Ens havíem quedat en resos i letanies diabòliques. Afegirem ara parlant de que la fornicació demoníaca possiblement estaria també sotmesa a modes i les variacions folklòriques regionals -les autonomies encara no havien nascut, clar. Per la zona del Pirineus, «acabada la misa el diablo conoce sodomíticamente a los hombres y mujeres y luego a estas en manera común; después, ordena a los hombres que lo hagan entre ellos, y a las mujeres también, por modos extraños, y a hombres com mujeres, sin respetos a matrimonios ni parentescos», o, segons manifesta altre testimoni, «al apagarse las antorchas cada cual, a una orden del diablo presidente, toma su pareja y tiene comercio con ella(…) por el orificio regular y por otro orificio». L’acomiadament era objecte d’una gran cerimònia: «Hacía venir a toda la compañía debesarle el culo, que lo tenía frío como el hielo, o le besan el pie izquierdo, orificio y partes pudendas».
El dimoni diuen que era amic de la varietat, era informal cordialment, vol dir-se que no sempre organitzava la seua orgia sexual en aquelarres programats, perquè també mantenia les seues visites a domicili, com sempre havia fet. I ara anem a fer una cita molt dura, massa dura, per la qual cosa recomanem a les persones d’alta sensibilitat passen de llarg els paragrafs següents. Resulta que segons diuen uns papers la monja sor María Magdalena de la Cruz, sobre la que existeixen dubtes del seu equilibri mental, va admetre mantenir pacte amb dos dimonis íncubs des dels dotze anys i que, a conseqüència d’aquestes relacions, «havía parido al Niño Jesús». La bogeria d’aquesta mongeta -ja ho havien dit- era massa forta i posa en dubtes evidents aquest testimoni. En un altra declaració, de 1591, s’ha llegit: «Estando en casa de una de dichas brujas una noche al fuego la susodicha y luego otras dos y el demonio en figura de cabrón con ellas todas tres juntas se desnudaron con cueros y se untaron las coyunturas de las manos y los pies y todas juntas y el demonio y el demonio con ellas alzadas por el aire (…) y estando el presente con todas tres en el suelo teniendo acceso y cópula carnal con cada una de ellas». El que acabem de dir ve d’un procés per bruixeria, però podria ser que ocultara una manifestació sexual d’una orgia on possiblement els qui participaven en ella fingiren un trastorn mental per a que l’honestedat no patira en el plaer del sexe, perquè això diuen que és pecat. Per aquí, a Espanya, s’incoaren menys processos per bruixeria que en altres països d’Europa. D’entre ells hauríem de citar els qui tingueren lloc particularment al País Basc i a Navarra. A Navarra la Inquisició va cremar pel 1507 vint-i-nou bruixes; i al País Basc Zugarramundi, el 7 de desembre de 1610, després d’un dur procés, es varen cremar sis persones vives i cinc efígies. Els papers revelen que a aquest impressionant acte assistiren 35.000 espectadors. allò més probable seria que els inquisidors d’aquell temps havien comprés des dels principis que el fenomen de la bruixeria la practicaven persones supersticioses sense cap relleu social. 
Alguns processos tenien una imatge bastant patètica. En citarem uns quants: el de Miguel Vargas, un jove de 16 anys, epilèptic de Madrid, que intentà fer un pacte amb el diable amb la voluntat de fer-se invisible i així poder mantenir una relació sexual amb una dona. Va sortir ben lliurat, sols amb les costes del procés i una penitència de resos per Pentecostes i Nadal. Al País Valencià -a Utiel- el metge Catalán la seua sogra el va acusar de tenir tracte amb el diable, tot intentar el tracte amb el dimoni per tal que li facilitara contactes sexuals amb les veïnes del poble. Algunes d’elles varen declarar que això era cert i que aquest doctor les poseïa fins i tot en els llits conjugals on descansaven amb els seus marits. En aquells temps semblava una burla, com ara meteix, que «la justicia era igual per a tots». Perquè al metge «follaoret» la Inquisició el declarà innocent. També tingué un notable relleu el cas de les germanes Magdalena i Luisa Escobar, veïnes de Caravaca de la Cruz (Murcia), que foren denunciades a la Inquisició per un «pollancró»- un jove ben robust- al qual esgotaven sexualment, «por sospecha de que son súcubos». A veure si ens enterem. Un súcube, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, és un dimoni que, segons una superstició medieval, prenia la forma d’una dona i tenia comerç carnal amb un home per induir-lo a pescar. Tot aprofitant la presència del dimoni, la pilleria i l’estafa va fer la seua, es varen posar les botes tot aprofitant la ingenuïtat de la gent. L’ utilització d’aquest clima, de la Santa Inquisició, del dimoni, de les bruixes i tota aquella parafernàlia adaptant-ho al moment actual social i polític s’aconseguiria un panorama fantàstic sense necessitats d’aforament i altres invents. D’entre la picaresca del moment se sap que a Solsona «pasó un hombre que iba señalando mujeres que eran brujas y desnudándolas para ver una señal(…) y algunas hicieron relación que las hacia desnudar por su gusto y por el de los que la acompañaban». A França van haver un exorcista que s’especialitzava en aplicar llavatives d’aigua beneïda a les suspitoses de tractament demoníac. I, tornant a l’Estat espanyol, direm que Pedro de Arruebo fou acusat d’encisar a més de 1.600 persones. Ell es va defensar argüint que això ho feia intentant gaudir de totes les dones possibles «sin meter en ello al diablo». L’enciseria espanyola quasi sempre tenia un matís sexual. Normalment la gent acudia a les bruixes demanant el sortilegi d’amor o algun encís per tal de recuperar la persona estimada o, també, per perjudicar-la després amb la ruptura. Caldria considerar com una experta encisera la famosa Celestina, de la qual podríem parlar un altre dia.
