Rematarem ara alguna cita més sobre el «derecho de pernada», del qual parlàvem la darrera setmana. Pel 1486 Fernando el Católico també feia seu el privilegi. Però una altra cosa diferent era que un senyor feudal s’enamorara, s’encapritxara d’una bona mossa i abusara d’ella, anant per damunt del dret de pernada. Respecte d’açò, segons conta el cronista Mossén Diego de Valera, l’arquebisbe de Santiago Rodrigo de Luna, «estant una núvia en el tàlam per a celebrar les bodes amb el seu marit, ell -l’arquebisbe- la va manar prendre i la va tenir tota una nit».
I el cinturó de castedat? A l’Edat Mitjana constituïa aquesta imatge sexual, segons alguns autors també com una icona a banda de la seua funció. Era un púdic arnés fortificat que el marit utilitzava per tal de guardar la fidelitat de la seua parella quan havia d’apartar-se d’ella impulsat per una llarga marxa, principalment destinada a la participació de les Croades. És sabut que aquests cinturons s’utilitzaven en Europa cap a finals de l’Edat Mitjana. Aquest invent havia arribat de l’Orient i va arrelar primer a Florència on l’anomenaren «bellifortis». Es va divulgar en el segle XV per França i Alemanya. L’humanista Encas Silvio, que després seria el Papa Pio II, escriuria: «Eixos italians gelosos fan molt mal en posar forrelats a seues dones, perquè és condició d’elles desitjar majorment allò que li és prohibit, i és més conscient quan pot actuar amb total llibertat». Se sap que alguns marits gelosos imposaren l’ús quotidià d’aquesta incòmoda ferramenta a les seues patidores parelles. En 1889 ocorria un fet macabre, el de l’aparició en una església austríaca de l’esquelet d’una dona que havia estat soterrada amb el seu cinturó de castedat incorporat. Es tractava de pretendre la seua pòstuma virtut de l’assetjament d’algun possible necròfil. L’invent sembla que no va desaparèixer massa prompte, car se sap que a Alemanya, en 1903, Emile Schäfer va patentar un model actualitzar del cinturó. Més endavant, a Pennsilvània, algunes mares patidores intentaven protegir la virtut de les seues filles amb un cinturó de castedat quan elles anaven a alguna sessió de ball o assistien a alguna altra ocasió de possible pecat. També a Espanya, en temps moderns existia un artesà que els fabricava destinat al mercat sadomassoquista nòrdic. En les estàtues jacents dels sepulcres apareixen certes decoracions simbològiques relacionades amb la sexualitat. En les femenines la dona creua les mans subtilment sobre el baix ventre. L’home, com caldria suposar, reforça la seua virilitat posant l’espasa damunt els seus membres sexuals. Un altre símbol del sexe va ser els cabells que l’home exhibia en llibertat, mentre la dona que el duia llarg i solt mantenia la seua virginitat, se’ls tallava o recollia en haver-la abandonat. Els tornejos habituals ja cap el final de l’Edat Mitjana s’havien convertit en espectacles eròtics en els quals l’home mantenia un combat amb un fetitxe com a símbol de l’himen femení, que podia ser una lliga, un mocador o qualsevol altra prenda que, després del combat, apareixeria empapada de la seua suor i la seua sang. L’Arcipreste de Hita ja havia anunciat l’ideal estètic del moment amb aquests versos: «Busca mujer de talla, de cabeza pequeña;/ cabellos amarillos (…)/ ancheta de caderas: esta es talla de dueña;/ los labios de su boca, bermejos (…)/ (…) la su faz blansa, sin pelos, clara e lisa». També s’estimaven el coll llarg («alto cuello de garza») i orelles petites. Tot açò referit a la noblesa, de la qual s’han trobat més notícies, perquè el referit a l’anònim i putejat poble, «la plebe no practica la caballería del amor -escriuAndreas Capellanus en 1184-, sino que como el caballo y el asno tienden naturalmente al acto carnal (…) les basta labrar los campos y la fatiga del pico y el azadón. Y los goliardos, poetas tunantes, cantaban intensamente la pasión y el gozo carnal en un coro en el que no faltaban clérigos libertinos y tabernarios. Entre ellos nuestro Arzipreste de Hita, que dejó expresada la profunda filosofía de la humanidad: Como dice Aristóteles, cosa es verdadera/ el mundo por dos cosas trabaja: la primera/ por haber mantenencia; la otra cosa era/ por haber juntamiento con hembra placentera». 
Aquests alegres clergues eren l’excepció. Per altra banda l’Església oficial continuava essent tan misògina i soxòfoba com en temps de Sant Agustí. Pensem com en el concili de Tolede de 1324 havia comdenat la dona com «criatura liviana, deshonesta y corrompida».
A banda del que hem citat sobre diversos estaments, cal que afegim el que passava per l’ambient universitari a partir del segle XIII. Aleshores els estudiants li dedicaven més passió al plaer que als llibres quan acudim a les ordenances disposades per Alfonso X el Sabio. Dictava: «Estudiar e aprender (…) e fazer vida honesta e buena car los estudios para este fin fueron establecidos». Eixos eren els projectes del Rey Sabio. Els estudiants, com tots sabem eren folloners i falders per naturalesa i al redós de les universitats brotaven generoses les mancebies. I s’extenien també a les fondes, posades i albergs dels camins, com una tradició que continuava des de Roma. Aquests establiments de «mancebia» –prostíbuls- estaven controlats pel capítol o pel senyor de la vila. I constituien un bon negoci. Entre el putam d’aquells món destacava una femella a la qual el Rey Sabio li va dedicar una cantiga: la Balteira, que ja hem citat en una altra croniqueta. Vos recordarem ara aquest poema, pel doble sentit dels versos, la qual recomanava la popular prostituta, explicant com havia de construir una cabanya.
«De buena medida la debes coger/ esta es la viga adecuada/ si no yo no os la señalara./ Y como ajustada se ha de meter/ bien larga ha de ser/ que quepa entre las piernas (…) de la escalera/ esta es la medida de España/ no la de Lombardía o Alemania/ pero si resulta más gorda, también sirve/ que la que no vale para nada es la delgada». Continuarem.
