Continuem parlant de l’amor udrí. Ara del tractat d’Ibn Abdun, quan els almoràvits havien restablert, encara que per poc de temps, el rigor islàmic, pel que es manifestava que «debe prohibirse a las mujeres de la casa llana que se descubran la cabeza fuera de la alhòndiga, así como que las mujeres decentes usen los mismos adornos que ellas. Porhíbaseles que usen de coquetería cuando estén entre ellas, y que hagan fiestas, aunque se les hubiese autorizado. A las bailarinas se les prohibía que destapen el rostro». Parlem ara dels eunucs, els quals constituïen una classe distinta i eren presoners de guerra cristians. Per procedir al seu castrament, es feia d’una manera delicada per metges especialitzat en Pechina i altres llocs. La seua operació és descrita per Al Mukaddasi de la manera següent:
«Se les cortava el pene de un tajo, sobre un madero, después se les hendían las bolsas y se les sacaban los testículos (…) pero a veces el testículo más pequeño escapaba hacia el vientre y no se extirpaba, por lo que éstos tenían después apetito sexual, les salía barba y eyaculaban (…). Para que cicatrizara la herida se les ponía durante unos días un tubo de plomo por el que evacuaba la herida». Existien dues classes d’eunucs: els que havien sigut castrats abans de la pubertat de manera que no podien dissimular la seua imatge femenina: la seua veu atiplada, les seues anques voluminoses, l’absència de caràcters sexuals secundaris… I els qui, fins i tot, havent sigut castrats després de la pubertat conservaven encara certa aparença viril. Els eunucs constituïen, a les cases nobles, el servei domèstic i s’especialitzaven en la fel•lació i el «cunnilingus». Però els qui havien perdut els testicles i encara conservaven el penis podien arribar a aconseguir, teòricament, una suficient erecció per al coit. Encara que aquests casos no eren freqüents al-Andalus. Alguns d’ells, emancipats i amb notable hisenda, s’esforçaven patèticament en mantenir les aparences de virilitat i es preocupaven de mantenir un harem. 
El musulmà, el mateix que els seus veïns cristians, esperava exigent que la seua esposa arribara verge al matrimoni. Com açò solia ser arreglat per les respectives famílies, fins i tot amb alguna mediació, la primera experiència del sexe a conèixer de la parella de desconeguts no sempre resultava massa plaent. Vos direm com va acabar una nit de bodes, segons conta Ibn Hazn:
«Cuando se quedaron solos, habiéndose él desnudado (…) la muchacha que era virgen lo miró y se asustó del tamaño de su miembro. Al punto salió corriendo hacia su madre y se negó a seguir junto a él. Todos los que la rodeaban porfiaron para que volviera; pero ella rehusaba y casi se iba a morir. Por esta causa el marido se divorció de ella».
Ja no s’exigia d’una esclava que fos verge inexperta, perquè allò normal era que l’amo la desflorara fins i tot abans d’arribar a la pubertat, que eixe era el termini que marcava la llei: «Si la esclava no és núbil hay que esperar un mes después de la primera menstruación. Si lo és hay que esperar a que tenga una vez sus menstruos y si está enferma se esperará tres meses lunares». «Un buen caballo o una esclava doncella constituían un delicado presente; tres esclavas, un regalo principesco». Almanzor va enviar al jutge Abu Marwan tres xiques verges, «tan bellas como vacas silvestres». En la missiva versificada que el dador acompanyava al regal expressava els seus millors desitjos: «¡Que Alá te conceda potencia para cubrirlas!». Alá es va mostrar provident, ja que el venerable ancià, encara que no carcamal, es va mostrar robust en la lid venèria i la va desflorar a les tres aquella mateixa nit. Amb tremolosa mà, però satisfet, al dia següent li va escriure a Almanzor: «Hemos roto el sello y nos hemos teñido con la sangre que corría. Volví a ser joven a la sombra de lo mejor que puede ofrecer la vida…». Ara ens resta el dubte de si el jutge recorreria a alguna de les trampes i argúcies de la farmacopea amorosa musulmana, de tant de recursos. El que hem sabut és que en tots els zocos de pregumistes tenien a la venda bastants afrodisíacs. N’hem trobat alguns d’ells, algunes referències de les quals donarem a conèixer a l’escèptic lector una d’elles, la seua fórmula. Allà va: mescleu ametla, avellana, pinyons, sèsam, gingebre i pimentó. Matxaque-ho en un morter fins que es convertisca en una pasta fina que s’haurà de lligar amb vi dolç. El xarop resultant es deu ingerir almenys una hora abans del coit projectat. Deu ser molt energètic. Però no se’n fieu gens ni mica dels seus resultats que poden, estem ben segurs, ser fortament perillosos. D’açò no podem donar fe. Encara que volem explicar-vos una recepta menys complicada. Aquí va: «Aquel que se sienta débil para hacer el amor debe beber, antes de irse al lecho, un vaso de miel espesa y comer veinte almendras y cien piñones, observando esta dieta tres días». Amb farina qualsevol amassa. Vinga, tirem endavant amb altres receptes. Existeix també una pomada «para estimular la erección», composta d’eufornio, natró, mostassa i asmicle, tot lligats amb pasta d’assutzena. Cal friccionar-se de manera suau pel penis i l’esquena. Potser resulte un poc complicat trobar-se amb tots els seus ingredients i podria, en el seu cas, recórrer a una altra fórmula més senzilla que done garantia als mateixos efectes: els cervells de quaranta pardals caçats en època de zel se sequen, es trituren i es mesclen amb essència de gessamí. Diuen que això és mà de sant. Segons altra recepta, «para prepara la vulva y estimular el apetito sexual» cal ajuntar a parts iguals quinze elements, a saber: «espliego, costo, calabacín, jenjibre, jancia, flor de nuez moscada, flor de granado, canela, almizcle, ámbar, incienso, sandáraca, uñas aromáticas, nuez moscada y ácoro falso. Se nos antoja en exceso prolijo y además no se garantizan sus efectos, proque el texto sugiere que su resultado será maravilloso si Alá quiere».
