Darrerament ens havíem detingut citant uns versos sobre la impotència del rei Enrique IV. Continuem ara parlant del cronista, bastant dur quan diu que aquest monarca era, a més de «cabrito consentido», s’excitava prostituint, en certa manera la seua jove, preciosa i desenfadada esposa. I ho definia així: «La principal causa de su yerro (adulteril) había sido el Rey, a quién placía que aquellos sus privados, en especial don Beltrán de la Cueva, hubiesen allegamiento a ella y aún se decía que él rogava i mandaba a ella que lo consistiese». Eixes afirmacions semblen molt fortes, però aquest Beltrán de la Cueva, denominat «el mayor garañón» va inspirar unes coples anònimes, que ara reproduïm: «Es voz pública y fama/ que jodes personas tres/ a tu amo y a tu ama/ y a la hija del marqués, jodes al rey y a la reina/ y a todo el mundo se espanta/ como no jodes a la infanta». L’infanta al·ludida era al futura Isabel la Catòlica, dona de moralitat «roqueña» i femella de «armas tomar» que, com sembla que ja hem dit, aconseguiria arribar verge al matrimoni. El títol històric de «Católica» no se li ha donat de debades. A la residència habitual dels reis -l’alcàsser de Segòvia- don Beltrán de la Cueva tenia el seu dormitori junt al de la reina. Entre els altres amants comprovats es diu que es troba l’arquebisbe de Sevilla, quan va ser hospedat, en rehens, al castell d’Alaejos. Diuen que era un home ben plantat que la duia a caçar sobre una mula i li mostrava herbes llatines i vols cetrers que produeixen un adob molt adequat per al festeig bucòlic, abans de conquistar-la, enamorada, a l’ombra propícia d’una carrasca, clavant-li a l’esquena les bellotes que havien caigut i veient com feien piruetes les cornelles ple cel blau. Molt romàntic, no? Podria ser que un nebot de l’arquebisbe Pedro de Castilla, conegut com «el Mozo», gaudira part del festí/ carnal de l’il·lustre oncle. Mentrestant, la insumissa noblesa de Castilla, principalment, donava pas a una llarga filera d’acudits referits a la impotència del rei. Entre altres històries inventades sobre el tema, el Conde de Gonzalo de Guzmán va tenir la genialitat d’assegurar que el «mentulam», és a dir, el penis, del rei era una de les coses que mai s’ajupiaria a arreplegar-la del sòl. I ell, Enrique IV, gens resignat a la seua impotència, progava remeis als seus ambaixadors a Itàlia. I aquesta notícia va inspirar la novel·la «En busca del Unicornio». Aquesta situació interessava a un sector de la noblesa de Castella per a la seua germana, la futura Isabel la Católica, heretara el tron. Per tant, quan la reina va donar a llum una bonica xiqueta, propagaren l’infundi que la recent nascuda no era filla del rei sinó de don Beltrán de la Cueva, apodant-la com «la Beltraneja. Més endavant, oficialment, afavoriria molt a Isabel, tot dissimulant que va usurpar el tro de la seua neboda. Seguint el mal costum dels seus avantpassats, Isabel contrauria casament al qui seria parent seu, que no era altre que Fernando de Aragón, amb la protecció prèvia de la necessària dispensa papal. Els «Reyes Católicos» estigueren tan units personalment i en política que foren definits com «una voluntad que moraba en dos cuerpos» i, per donat notícia del naixement donat per la reina, deien: «este año parieron los Reyes nuestro señores». I ara us recordarem un fet, segons la llegenda, que va realitzar la mamprenedora reina Isabel quan la lluita contra «el moro cruel». Es tracta de la promesa de la mamprenedora reina quan va dir allò de que no es canviaria la camisa fins que conquistaren Granada, una empresa que va durar alguns anys. Per això els francesos li diuen «Isabelle» al calor groc. Quina valentia la de la Católica…! Isabel va casar el príncep don Juan, el seu únic fill mascle, amb la calentorra Margarita d’Austria. I aquella parella portava una vida sexual tan desbarrada, tan forta, que va resintir en el príncep. Tant era això que els metges de la cort varen aconsellar que el separaren de manera temporal de la fogosa austríaca. Però Isabel la Católica, tan reprimida ella, digué: «Lo que Dios ha unido no lo separe el hombre». I la parella, vinga de copular i copular. I amb eixa decisió segurament es va produir una alteració en el nostre devenir històric, perquè, a poc a poc, don Juan, esgotadíssim de tant de sexe, va morir tísic, com en la Traviata. I la successió monàrquica acaba recaient en la seua germana Juana la Loca. Costa de creure que, tant home perniciós, cràpula i dissolut, i degenerat, en aquesta època aparegueren dones tan senceres, tan plenes d’ànim com la nostra reina Isabel. O, posem per cas, donya Maria Coronel, coneguda com la «dama del tizón», a la quals els defensors de la moral han citat tant com un exemple. D’un d’aquestos moralistes tenim a mà un relat impressionant d’una acció fora de sèrie d’aquesta femella, que ara reproduirem: «…espejo de todas las mujeres que antes elijan morir que no quebrantar la fe conyugal y castidad que deben a sus maridos (…) estando su marido ausente, vínole tan grande tantación de la carne, que por no quebrantar la catidad y fe de vida al matrimonio, eligió antes morir y metióse un tizón artiendo por su miembro natural, del qual murió, cosa por cieto hazañosa». I quina cosa ha passat al pas del temps? Puix, senzillament, que el cos incorrupte de tan decidida dama es va descobrir en el segle XVII,i allí el tenim custodiat per les mongetes del convent de Santa Inés de Sevilla, on una vegada a l’any el mostren no sols a les píes i castes devotes, sinó també al públic en general. Cap al 1510, un clergue amb bona habilitat literària, encara que anònim com sembla natural, va composar «La carajicomedia», a manera de catàleg de les putes de Castella. Alguns l’havien considerat com un precursor de Quevedo. En aquell treball va deixar constància de l'»ofici» al final de l’Edat Mitjana. És un extensíssim document que deixarem si de cas per reproduir-lo en aquestes pàgines. I ara tallem fins un altre dia.
