La darrera setmana ens detinguérem parlant de Reines i Concubines. De Pedro el Cruel direm que «dormía poco e amó a muchas mugeres», i que, damunt, havia heretat les inclinacions venérees de son pare i també, en apariència, certa indiferència cap a l’esposa oficial, Blanca de Borbón, a la qual abandonava ràpidament, als tres dies de casat per a fugir al costat de la preciosa María de Padilla. Alguns autors fan cita d’ella com «pequeña de cuerpo pero preciosa». Hauria d’estar molt enamorat de la xica, encara que diuen que també va mantenir algun que altre romanç ocasional amb la colla de dones esplèndides que anaven apareguent pel seu camí. Se sospita que va enverinar a la reina per una d’elles, Juana de Castro. Era un lligadoret extremat i quan es tractava d’aconseguir un bon encontre sexual, aquest don Pedro entrava com una fúria.
La història de les nostre monarquies ja veiem que era un pur desenfré. Però seguim amb la nostra història. En 1354, quan don Pedro estava en Segòvia, es va quedar prendat de Juana la Fermosa i, malgrat d’esforçar-se en guanyar-li la seua virginitat per tots els mitjans, aquella dama resistia perquè sols es rendiria amb el cavaller que es casarà amb ella. Arribats a aquesta situació l’encabritat rei va comminar als arquebisbes d’Ávila i Salamanca per a que anul.laren el seu matrimoni amb la reina. Quan ho va aconseguir, va contraure matrimoni amb aquella preciosa i ambiciosa Juana la Fermosa i va passar la nit amb ella, segurament convertida en una nit esgotada i fecunda perquè, segons diuen, la va deixar prenyada i ben prenyada. Però, atenció! Perquè al matí següent, aquest reiot abandonà el palau sense acomiadar-se i ja no tornaria a ocupar-se de donya Juana. Arribats aquí sospitem que el lector pensarà que aquest monarca no tenia massa ben amoblat el cervell. Possiblement, no, perquè don Pedro arrastrava una sèrie de tares genètiques com a resulta de repetits enllaços matrimonials entre cosins. Pensem que els perills de la sanguinitat, fins ara, havien sigut pràcticament desconeguts. Així s’explica que diverses dinasties espanyoles hagen patit molts mals ben evidents. Voleu alguna mostra? Aquí teniu els Trastàmara, els Austries i… taxan: els Borbons. 
Podríem parlar també de frares ganduls. Durant la repetida Edat Mitjana era prou corrent que els clergues mantingueren mancebes i, a més a més, que les exhibiren amb tota la naturalitat en públic com si foren les seues legítimes esposes. Es podria dir que aquest consum va tenir els orígens en els matrimonis espirituals, amb teòrica exclusió del sexe que aconseguiria tolerància de l’Església als primers segles medievals. Aprofitant-se d’aquesta tolerància molts sacerdots es feren núvia amb l’excusa de tenir «agapeta», és a dir, ama. Però aquesta institució era tan ambigua que no tardaren en aparèixer notables abusos. Prompte, ja en el concili d’Elvria s’establia el conegut com el «pactum virginitatis» que havia de ser públic i prohibien la convivència d’ascetes i verges sota un mateix sostre. És més -no recorde si ja ho hem dit abans- s’establia que, quan la verge o monja es casava, com era «esposa de Cristo», entenien que cometien adulteri i, per tant, s’incurria en excomunió. Sant Bonifaci, en el segle VIII, denunciava clamorosament contra els clergues que «de noche mantenien a cuatro, cinco o más concubinas en su cama». Fruela, per la seua banda, va intentar la prohibició del matrimoni dels sacerdots, produint la seua sublevació. Eren altres temps. Es varem viure uns temps histèrics de l’Església per tot arreu. Enrique II concedia als clergues i prestes de Sevilla el manteniment d’aquests privilegis, amb condicions, sense minva de la castedat: «Que las chicas concubinas en adelante hicieren vida honesta, que les puedan en sus casas de ellas aparejar los manjares y enviarlos a los dichos clérigos a sus casas, y en el tiempo de enfermedad servirlos en cosas lícitas y honestas de día, salvo si el mal fuere grave. Y otro sí, que los clérigos y prestes puedan ayudar piadosamente a las dichas mujeres, e hijos ya nacidos, en sus menesteres».
Amb el pas del temps anirien canviant les coses. Antigament el món eclesiàstic havia de ser impolut i en cas de patir algun trastorn involuntari de nit, algun derramament tenien l’obligació de llavar-se i «llançar gemecs» abans d’entrar a l’església. Un dels intents de la jerarquia eclesiàstica amb la intenció d’erradicar les «mancebes» dels clèrgues apareixia reflectit en una interessant Cantiga de los clérigos de Talavera, del famós Arxipreste de Hita, que reproduim ara: «Cartas eran venidas, dizen desta manara:/ que casado nin clérigo de toda Talavera/ que non toviese manceba casada nin soltera/ y aquel que tuviese descomulgado era./ Con aquestas razones que la carta dezía/ quedó muy quebrantada toda la clerecía/ de más que sabe el rey que todos somos carnales/ y se apiadará de todos nuestros males». Un dels afectats per aquesta denuncia, que acabava de regalar un vestit a la seua barragana i, damunt la tenia recentment llavada, la qual cosa no passava tots els dies, s’indignava així: «¿Que yo deje a Orabuena, la que cobré antaño?/ En dejar yo a ella recibiera gran daño:/ dile luego de mano doce varas de paño/ y aun ¡por mi corona! anoche fue al baño». Un altre afectat, més irat que el que havem citat, no va evitar amenaces contra l’arquebisbe, tot cridant: «porque suelen decir que el can con gran angosto/ con rabia de la muerte/ al amo muerde el rostro./ Si cojo al arzobispo yo en un paso angosto/ tal tunda le daré que no llegue a agosto».
Podríem parlar un poc de remeis i encisos. Existia de sempre un ample catàleg de remeis eròtics d’origen animal, mineral o vegetal. En el lapidari l’Alfonso X citava el margul, la camiruca i l’alburquiz d’origen mineral, un bon recurs. També la mandràgora l’atíncar o el bórax. O la saponina, que el citat Eslava Galán diu que era un element nascut dels de l’extracció del sapo o grupau i una dubtosa recepta composada de carn de fardatxo, cor d’au i fenta d’enamorat. La varietat és immensa, i vorem si continuem.
