els centenars de milers de dones que moriren en la foguera pel fanatisme haurem de destacar Santa Juana de Arco, que fou cremada per bruixa el 1431. La condemna nasqué per considerar que tenia un pacte amb el diable. Tot perquè es negava a recitar el «padrenuestro», perquè en lloc de dir Cristo deia «mi señor», i també perquè oïa veus junt a cert arbre sagrat. Ah! I perquè vestia i tenia un comportament com un home. Ara- açò si – L’Església catòlica la va canonitzar el 1920.
Tots en algun moment havien escoltat o llegit una frase famosa que ens omplia d’orgull. Allò de què a Espanya i els seus dominis «no se ponía nunca el sol». Així apareixia als llibres d’Història. Aquell monarca victoriós del catolicisme contra els turcs i els heretges era, realment, un fràgil embolic en territoris que res o quasi res tenien en comú: ni institucions, costums ni llengua, ni interessos econòmics, per dir-ho d’alguna manera. La seua precària unitat política estava basada en la fe.
Efectivament, política i religió es fundien i confundien. I entrem al nostre tema central sobre sexe i prostitució. Com el poder civil havia acatat la moral oficial de l’Església, els pecats sexuals anaren agravant-se. Però, al mateix temps, com la condició humana recerca amb més força el desig de tot allò prohibit, la luxúria va anar creixent i va ser practicada fins i tot dins les esglésies. Amb tot i això el poble disfrutava de major llibertat sexual que els seus enemics protestants. La societat espanyola estava principalment interessada pels plaers i els guanys econòmics i sols estava preocupada per la idea de la mort. El viatger anglés H.Cock ja manifestava que «la mayor inclinación de los de esta tierra es que son muy deseosos de lujuria». En la seua opinió, els que sabien llegir llegien llibres de cavalleries dels quals «las hojas saltaban todas y escogían los capítulos de bodas». Fins i tot el folklore es va erotitzar. Matisem. Els habitants de la ciutat vivien amb una major llibertat sexual que els del món rural… Damunt, l’Església li va donar al matrimoni la categoria de sagrament i es va assegurar de la seua administració. Malgrat açò, no aconseguia del control absolut de la vida sexual del seus «fidels», perquè les relaciones prematrimonials continuaven essent tolerades socialment a Catalunya i algunes altres zones de l’Estat. Estem parlant del segle setze. Els bisbes intentaren desarrelar aquest costum pecaminós el 1570, però la realitat va fer que mig segle després encara estaven despotricant contra «los abusos de los novios al entrar en casa de las novias pues cometen muchos y grandes pecados». A la vista de tot açò, l’Església va anar endurint la seua postura fins arribar a declarar heretges, amb el nom de «fornicarios», als qui s’atrevien a sostenir que el sexe fora del matrimoni no constituïa cap pecat. S’havia acceptat la norma de què la dona arribara verge al matrimoni. L’Església podia arribar a coaccionar a qui prenyava o desflorava a una dona per tal de que es casara amb ella. Creiem que no es necessari dir que el negoci dels remendadors de virgos -los zurcidores de honras tan bien como de paños desgarrados- continuà ascendint. A la clàssica sutura d’himen, anaren afegint altres procediments no tan dramàtics, però de bons resultats: la fabricació de condons i emplastes per procediments químics que li ofereixen al mascle una discreta resistència per a que en la seua innocència es faça la il.lusió que estava desvirgant una virtuosa donzella. Estos emplastes estaven elaborats amb pols de cristall mineral, terra de Venècia, clara d’ou i llet de fulles d’espàrrec, tot amassat i fet en forma de pastilla cònica. S’introduïa en la vagina després de ser llavada amb llet, i als pocs dies prenia la consistència d’un himen, prenent una forma més directa i segura que el solsit. Continuarem.
