Ens quedàrem la darrera setmana parlant de les dames portugueses que arribaren amb el sèquit de la reina donya Juana de la cort castellana. I de la seua coqueteria, segons una crònica d’Alonso de Palencia. Deien que aquelles damiseles, amb la primavera en la sang, extenien el seu cel femení fins el punt d’extendre el seu maquillatge a les seues zones més íntimes i sensibles. Diuen que estaven preparades per a l’amor en qualsevol moment. Malgrat aquesta favorable disposició femenina, la sodomia sembla que va estar més extensa que mai, si ens refiem als documents. En eixe sentit Fray Iñigo de Mendoza reflexava la situació en els versos següents: «Pues lo del vicio carnal/ digamos en hora mala:/ no basta lo natural/ que lo contra natural/ traen en la boca por gala./ ¡Oh rey/ los que te extrañana/ tu fama con tu carcoma;/ pues que los aires te dañan,/ quémales como a Sodoma,/ «. En l’expressió «traen en la boca por gala» sembla voler expressar que estaven en la moda del tracte entre hòmens i no s’adonaven d’açò. També crida l’atenció del citat viatger alemany que trobava que els habitants d’Olmedo «son peores que los propios paganos porque cuando alzan en Misa el Cuerpo de Dios ninguno dobla la rodilla, sino que quedan de pie como animales brutos, y hacen vida tan impura y sodomítica que me da pena contar sus pecados». Possiblement si aquest viatger hagués viatjat més, potser hauria anotat en les seues cròniques que en altres llocs d’Europa també estava molt extesa la sodomia. A França, per exemple, fins i tot «mignons» o efebs que acompanyaven el rei i dormien en el seu llit. La reina, també, gaudia de les seues «mignonnes». Hi han alguns autors que suggereixen que l’increment dels homosexuals potser obeiria al fet que el món morisc es feia posar de moda a Castella. Podria ser. Allò cert és que quasi tota la població del regne musulmà de Granada era bisexual. Els Reis Catòlics li plantaren cara a aquest problema a socarrel i, a partir de 1497, restauraren l’antiga pena de la foguera per als sodomites en veure que «las penas hasta ahora estatuidas no son suficientes para extirpar y del todo castigar tan abominable delito». D’ara en avant seria perseguit per la Inquisició en Aragó, i a Castella, pels tribunals ordinaris.
A l’entorn del sexe i la corrupció nasqueren modes femenines, com ara l’ús del «verdugado». Fray Hernando de Talavera deia: «Ese traje maldito y deshonesto que en la villa de Valladolid ovo comienzo». Es tractava d’una armadura d’anells que es cosia a distintes altures del rotllo exterior del vestit amb la finalitat que acampanara la falda. Aquesta moda, diguem-ne aristocràtica, i amb certa apariència estrafolària resultava molt útil per a dissimular prenyats comprometedors, i va caure en desús amb els temps dels Reis Catòlics tan severs. Però renaixeria, amb més potència que mai, en els segles XVI i XVII i després, però ja amb distintes denominacions, com «miriñaques», «crinolinas» o «guardainfantes». Tot açò acabaria escapant-se per altres països cristians. Com quasi sempre, els intel.lectuals i el poble li van donar a aquesta situació estrafolària un tractament burlesc, motiu d’acudits, etc. A eixa situació fa referència malèvolament Quevedo, en un endecassílab mal intencionat, de doble sentit, quan diu: «si eres campana ¿dónde está el badajo?». Havia un desenfré en la moda femenina d’exhibir el potramen, tot un espectacle de mamelles, però, segons diuen els papers, no era menor la masculina de les aparatoses braguetes, que exaltaven de manera impúdica el sexe. El complement del calçó masculí ben ajustadet era com un armatoste conegut com la gorra de modèstia. Alguns diuen que semblava una espècie de protectora taurina d’embusteres proporcions que, dins d’ella, els atributs de la virilitat masculina quedaven protegits per una funda de cuir, una caixa metàl·lica protegida d’esponja o una reixeta d’acer folrada de badana. No sé si ens expliquem. La misogínia medieval continuava en plena vigència. Es mantenia la doble moral, tot prohibint allò que se li permetia a l’home fins i tot alabant-se. L’Arcipreste de Talavera deia que «los hombres, por ser varones, el vil acto luxuriosos en ellos es algun tanto tolerado aunque lo cometan, pero non es así en las mujeres, que en la hora e punto que tal crimen cometen por todos e todas en estima de fembra mala es tenida, e por tal, en toda su vida reputada». La dona decent havia d’arribar verge i intacta al matrimoni. Aquest requisit es menciona especialment en la literatura. Un model podia ser el següent; «y así se fueron a la cama ambos dos y allí folgaron con gran placer de si y allóla acabada doncella». 
Continuem ampliant detalls: la cerimònia diguem-ne nupcial de la desfloració, removia una important expectació quan la parella de nuvis entraven a la seua habitació i es tancaven per dins amb la condició de procedir a la consumació del seu matrimoni mentre els convidats, sorollosament aposentats a la sala contigua, esperaven que s’obrira la porta i la pudícia d’un braç traguera la «sábana pregonera» empapada de sang com a testimoni tant de la verginitat de la núvia com de la consumació del seu casori. Naturalment, l’aparició d’aquest «trofeu» sangós era saludat espectacularment amb aplaudiments, vítols i, fins i tot, amb trompetes i tamborada. Per donar-li acte formal, es redactava un document notarial signat per testimonis. Precisament el cronista Diego de Valera ens parla dels detalls de la boda dels Reis Católics tot dient: «El príncipe y la princesa consumaron matrimonio. Y estaban a la puerta de la cámara ciertos testigos puestos delante, los cuales sacaron la sábana que en tales casos suelen mostrar, además de haber visto la cámara donde se encerraron, la cual en sacándola tocaron todas las trompetas y atabales y ministriles altos, y la mostraron a todos los que en la sala estaban esperándola, que estaba llena de gente». Què vos sembla dels nostres Reyes Católicos? Això ho sabem també pel repetit Eslava Galán. Continuarem.
