Continuem parlant sobre el món dels dimonis. Particularment referint-nos als aquelarres, a partir d’una copiosa documentació que els investigadors anaren convertint a partir dels interrogatoris de presumptes bruixes. El dimoni, que no estava massa bobo, preferia les xicones joves i boniques abans que les velles i dures de pell. Casualment el seu gust semblava coincidir amb el dels directors espirituals, una observació que no es proposa anar més enllà de la similitud. La bruixa novata era presentada per una veterana. La inscripció exigia la firma, amb sang, d’un contracte. Per a complementar tot açò la nova bruixa havia de ser possessa pel dimoni per la «via normal» o no.
Podríem parlar ara un poc sobre el pene del dimoni. L’inquisidor, morbosament, pressionava l’acusada per a que li donara a conéixer amb tota mena de detalls les parts genitals, del dimoni, la seua manera d’actuar i les sensacions que ella experimentava mentre copulava amb ell. Formava part de l’interrogatori. A partir de les actes es deduïa que el diable estava dotat d’un ben complit membre viril (potser perquè suggerien les imatges fàliques del Príapo llatí), o n diu una bruixa: «tienen hacia delante su miembro estirado y pendiente y lo muestra siempre de la longitud de su codo». Margarita de Sarra, una altra encausada, fa la comparació amb el d’un mul «que es el animal mejor provisto», diu ella. Per la seua banda, Marie Marigrane diu que el volum del membre viril te una dimensió tan gran que «hace gritar a la mujer como en el parto». La primera sensació fou que el membre del dimoni era «frío y suave». Amb tot això, el 1619, una bruixa catalana declarava que el dimoni tenia «un membre o altra cosa en forma de membre per dit ces de llargaria de alguns tres quarts poc més o manco». Encara que fos un àngel caigut es veu que estava ben dotat. Una altra bruixa precisava que «le pareció que el miembro del demonio estaba dividido longitudinalmente en dos partes, la mitad de hierro y la mitad de carne»; una altra va manifestar que estava provist d’escames que s’obrien en el fet del coit, dolorosament, la qual cosa els deixava bastant perplexes i ja no sabien, com se sol dir, més per vell que per diable, i que recorreria a l’ús d’alguns sacrificis per tal de socórrer la seua vellesa. 
La font a la que hem acudit s’excusava dient «Líbrenos Dios de poner en entredicho la potencia viril del Maligno», però calia pensar que hi han alguns detalls que mouen a sospitar. Una altra declarant, com exemple, assegurava que li havia paregut que el pene del dimoni estava fet de banya. Podríem preguntar-nos que en plena frenesí els aquelarres podien circular consoladors. Una altra interrogada posterior opinava que es tractava d’un pene enorme i puntiagut, molt dolorós, i que el semen ejaculat era glacial, «porquería fría». Un text científic d’aquella època expressava que allò, obeïa a que «los cuerpos de los diablos, al no se más que aire coagulado, son fríos, lo mismo que el agua coagulada se vuelve nieve o hielo». Altres dones posseïdes varen declarar que, en l’ejaculació sentien «algo que les ardía en el estómago». Ara, en allò que si que solien coincidir, és que aquella experiència sexual no resultava agradable. «Duele como un parto», declarava una. «El pene del diablo es como aire que no da placer», observava altra.
Podríem dir que les dones interrogades mentien per tal de crear un clima de gràcia amb els inquisidors, perquè abans de què aquestes experiències sexuals foren consideradas heregia, les declaracions coincidien en què el coit amb el diable produïa bon plaer. Fins i tot existeixen actes de lletrats pontificis en la que es manifesta que les «beneficiades» per les relacions demoníaques gaudien «maxima cum voluptate» i quedaven «rendidas durante varios días». Aquest esgotament «post coitum» podem considerar-lo com natural si pensem que el dimoni sol mostrar-se robust, poderós en l’acte sexual. Una de les dones posseïda per ells declarava que «la conoció carnalmente dos veces, cada una de media hora de duración». Èxit notable del Maligne al qual es podrà acusar de cabrit, però no mai d’ejaculador precoç. Una vegada complit el dèbit carnal, el diable procedia a acceptar la nova conquesta a la qual marcava amb una taca o verruga o qualsevol altra senyal fixa. A més a més, segons una declarant, el dimoni no li feia ascos al «cunnilingus». Fixeu-vos: «El diablo le daba un lametón en cierta parte privada de sus cuerpos, antes de recibirlas como a sus siervas, dejando una marca que se encuentra normalmente debajo del pelo de cierta parte del cuerpo». Els inquisidors, com és lògic, examinaven amb molta cura el cos nu de qualsevol dona sospitosa. Els pits, el pubis i l’anus -el cul- eren estrictament examinats a la recerca de la fatídica mostra que sostingués la confirmació de la sospita. Qualsevol marca o pigmentació natural era bastant, però alguns inquisidors moguts pel seu zel professional fins i tot clavaven agulles per tot el cos de la malaurada sospitosa cercant un punt dolorós que els servirà de la major i irrefutable prova de pacte demoníac.
Podríem preguntar-nos quines eren les preferències sexuals del diable. Però, per allò que hem pogut investigar, no existia cap opinió compartida en aquesta matèria. Hem pogut saber que una monja de Lille que solia acudir als aquelarres unes sis nits setmanals va declarar que els dilluns i dimarts practicava, «por vía ordinaria», amb bruixos; dijous ho feia, «por vía distinta a la prevista por natura»; dissabte es practicava la zoofília. En eixe dia tenen comerç sexual amb tota mena d’animals com gats, gossos, porcs, matxos capbrums i serps alades. Dimecres i divendres, dies de descans, els dedicaven a la consagració al rés i lletanies diabòliques. Possiblement la fornicació demoníaca també estava sotmesa a variacions territorials i modes. Ja ho reflexionarem un altra dia, si cal.
