Citàvem la darrera setmana un poc de les opinions d’Ortega i Gasset a l’entorn del Corán la seua presència a Espanya. En opinió d’Eslava Galán sobre el tema, és possible que la discriminació de la dona haja contribuït precisament al desenvolupament dels països islàmics, al temps que es puga afegir l’exaltació de la virilitat aplicada al sexe i la guerra com a característica de la mentalitat àrab. I així apareixen en la seua poètica metàfores bèl.liques i eròtiques que li donen caràcter: «Abracé a l’amada como se abraza una espada; sus labios eran rojos como el sable ensangrentado», etc. O: «Las mujeres son como sillas de montar; la silla es tuya mientras la montas y no te apeas; pero si bajas, otro puede montar en el mismo sitio y hacer lo que tú hiciste».
Després d’aquestes pinzellades amb el món islàmic i les dones, especialment, voldríem citar alguns moments relacionat amb l’Edat Mitjana per anar rematant aquesta història muntada sobre diverses opinions de varis autors més autoritzats que el qui açò vos conta. 
Ja alguns investigadors opinen que els homes actuals manteníem una imatge inexacta de l’Edat Mitjana. Un d’ells -Eslava Galán- ens parla prou del que ell estima la realitat d’aquella etapa bastant diferent especialment amb el tema sexual que estem tractant no massa ordenadament. Considera que, malgrat les creences religioses, estava molt més desinhibit que les noves generacions respecte del sexe.
La vida era curta i fatigosa (ara s’ha allargat molt però ens ha acabat d’omplir-la de fatiga, d’intensa fatiga, d’injustícia, de fam, de misèria, convertint el que hauria de ser, pam dalt pam baix, un autèntic Paradís. Alguns diuen que això és el fantasma de la Crisi). Continuem en l’Edat Mitjana. Dèiem que la vida era curta i fatigosa. La dona envellia als 30 anys; l’home als 50. L’Església significava ser com una mare i imposava unes normes socialment dures i fortes penitències, encara que sabia acollir amb certa benevolència les flaqueses dels seus fills, especialment els pecadets de la carn. Quina cosa li restava al pobre mortal, després de la fam, les pestes i les devastadores guerres? Quina cosa després de la recompensa del Cel que li havien promés en haver passat pel «valle de lágrimaa»? Ho haveu endevinat: el sexe. D’açò parlarem un poc. En temps ja més moderns es parlà d’una pobra gitaneta a la que anaven a extirpar la seua matriu, i ella suplicava al cirurgià: «Por lo que más quiera, señor doctor, no me vaya a cortar la vena del gusto que es el único consuelo que tenemos los pobres!».
En la primera meitat del mil.leni que abasta l’Edat Mitjana es diu que la promiscuïtat de la pràctica sexual estava molt extensa. La persona més humil, a les mateixes romeries, feia bona pràctica d’ella. Allí substituïen els ritus primaverals de les religions precristianes. Hi havia una gran llibertat de costums a la que la noblesa fins i tot no li anava fent ascos. Als castells d’Alfonso VII homes i dones es banyaven junts totalment nus a la sala de «taules». Tot estava rodejat d’una càrrega eròtica que practicaven amb el bes a la boca com un cerimonial cavalleresc. L’Església feia reviure els antics concilis contra la luxúria. Així es demostrava en una taula de penitències del segle X: per un bes massa ardorós, aplicaven vint dies de penitència; si es tractava d’un reincident, es penalitzava amb una penitència doble; per ejacular dins l’església, quinze dies; per actes homosexuals, si era un bisbe, vint anys; si era prevere, quinze; si era diacà, dotze; si era adolescent laic, quaranta dies; per copular amb un cavall, quatre dies; amb animal la pena era variable en raó de que aquest fora més o menys «tendre», la dona que copulava amb un burro, quinze anys; el marit que sodomitzara a la dona, tres anys; si s’aparellava amb ella prenyada o menstruant, vint dies. Però sembla que no feia massa efecte amb els «pecadors».
Existeixen unes llegendes que marquen el món sexual d’aquella etapa. Una d’elles era que els califes de Còrdova, tan poderosos, decretaven que la incipient i dèbil Castella havia de satisfer anualment un ignominiós tribut de cent donzelles per als harems dels moros. S’ha dit que el Rei Ramiro I va ser el primer objector fiscal que va tenir el coratge i, amb l’ajuda de l’apòstol Santiago «matamoros», va derrotar l’exèrcit d’Abd al-Rahman II en al batalla de Clavijo. Ja és sabut que això és fals, es tracta d’una llegenda piadosa inventada en el segle XII, per un clergue mentideret –un tal Pedro Marcio-.
També tan fabulós, o potser més, és el que s’ha conegut sempre com el «derecho de pernada» pel qual el senyor feudal podia desvirgar la núvia quan un dels seus servents es casava. Però aquesta pernada té un origen distint. Alguns pobles primitius creuen que l’home transmet la seua ànima i la seua força natural en el semen que fecunda la femella, i per evitar eixa pèrdua de l’ànima, acudeix a un fecundador sagrat, que sol ser el sacerdot –com a representant- o el rei o el «jefe» natural. D’aquesta creença va quedar present en l’Edat Mitjana, en certs llocs. És a dir que el dia de la boda l’amo o el seu representant extenia honestament una cama sobre el llit dels recents casats. Bé, esta és una espècie de pernada, encara que amb la mateixa denominació també s’aplica a una altra, a un altre privilegi feudal més simple que li dona al senyor el dret a un quart posterior de cada animal que el vassall sacrifique. I així pel 1273, el fur de Gosol cita l’impost d’aquesta forma: «Que nos den como ha sido costumbre hasta ahora una tapa». També pernada va ser el dret del senyor a percebre un impost del súbdit que es casava, un dret que s’atorgava principalment als països septentrionals. En resum direm que aquest dret de pernada tan popular és molt antic. A finals de l’Edat Mitjana el poble pla estava persuadit, en alguns llocs, de l’existència del dret d’aquest abús dels senyors, malgrat que no l’exercira. Però en 1462, els sublevats pagesos varen exigir la supressió de tal servitud, a la qual cosa els senyors els contestaren: «Que no saben ni crehen que tal servitut sia en la present Principat, ni sia may per algun senyor exhigida. Si axi es veritat com el lo dit Capitol es contengut, renncien, cessen, e anullen los dits senyors tal servitut, com sie cose molt injusta i desonesta». Continuarem.
