La darrera setmana ens detinguérem amb l’acte de consumació del matrimoni de «los Reyes Catòlicos» amb les fórmules de la mostra de la «sábana pregonera» tacada de la sang produïda per la pèrdua de la virginitat de la princesa i l’alegria de les autoritats i forces vives, que esperaven al costat de la cambra on s’havia produït el ritual. Aquesta llei es mantenia malgrat els esforços que Enrique IV «el Impotente» va fer per derrocar-la. L’obsessió per la virginitat venia molt bé per al negoci de les remendadores de virgos. La sutura d’hímen, que diuen que encara es practica per la Costa del Soi per la comanda del mercat àrab, era de manera tradicional exercida per alcahuetes, encara que l’anomenen «zurcido japonés».
Una d’aquestes dones citades era Maria de Velasco, afincada a Valladolid. I sembla que feia veritables filigranes i li alabaven els «infinitos virgos que por su causa vierten su sangre muchas veces y otros lo cobran». Això volia dir que els recomposava -els virgos- amb agulla i fil per tal de vendre després a la «putidoncella» a algun incaute adinerat que vivia amb molta il.lusió l’aventura de desflorar verges. Sembla que en aquesta pràctica també n’hi havien categories. També se sap d’una altra remendadora de virgos, anomenada Isabel de Ayala, que hauria de ser menys hàbil amb l’ofici. Llegiu, llegiu: «Una rezien casada que avia parido tres vezes, la noche de boda encomendándose a esta noble vieja le fue restituida su virginidad en tal manera que el novio, renegando de tan cerrado virgo y tan floxas tetas, tomó una candela y mirando las partes coñatiles, vido dadas crueles punyadas en los bezos del coño, las cuals cortando con gran dolor de la novia, luego fue por misterio de los dioses abierto un grandísimo piélago, de lo cual el triste novio quedó espantado». Creiem que a aquesta ressentida xica de l’himen li hauria sigut més convenient promoure un testimoni notarial de pèrdua accidental de virgo, tal com sona, que eixos documents ja existien en l’Espanya musulmana i continuarien realitzant-los fins el segle XX. Com a mostra del que diem, en reflexarem un, citat també per Eslava Galán, datat en 1495: «Pidió testimonio Juan Gómez Dorador y María Rodríguez su mujer como estando Maria su hija de seis años poco más o menos jugando con otra hija de cuatro años y vimos saltando sobre un tinajón y subiendo y descendiendo en el tinajón se le abrieron las piernas y le corrió la sangre y le corrompió parte de su virginidad y la llevaron luego a la partera de Montilla y para guarda de su derecho pidieron a (varios testigos) que viven en la dicha casa y lo vieran». 
Ja veieu, per si no ho sabieu, que el tema de la interrupció de l’embaràs ja tenia la seua pràctica en temps antics, que ja existien algunes parteres per a l’atenció dels problemes de les dones. Encara no havia aparegut el PP i la seua política repressora, etc., etc, I en el sexe institucional, el practicat dins de casa, l’esposa era propietat de l’espós. Encara estava practicat el matrimoni consensuat, a esquenes de l’Església, sols amb la cerimònia de l’intercanvi diguem-ne de penyores. Com a mostra vegem el que expressaven en una declaració jurada formal: «Estoy casado con ella por palabra de honor y por còpola carnal, y con su licencia me la llevé. Y aquella noche, antes de meternos en la cama, me dio un peine con que se peinó y arregló el cabello y también me pidió una camisa de las mías que se puso. Como marido y mujer estuvimos los dos desnudos en al misma cama muy pacíficamente sin contradicción». L’objecte del matrimoni era la procreació -paregut a allò que predica l’Església catòlica espanyola actual, no?-. Ara bé, quan els fills desitjats no arribaven es practicaven algunes actituds, com ara la màgia, que es posava en pràctica per aquells finals del segle XV, el mateix que es feia en un període anterior.
Però aleshores ja anava detectant-se la presència d’un món no tant crèdul que semblava estava anunciant l’interés científic del Renaixement. Així opinen alguns autors. I diuen que s’anaven aconsellant actituds més naturals: «Después de medianoche e ante el día, el varón deve despertar a la fembra, fablando, besando, abrazando e tocando las tetas i el pendejo, el periteneon, e todo aquesto se face para que la mujer cobdicie (…) e quando la mujer comienza a fablar tartamudeando: entonces devense juntar en uno e poco a poco deven facer coito e deve se juntar de todo en todo con el pendejo de la mujer en tal manera que ayre non pueda entrar entre ellos. E después que se haya echado la simiente feve estar el varón sobre la mujer sin facer movimiento alguno que no se levante luego, e después que se levantase de sobre la mujer deve estender sus piernas e estar para arriba e duerma si puediese que es mucho provechoso e non fable ni tosa». Vos agrada la fórmula? Però continuem.
Existien altres remeis, com ara veurem. Per exemple, per a fer més espés el semen i al mateix temps potenciar el desenvolupament sexual es recomanava el potatge de «turmes» de bou, que venia d’antic, basat, segurament, en un aforisme que diu allò «de lo que se come se cría». Hi han testimonis històrics. Per exemple, se sap que Fernando el Católico va morir precisament per culpa d’un d’eixos bullits. Resulta que quan va enviudar d’Isabel la Catòlica, aquest ja envellit i obés monarca es va casar amb la jove i fornida Germana de Foix i, encabotat en prenyar-la i tindre un fill d’ella, va engolir una ració de «turmes» tan forta que «dominole fuertemente su virtud natural y nunca tuvo día de salud y al fin se acabó de este mal». Amb aquesta crònica s’oblidaren d’explicar la recepta, però coneguent les relacions italianes del monarca, podríem pensar que es tractava de l’acreditat del «pasticcio de testicole di toro» aromatitzat amb canyella i anou moscat, aleshores espècies ja afrodisíaques en plena eufòria a la Itàlia renaixentista. Continuarem.
