Ens havíem quedat la darrera setmana fent unes referències de la pícara Balteira pel segle XIII i també dels Reis Catòlics i unes ordenances seues del 1502. Per tal que no mancara cap forma d’amor, fins i tot es coneixia l’anomenat amor platònic, l’amor cortès, aquest similar a l’amor udri dels musulmans. Aquesta «variant» s’exaltava per la poesia trobadoresca, li rendia culte a la dona de manera que convertia l’home en un vassall de la seua enamorada, fins i tot, en el seu aspecte religiós diuen que va arribar a erotitzar la Verge Maria, que tant atractivament era representada pels tallistes gòtics. Aquesta vena mística acabaria, al pas del temps, a produir ardorosos desmais de Teresa de Jesús i San Juan de la Cruz. També existien ja totes les classes d’amor que angoixen l’home d’avui, incloent el «fletxàs» de Cupido, amb eixa dolça bogeria que arrabassa els amants per damunt de les conveniències socials.
Eslava Galán parla del cas de Ramón Berenguer, príncep de Barcelona, que, anant de pas el 1054 cap a França, camí dels Santos Lugares, es va hostatjar al castell de Narbona i s’enamorava d’Almodis, la dona de l’amfitrió. La parella va mantenir el secret i quan tornava de Terra Santa, altra vegada, es va hostatjar al castell i aquella mateixa nit s’escaparen junts i prompte es casaren després de repudiar els seus respectius cònjuges. Un poemeta sobre l’amor passional, encara que tractat en llengua bastant antiga, manté a hores d’ara bona frescor: «Toliós el manto de los ombros/besó me la boca e por los oios,/ tan gran sabor de mí avia,/ sol fablar non me podía/». 
Caldria recordar que el matrimoni no va constituir, en un principi, cap sagrament. Era un contracte privat que tenia per objecte la perpetuació del llinatge de la parella, si es tractava del món de la noblesa. L’esposa es convertia diguem-ne en una propietat del marit. És a dir que si un altre home accedia a ella, per una violació o adulteri el delicte produït es convertia, a més a més, en una alienació indeguda. Haurem de dir que l’Església no va intervenir en el contracte matrimonial fins ja ben avançat el segle XII. I en alguns casos el matrimoni continuava essent un acte exclusivament civil fins el final de l’Edat Mitjana. Únicament a partir del Concili de Trento es posaria l’obligació de què fos públic, amb la presència del sacerdot i el registre de la cerimònia en la parròquia. D’aquesta manera controlaven millor als seus feligresos i súbdits. La potència del marit i la virginitat de l’esposa es demostrava exhibint davant testimonis l’anomenada «sábana pregonera» tacada de sang després de la nit de noces. El divorci, admès pel Fuero Juzgo dels gods en les Partidas, estava prohibit. Sols podia ser anul.lat. Per exemple en el cas d’anul·lació pel desproporcionat tamany del penis del marit que posara en perill la vida de la dona. Un extrem delicat que havien de decidir els jutges tassant i medint els membres respectius. La dona havia d’estar fidel al seu marit. La reina Maria de Montpellier, però, va recórrer a una estratagema per tal d’aconseguir que el seu aspre marit, Pedro el Católico, li permetés el seu dèbit conjugal. El que va fer ella va ser passar per una dama de la Cort que accedia a anar al llit amb el rei amb la condició de que ho fera a fosques i en silenci. Nou mesos després, segons diuen les cròniques, va nàixer Jaume I el Conqueridor.
Continuant sobre l’autoritat moral de l’Església parlarem ara un poc sobre les normes dirigides a l’abstenció d’alguna d’elles, com ara la referida a la pràctica del sexe i la dona era estèril, que obligava al marit a abstenir-se de la còpula. També s’havia de abstenir quaranta dies abans de Nadal; els vuit posteriors a Pentecostés; els diumenges, dimecres i divendres; les festes religioses, en Quaresma, l’octava de Passió, els dies de juny, cinc dies abans de la comunió i un després. En total, serien uns vuit mesos a l’any. El catecisme de Pedro de Cuéllar senyalava que encara que aparellar-se amb la dona sense intenció de procrear fora considerat sols un pecat venial, es considerava que varis pecats venials en feien un mortal. Així anaven les coses. I, naturalment, allò afavoria el concubinat i l’accés a prostíbuls, i animava l’auge professional d’alcahuetes.
També l’homosexualitat femenina es tolerava en l’Edat Mitjana, perquè la seua pràctica no produeix derramament de semen. Però la masculina sí que era reprimida amb molta severitat. Respecte de la interrupció de l’embaràs -de tanta vigència a hores d’ara- es va considerar un delicte i també el de infanticidi, un gran delicte, com a mitjà de control del creixement de la família. El Fuero Juzgo condemnava a mort a aquell que preparara herbes avortives i també el que incitava a utilitzar-les. La dona que avortava era esclavitzada o la castigaren amb dos-cents assots si es tractava d’una servidora. I l’infanticidi era castigat amb la mort i algunes vegades amb la ceguera.
Parlarem ara de reines i concubines, de les que existeix un notable material. Juan Eslava Galán diu que Carlomagno, de tanta admiració a l’Edat Mitjana, s’havia casat quatre vegades i va mantenir cinc concubines oficials. I diu també que els colegues hispans no es quedavan darrere. Que Fernando III el Santo es va casar dues vegades, que la seua segona esposa era la francesa Juana de Ponthieu, una dona molt guapa i apassionada i que la seua predilecció pel seu fillastre Enrique havia donat lloc a malignes interpretacions. El seu fill Alfonso X, cast per conveniència amb una xiqueta de dotze anys, es va entregar ben prompte a la famosa donya Mayor de Guzmán i altres amants. També la vida amorosa d’Alfons XI presentà un aspecte agitat. Els moros l’apodaven «el baboso». Es casava dues vegades i, malgrat de les severes amonestacions del papa, tingué quatre amants fixes. Nou dels seus divuit fills naixeren de la fermosa Leonor de Guzmán, concubina, i sols un de la reina, l’indispensable hereu del tron. A la seua mort, la despietada reina va fer decapitar la Leonor de Guzmán, però l’estirp de la concubina mamprendria la seua venjança. Un del seus bastards, Enrique de Trastàmara, li arrabassaria el tron a Pedro el Cruel, el rei legítim. Continuarem.
