La darrera setmana ens deteníem amb la nostra història parlant de la presencia de les «mujeres galantes» a Itàlia. Direm que la prostitució s’extenia al món masculí. Una i altra faceta arribava també a totes les escales socials, durant els segles XVII i XVIII. A les illes Palaos les donzelles i fins i tot les casades acudien als «bais» o associacions de jóvens i vivien amb ells algun temps. Quan una parella tenia greus desavenències, la dona se n’anava al «bais» més pròxim. Si el marit intentava reconciliar-se havia d’entregar una quantitat de diners a l’associació d’hòmens d’aquell «bais».
Existia una prostitució de caràcter religiós en l’antiguitat a Fenícia, Egipte o la Índia. En aquesta hi havia les dansarines i cortesanes. Aquesta casta sembla nascuda pels segles IX i X, quan eren importants les activitats de construcció de temples i la seua organització de serveis. Les «bhavius» (o dona fermosa) portaven a la pràctica la prostitució, però, a diferència de les prostitutes vulgars, ho feien dedicant-ho exclusivament als déus. D’entre els seus fills, elles mateixa elegien dos o tres per a dedicar-se a agranar i purificar el sol, netejant-lo amb excrements de vaca i amb aigua. També feien sonar trompetes i corns per tal de despertar el déu del seu somni. 
A Espanya, des de temps molt antics, la prostitució, com en els altres països, va ser objecte de la legislació. A les regions dominades per Amílcar Barca, per l’any 230 a. de J.C., estaven vivint una degradació en les formes de vida, la qual cosa obligava a prendre decisions radicals tot reglamentant la prostitució intentant aplicar un impost sobre les dones estrangeres. Més tard, sota el domini de Roma s’establia la matrícula de les prostitutes amb la denominació de «meretricium» i la tarifa establerta sobre la base d’una legislació específica, era cobrada per un edil. L’Església a Espanya donava pas a una jurisprudència que, evolucionant a poc a poc, assoliria una presència de notable higiene moral per l’any 750, quan el Concili de Toledo. Ja pel segle XI donaren pas amb els Furs noves reglamentacions sustentades en el Dret romà i en el Codi visigot. I en el transcurs del mateix segle Alfonso el Sabio, disentint d’aquell Dret romà, suavitzava les lleis godes amb una veritable reglamentació. A partir d’allí, la prostitució era reconeguda com un ofici, adquirint l’activitat un tarannà més modern. I les prostitutes ubicades apart adquiriren el reconeixement com a ames del seu salari. El senyor que prostituïa la seua servent a casa o en lloc públic perdia els seus drets, quedant ella lliure. I també els altres explotadors de les dones, que podien ser denunciables. I es continuava legislant, per la problemàtica del tema en cada temps, Juan I, el 1389, a instància dels consellers i pronoms de Barcelona, també va redactar unes ordenances per les quals serien expulsats els qui feren d’alcahuetes, tant dones com homes, entre altres normes com la de la prohibició a les dones embarassades d’entrar als prostíbuls. Poc després, Felipe de Castella reglamentava també la prostitució el regne de València. Carlos III, el 1787, i Carlos V, el 1798, mostren unes intencions humanitàries en els decrets de Reals Cédulas. El primer, a benefici de la milícia, fa desaparèixer el delicte de lenocini en les seues pràctiques de prostitució, «por lo que su falsedad, desdice del honor de mi tropa». Ara, en aparèixer la figura de Fernando VI serà molt perseguida la prostitució, i en el regnat amb Fernando VII la repressió arribà a les més altes cimes. En arribar el segle XIX és considerada un acte il.licit, que s’ha de tenir, si és un mal, com a mal menor, per ser una necessitat i davant la impossibilitat de paralitzar la seua pràctica. El primer Reglament diguem-ne modern apareix a Espanya el 1865. Per R.O. del 13 de setembre de 1910 es publiquen unes disposicions per a la seua reglamentació. Els prostíbuls han d’estar allunyats d’esglésies, col.legis, etc., les prostitutes hauran de tenir una cèdula o cartilla d’inscripció. Als locals no es podran expedir begudes alcohòliques. I moltes més privacions i controls. Reglamentacions similars alternatives: un passet cap avant i un altre de retrocés. I apareix a Espanya el Projecte de Bases destinades a un reglament de la prostitució redactat i aprovat per l’Acadèmia d’Higiene de Barcelona, el 1911.
Aquest Reglament contempla les prescripcions higièniques, tot el referit a la policia, etc., i garanteix especialment la llibertat de les dones dedicades a la prostitució. Sobre la higiene podem dir que des d’antic s’ha tractat amb respecte, és clar que de manera molt distinta a l’actualitat. No recorde bé si havíem pormenoritzat la cita del sexe i la prostitució quan parlàvem del Descobriment i Colón. Si de cas ho ampliarem. Ja sabem, per la història que ens han venut, que anaven amb la intenció de guanyar, a més de diners, or i tantes altres coses, de guanyar, diguem, ànimes per la FE i terres per al rei d’Espanya. Més bé també d’afany de guanys amb el «Nuevo Mundo», pel plaer de les xicones. Almenys el Conquistador deia que «Hay muy lindos cuerpos de mujeres…» «van desnudos todos…». Per la seua banda Pedro Hernández manifesta: «Las indias de costumbre no son escasas de sus personas y tienen por gran afrenta negarlo a nadie que se lo pida y dicen que para qué se lo dieron sino para aquello». Lópes de Gomara diu: «si el novio es cacique, todos los caciques convidados prueban la novia antes que él; si es mercader y si labrador, el señor o algún sacerdote…». Continuarem.
