La darrera setmana ens quedàrem parlant de la boda de l’enviudat Fernando el Católico amb la impressionant jove Germana de Foix, que acabà amb ell pels excessos sexuals. El famós cuiner Bartolomé Scappi diuen que preparava eixes espècies afrodisíaques a Pio V. I també a Carlos V, després del saqueig de Roma amb la intenció d’aplacar-lo. Hem sabut també d’una recepta amb els mateixos efectes encara que sembla no tenir gustosa. Era un empastre de testicles de rabosot, molls de pardals i flors de palma. Sembla de més suau digestió, però els seus resultats han de ser tan alentadors perquè «face desafallecerse a la mujer debajo del varón». El relaxament general d’aquella època -estem parlant de 1479- afavoria els adulteris i també les unions del que diem contra natura. En aquelles situacions hem de dir que al marit cornut se li atribuïa la facultat de matar la dona infidel i al seu amant, encara que existia la possibilitat d’atorgar-li una cèdula de perdó davant notari. Existeix una d’aqueixes cèdules que s’havia emés a Còrdoba a mitjans del segle XV per un personatge conegut com Juan Pintado. El marit burlat, amb la millor voluntat del món, vol fer el que diem «borrón y cuenta nueva» i deixar que córrega el temps com diu el text que citem ara: «Juan Pintado, corredor de bestias (…) conosco e otorgo que perdono a vos Ana Rodrígues, mi mujer (…) todo e qualquier yerro e maleficio de adulterio que vos fesystes e cometystes con qualesquier / personas en qualquier manera fasta oy de la fecha desta carta (…)». Quan no resultava impossible la concòrdia tenien encara a les seues mans un recurs per a la separació o el divorci. En eixe sentit sabem que en 1494 existeix una escriptura amb la forma següent: «Catalina Ferrández mujer de Diego de Portecnuelo… ante el señor obispo desta ciudad e su prouisor o vicarios sobre divorcio e apartamiento del dicho su mariso por la mala vida que le da (…)». Existia també una altra variant del matrimoni: l’amancebament, que era admés amb rang d’institució i era tolerat fins i tot per l’Església per a les parelles que vivien juntes. Vos reproduïm ara un document: «Syn aver entre ellos palabras de matrimoni salvo una compañía de mesa e cama e per se quitar de pecado amos a dos e cada uno dellos dixeron que fasta aquí les plasía estar en una compañía e que de aquí en adelante qeu cada uno buscase su vida como mejor les vinyese. Por ende que se davan e dieron el uno al otro e el otro al otro por libres e quitos».
El repetit Juan Eslava Galán, en el seu llibre Historia Secreta del sexo en España ens dona a conèixer una dilatada mostra de monarques i personatges famosos que ell considera esquizoides. En parlarem d’alguns, a més d’altres ja citats. Com exemple, González Núñez de Guzmán, maestre de Calatrava, qualificat de «muy disoluto acerca de mugeres». Del Justícia major Diego López de Estúñiga diu que «aun en edat madura amo mucho mugeres, e diose a ellas con toda sultura». Per la seua banda, el canciller Pedro López de Ayala «amó mucho mugeres, más que a tan savio cavallero com él convenía». Els reis Trastámaras no foren simples afeccionats al sexe: Enrique II va mantenir vàries amants que li donaren tretze fills naturals, a més dels tres haguts de la reina. En el seu descàrrec podríem dir que els reis no es casaven per amor sinó, més bé, per raons d’interés polític, cercant la fortalesa i creixement estatal. Molts d’aquests enllaços entre parents de pròxima consanguinitat han anat produint molt dolents resultats. En Juan II ja s’advertiren dolentes patologies, agreujades per la seua unió amb una esposa també molt tarada. Marañón escrivia que en el cas dels Reis Catòlics la reina Isabel seria una sorprenent excepció. «Ella fue el producto genial en una cadena de miserias, pero rebrotó la pesadumbre degenerativa en su nieta Juana la Loca y en varios más de sus sucesores». A Juan II el retraten com «un hombre viejo a los cincuenta años, debilitado por los malos humores, esclavo d ela sensualidad y diariamente entregado a las caricias de una juven y bella esposa». A més a més probablement era bisexual perquè «desde su más tierna edad se había entregado en manos de don Álvaro de Luna no sin sospecha de algún trato indecoroso y de lascivas complacencias». Aquestes inclinacions es farien més evidents en el seu fill, en el cas que Enrique IV fos fill de Juan II, perquè també podia haver sigut d’aquell tan templat don Álvaro de Luna. La veritat és que Enrique IV el Impotente fou un «degenerado, esquizoide, con impotencia relativa (…) displásico eunuco con reacción acromegálica» en opinió del doctor Marañón, en el seu diagnòstic. En la seua joventut es diu que va ésser un hiperactiu bisexual que, a més de «folgar tras cada seto» es preocupava de mantenir una escolta sodomita de moros ben polits. Els seus veritables problemes sortiren després del matrimoni, perquè, sembla que per motius psicològics, no era capaç de fer amb la reina allò que feia amb les putes de Segovia. Ara veurem el que dia el cronista Diego de Valero: «El Rey y la Reina durmieron en una cama y la Reyna quedó tan entera como venía, de que no pequeño enojo se recibió de todos». Els «benpensants», més moderats, disculparen el «gatillazo», que açò ho pot patir qualsevol. Però després de tretze anys d’avorriment en la convivència conjugal, Blanca de Navarra es diu que es conservava tan verge com el primer dia. El mal que patia Enrique IV es reflectia bastant bé en uns versos d’aquella època que deien així: «Es impotencia un descaimiento/ de pixa y cojones después de ya cuando/ la barva del ombre está blanqueando,/ remoto por obras y por pensamiento». Continuarem. 
