Ens havíem quedat amb la cita d’un treball anònim aparegut pel 1510 sota el títol de La carajicomedia, un catàleg de les prostitutes de Castella en aquella data. Ara voldríem parlar del sexe del dimoni en esta carrera dedicada al sext manament inspirat en diverses lectures i alguna que altra referència relacionada amb la pròpia experiència personal. El tema demoníac, en principi, ens pot semblar, parcialment, més divertit. Juan Eslava Galán, destacat cronista i investigador, diu que a partir de mitjans del segle XV i fins finals del segle XVIII, el territori que tant ens mareja actualment -és a dir Europa, quan encara no havia aparegut aquest fenomen social, la senyora Merkel-. Aleshores s’estava patint una pel.lícula horrorosa, coneguda històricament com «la caza de brujas». S’estava vivint en una bogeria col.lectiva potenciada per la malaltia de les autoritats de l’Església, amb la febre aplicada a les seues normes socials.
Hem iniciat aquesta croniqueta considerant el moviment bastant divertit. Ens havem passat més d’un poble en aquesta opinió. Divertit ens poden resultar diversos episodis històrics d’aquesta situació, a hores d’ara, però la «caza de brujas» aquella dona pas a moments dramàtiques, com veurem. Direm que aquella persecució va ésser molt sanguinolenta, principalment al nord d’Europa i molt menys als països mediterranis, com l’estat Espanyol amb més pràctica religiosa. Aquest holocaust va produir més de quatre-centes mil víctimes, la meitat d’elles recauria en Alemanya. Una gran majoria, entre les dones, fins i tot en xiquetes, acusades majoritàriament en la seua execució en les fogueres per la suposada pràctica de relacions sexuals amb el dimoni. La bruixeria és el que resta d’una antiga religió matriarcal que arriba a remuntar-se al Neolític. Una evolució d’aquesta religió ens va portar antigament als ritus dionisíacs de manera particular. Aquesta religió creu en la reencarnació. La seua expressió cerimonial consisteix, bàsicament, en condemnar la força mental de tots els creients fins aconseguir una espècie d’èxtasi col.lectiu. Així, en diversos llocs i etapes aquesta situació d’alienament s’ha pogut aconseguir per mitjà de l’oració i el dejuni i l’abstinència, o per mitjà de drogues alcaloides. Les bruixes practicaven açò amb els seus famosos ungüents, alguns dels quals contenien atropina, belenyo, belladona, o bufeltenina, un alucinògen que, segons una amiga boticària, es trobava en la pell del «sapo» (gripau). La llista d’aquestes drogues produïa cert deliri i altres sensacions, i algunes, a més a més, plaer sexual. I què feia l’Església davant de tot açò? Podem dir que en els primers segles medievals, el que va fer era tolerar en les zones rurals una feble espècie de cult aproximat a la dehessa Diana, però que no arribà a tenir estatuts religiosos. 
Cal dir que l’autoritat eclesiàstica estava informada de l’existència de bruixos, encara que els considerava simples xarlatans que se servien dels enganys. I no es ficava massa amb ells i els deixaven en pau. Fins i tot, en algunes ocasions, utilitzaven els seus serveis. San Isidoro es va preocupar del seu control, quan, pel segle VI, els classificava en mags, astròlegs, nigromants, hidromants, encantadors, endevins, augurs, horòscops, sortílegs i salisatres, que això m’ho va dir, fa molts anys la «tia Micaia». Tot això encara no ho associava al món diabòlic ni havien sexuat el dimoni, però Sant Agustí, quan indagava si els àngels podrien tenir contactes sexuals amb dones, opinava que poder podien, però ell considerava que sols a un àngel «caído» se li hauria d’ocórrer practicar una cosa tan bruta. A poc a poc, sembla que ja s’estava obrint camí per a que altres ments enfebrides, calentorres del celibat forçós descobriren que milers i milers de menuts plens de luxúria havien arribat a convertir la terra en un immens prostíbul.
Per cert que el segle X, el Canon episcopi mantenia el seu despreci dels vols de bruixes amb la seua clàssica granera, que considerava una gran mentida, una fantàstica il.lusió de la ximpleria popular. Mentrestant, la dehessa Diana -també la dels deniers?- havia anat cedint el seu lloc al dimoni. Una gran autoritat, Santo Tomás, va admetre l’existència del dimoni i es dedicà a pegar-li voltes en cavil·lacions per descobrir les seues hisetes. Es divulgà que els dimonis podien tenir relacions carnals amb dones dormides i gaudien de la facultat d’adoptar, voluntàriament, altres formes. Com exemple direm que una monja va manifestar que un d’aquests dimonis íncubs que la va posseir se li havia presentat encarnat en el bisbe Sylvanus. La comunitat on convivia la mongeta va acceptar la seua confessió. Però nosaltres volem donar a conèixer la manifestació d’aquesta història feta pel frare Martín de Castañega, al segle XVIII: «Estos diablos se llaman íncubos cuando tomando cuerpo y oficio de varón participan con las mujeres, y súcubos se dice cuando por el contrario, tomando cuerpo y oficio de mujer, participan con los hombres. En los cuales actos ningún deleite recibe el demonio». Una pregunta: si els dimonis són criatures d’aire, com és això que deixen dones prenyades? És que els anomenats íncubs es fan potents amb l’arreplegada del semen dels mortals, o cosa pareguda. Al remat el món jeràrquic de l’Església va anar preocupant-se per la imatge que anava prenent tot açò. La bruixeria -una força nova- anava fent notable presència al sector oprimit de la societat, amb les dones i els servents, els més humils.
Ai, les dones…! No oblidem, com advertia el pare F. Gerónimo Planes el 1634: que les dones són «el instrumento más eficaz que el demonio ha tenido y tiene para engañar a los hombres». Aleshores l’Església i l’Estat, a més dels poders fàctics, s’aliaren amb la persecució de la bruixeria per considerar-la d’allò que no havia sigut mai: una pràctica de culte al dimoni. Continuarem.
