En esta ja llarga història ens havíem detingut amb certes cites sobre remeis i encisos. Les persones d’alta «alcurnia», de bons recursos econòmics i socials, podien recórrer a l’alcanç d’algun fragment del corn del famosíssim unicorni, del que es tenien virtuts genètics i d’un gran valor vigoritzant, quasi miraculós. Fins que a l’Edat Mitjana va existir un gran comerç de «colmillos» de «narval» que alguns desaprensius feien passar com corns d’unicorni.
Avui el rinoceront africà es troba en perill d’extinció, per la caça massiva per tal de sortir els mercats d’Orient, perquè el seu corn frontal resulta molt estimat com a element afrodisíac. Existeixen mil i un remei d’amor per donar solucions a molts problemes, més fantàstics que perillosos. Ja havem parlat alguns d’aquests remeis, però insistirem. Per enamorar un home antigament se li donava a menjar pa fenyit sobre el pubis de la dona. O donar-li a menjar un peix que hagués mort dins la seua vagina. Per l’altra banda, per tal de conservar l’amor d’una dona i assegurar-se la seua fidelitat se li donava a beure una pòcima que en la seua recepta estava composta per testicles de llop i cendra procedent de cremar pels de distintes parts del cos. Per aconseguir i retindre una dona frígida l’home havia d’untar-se el pene amb sèu –grassa dura- de matxo caprí abans de copular amb ella. Per a provocar la impotència d’un home –abans de «descobrir-se» la viagra -la dona, nua i untada de mel feia mil volantins en un mun de blat; després arreplegava els grans apegats a la seua pell i amb ells coia una coca i li la donava a menjar a l’home que volia «curar». Per evitar que la dona es quedara prenyada es frotava el penis amb vinagre abans del coit. Una càntiga del poeta Fernando Esquio cita un lot de quatre consoladors que havia enviat a una badesa amiga per al servei de la seua comunitat. Existeix un document de 1351 on es parla d’una dona que havia mort «por ocasión de un rauano (rábabo) que li auian puesti por el conyo». Un sonet anònim del segle XVI comença així: «Tú rábano piadoso, en este día/ risopija seás en mi trabajo/ serás lugarteniente de un carajo/ mi marido serás, legunbre mía». Potser que la raó bàsica del desvaliment amorós d’algunes dones fora d’origen olfactiu más que estètica. Cal pensar que el món cristià es llavava poc, per manca de mitjans i recursos, per no parèixer-se als infidels mahometans que les seues rituals ablucions de la seua religió. Allò ben cert és que l’olor descompost del sexe femení era molt perceptible a l’entorn de la dona. El Marqués de Villena, diuen que recomanava al trinxant que no s’arrimara massa a les dones perquè els seus cossos fan pudor i eixa olor pot desvirtuar l’aroma de les viandes que ell prepara. 
Després de l’arrabassadora Pesta Negra de 1348, sobre Europa de les crisis diverses -antigament també n’hi havien de crisi, i també guerres civils, com tots sabem- va aparèixer un gran frenesí, una irrefrenable gana de viure. Molts autors diuen que acorralaren l’angoixa de la mort, que cap època ha exaltat tant el goig de viure. Entre ells el nostre gran escriptor Joanot Martorell, que no va dubtar en donar-li tres classes; tres classificacions: virtuós, aprofitós i viciós. El seu inimitable Tirant lo Blanc és una mostra per la seua dama: és aprofitós que, a més d’afalagar-la i tan ràpid com el profit es desvaneix i cessa l’amor, decau. Al final, el viciós resulta ser aquell que no tenia altre objectiu que la satisfacció sexual. El tantes vegades citat Eslava Galán opina que el lector del Tirant potser està esperant una moralina reprovatòria d’aquest amor, però el que ocorre és este «amor pròdigo en gracias y palabras que os dan vida por un año, pero si pasan más adelante pueden acabar en una cama bien encortinada, con sábanas perfumadas, donde podéis pasar toda una noche de invierno. Un amor como ese me parece a mi mucho mejor que los otros».
Per la seua banda, els poetes tampoc es tallaven en el llenguatge. Citem, com a mostra, el poeta Villasandino: «Señora, pues que non puedo/ abrevar el mi carajo/ en ese vuestro lavajo (…)/ Señora, flor de madroño,/ yo querría syn sospecho, tener mi carajo arrecho/ bien metido en vuestro coño;/ por ser señor de Logroño/ non deseo otro provecho/ si no joder coño estrecho/ en estío o en otoño». Les cançons i coples d’aquest temps mostren una procacitat i un desvergonyiment destacat. Presenten un estimulant catàleg de clergues encalabrinats, aventures d’alcova i similars que caldegen també les cançons del poble.
Els gustos literaris de la noblesa guerrera també anaven pel mateix camí. En les noces de cavalleria el cavaller combatia puntualment per la possessió del himen de la dama. Tot aquest ambient es reflexa fins i tot en la moda. Les dames fermoses aprofitaven l’ocasió per lluir la pitrera. I així l’alemany Münzer, de viatge per Espanya, confessa escandalitzat: «Las mujeres con excesiva bizarría van descotadas de tal modo que se les pueden ver los pezones, además todas se maquillan y perfuman». I quan no mostren la pitrera al natural, la porten tan cenyida que el resultat es quasi idèntic.
En una crònica d’Alonso de Palència es manifesta la sensació que va produir a la cort castellana les picardies de les dames portugueses que arribaren amb el sèquit de la reina donya Juana: «Lo deshonesto de su traje excitaba la audacia de los jóvenes y extremábanle sobremanera sus palabras aún más provocativas (…) ocupan sus horas en la licencia y el tiempo en cubirse el cuerpo de aceites y perfumes y esto sin hacer de ello el menor recato; antes descubren el seno hasta más allá del ombligo y cuidan de pintarse con blanco afeite desde los dedos de los pies, los talones y canillas, hasta la parte más alta del muslo, interior y exteriormente, para que al caer de sus haceneas, como con frecuencia ocurre, brille en todos sus miembros uniforme blancura». Continuarem.
