Estàvem parlant de la persecució de l’Església i l’Estat, aliats també amb els poders fàctics contra la bruixeria per considerar-la com una pràctica del culte demoníac. El primer pas l’havia donat el papa Juan XXII el 1326, fa bona cosa d’anys. Mig segle després Nicolau Eymeric, inquisidor aragonès, acusava també les bruixes de fer heregia, perquè rendien culte de latria o dulia al dimoni. Davant de tot açò el zel d’alguns teòlegs els va fer escodrinyar la Bíblia en la recerca d’arrels malèvoles de la bruixeria. Però no les trobaren i el que feren va ser traduir com a bruixa la paraula «kaskagh», de l’Exodo XXII, 18, quan el veritable significat d’aquesta paraula és «enverinadora». També redactaren la fitxa policial del dimoni. Era com una faula d’origen persa. Diguem-ne que era una espècie de divinitat paral.lela (en la Bíblia, és un déu), un príncep o un emperador. En definitiva, una figura angèlica i bella, bellíssima. I el posaren en el paper de cabró tot aprofitant que el «macho cabrío», condicionat per la seua extraordinària activitat sexual, era el símbol de la luxúria. En la Bíblia Valenciana, traducció interconfesional, d’Editorial Saó, Castelló 1996, apareix al Levític, literalment el que segueix: «També em giraré contra el qui consulte nigromants i endevins; seria com prostituirse donant culte a altres déus. Jo l’exclouré del poble d’Israel».
Continuem, dient que fou així com s’inventà una imatge trista i pamfletària del dimoni iracund, lleig, negre, «de cabeza ceñida por una corona de cuernecillos más dos grandes como de cabrón en el colodrillo, otro grande en medio de la frente, con el cual iluminaba el prado más que la luna pero menos que el sol». Mongetes repromides i jovenetes histèriques cridaven l’atenció transmetent fantasies de què el diable visitava els seus càlids llits insomnes. Poèticament diríem que era el moment de què el perfum de la flor de taronger penetra en la nit i l’envaeix fent bullir la sang. Quina podria ser millor excusa per a un embaràs culpable? Però els casos de «possessió diabòlica» es reduirien molt quan el papa Inocencio VIII, que havia sigut autor de l’encíclica Summa desiderantes declarava el 1484 que «muchas personas se entregan a demonios súcubus e íncubos» i que eixa copulació era un delicte d’heretgia. Clergues enfebrits i sexualment frustrats, a més potser gelosos dels seus feligresos iniciaren lucubracions sobre la luxúria del dimoni i inventaren una història sexual: La bruixa posseïda del dimoni podia acabar essent sancionada amb el foc de la foguera. És el que havien de fer quan detectaren la mala herba, llançar-la al foc purificador per a que no pervertira el poble de Déu. 
Els perseguidors de bruixes utilitzaven el reconegut tractat Malleus maleficarum, de Kramer i Sprenger, dos sàdics dominics alemanys que, d’haver nascut uns segles després hagueren fet un destacat paper amb Hitler, segons opinen alguns investigadors. En el llibre que hem citat apareixen trenta cinc formes distintes per a la tortura de les bruixes. Per aquells temps s’estava en la creença de que els bruixots es reunien per tal de celebrar una missa sacrílega coneguda com «aquelarre» o «sabbat», on celebraven copulació amb el dimoni i entre ells mateix, sense respecte a cap tipus de parentesc.
Era una gran promiscuïtat, suposadament molt excitant. La denominació d’aquellarre ha quedat popularment consolidada i ben coneguda com una especial mescla, missa negra, carnaval, romeria, reunió secreta d’orgia sexual. Pedro de València, sexòleg, pel 1610 manifestava que allò era un pretext per a desenvolupar «bajas pasiones». Més endavant, en temps més moderns, allò s’havia relacionat amb els ritus sexuals que les antigues religions mistèriques duien a la pràctica per tal d’estimular les forces de la Natura. Es poden trobar fins i tot en Horacio, entre les narracions de les peripècies de les bruixes Sagan i Canidia que solien reunir-se a la mitja nit en certa zona del mont Esquilino per tal d’adorar una imatge sexual de Príapo i destruir per a menjar-se-la després una ovella negra. Són els mateixos rituals primaverals que la primitiva Església espanyola comdemnava. En aquestes mascarades els homes es disfressaven de cèrvols. D’això venia l’apelatiu de «cabrons» que els aplicaven quan anaven de romeria i que, dins el rebombori de la festa, ningú ho tenia com insult. Com molts sabem els inquisidors interrogaven confessant, molt detalladament, totes les patranyes que ells mateixos havien contribuït a la seua creació. Les pobres dones, plenes d’honestedat i ignorància, s’acusaven i, a més a més, extenien la seua acusació a altres dones també decents d’una cap respecte per parentescs ni categories on tothom fornicava amb tothom. Després de ser assetjades per les interrogacions acabaven, com resulta lògic, que, a dos mesos de l’aquelarre, organitzaven una nova reunió i allí, aquelles jovenetes producte del pecat col.lectiu es consagraven al dimoni i acabaven resultant sacrificades i devorades en una forma de comunió diguem-ne sacrílega. L’aquelarre havia fixat el seu acte central en la fornicació del dimoni amb les seues devotes. Ho feia, aproximadament, d’aquesta manera: apareixia a les seues elegides amb l’aparènça engalipadora d’un ben plantat jove o d’una atraient joveneta, segons els cassos. Si no aconseguia excitar per les bones, es mostrava amb la seua forma natural, amb el seu veritable aspecte i recorria a la violència tot forçant la seua víctima. L’inquisidor pensava: ja que les dones solen ser més llicencioses que els homes, els íncubs o diables mascles eren més nombrosos que els súcubs o diables femelles. Sabem que un dimoniòleg va fixar la proporció de nou a un favorable als íncubs, és a dir dels mascles. Continuarem, si pot ser.
