Ens havíemn quedat en el darrer escrit de la Llei II de «Las Partidas» parlant de les persones il·lustres que podien tenir barraganes i elles gaudien d’uns drets judicials i oficials com si foren unes esposes de segona categoria. Continuant sobre les característiques d’aquell món hem de dir també que pel 1338, el concili de Palència posava el crit al Cel atacant aquells que «imitando al caballo y al mulo, que carecen de entendimiento, no tienen reparo en mezclarse públicament con concubinas en daño de su almas».
S’havien viscut situacions tan diferent que en la IV Partida es regulava el matrimoni permetent que la dona podia casar-se als 12 anys, i l’home als 14. A l’Edat Mitja fou ben normal que els clergues tinguessen mancebes i que, fins i tot, aparguessen públicament com si es tractés de les seues legítimes esposes. Això venia dels «matrimonis espirituals» que l’Església va tolerar als primers segles medievals, apareixent en teoria com l’exclusió del sexe en ells, sols «espirituals». Molts frares se n’aprofitaren per gaudir de núvia sota el pretext de tenir «agapeta» o subinstroducta: ama, en definitiva. Vingueren els abusos i ja durant el concili d’Elvira s’establia que el nomenat «pactum virginatis» havia de ser públic i prohibia que els ascetes i les verges visqueren en la mateixa llar. I encara més, acordaren que quan la verge o monja es casava, com era «esposa de Cristo», cometia adulteri i produïa la seua excomunió. Un embolic, un gran embolic filosòfic-religiós-sexual. 
Sant Bonifaci, al segle VIII va arremetre contra els religiosos que «de noche mantienen a cuatro, cinco o más concubinas en su cama». I la cosa, les prohibicions continuarien, però els que se sentien afectats se sublevaren en molts moments. Una autèntica guerra, anant i tornant amb prohibicions i toleràncies al voltant del tema sexual en el món de l’Església. Al segle X el conflicte va arribar als seus moments més àlgids quan la cosa afectava a les més altes jerarquies eclesiàstiques, a la Santa Sede, per la intervenció de Marozia, una aristòcrata romana del Papa Sergio III, en el període 904-911. Un fill d’ella hauria de seguir la carrera del pare que també arribaria a Papa sota el nom de Juan XI (931/936). Davant aqueixos exemples no pot causar estranyesa que s’escamparen pel món cristià les imatges de clergues i abats amancebats i monestirs que eren quasi uns lupanars, on les monges eren «oregnantes y adúlteras». Un exemple: el 1281 la priora del monestir de Santa María de Zamora demanava ajuda al cardenal davant l’actitud de les monges jóvens de la comunitat que rebien visites de dominics que passaven la nit amb elles a les seues cel.les «holgando con ellas muy disolutamente». Com hi havia confiança per ser correligionaris ho feien al mateix convent, però n’hoi hagueren que acudien fora, a domicili com sembla entendre’s de certa llei de «Las Partidas» que establia penes per a «los que saquen monjas de conventos para yacer con ellas».
L’intent de reformar el clergat, des de què el papa Gregorio VII imposava definitivament el celibat, fou un autèntic fracàs. El concili de Compostela, el 1056, disposava que els sacerdots i els clergues deixaren les seues dones i feren penitència; el de Palència, el 1129, ordenava que les mancebes dels eclesiàstics foren objecte de pública repúdia. I així també el concili de Valladolid, el 1228; o les denúncies del concili de Toledo, el 1324. Les Corts del segle XIV dictaren mesures per impostos en vestimentes i prohibicions per tal d’evitar aquell desenfré. Una mostra dels intents per moralitzar els costums dels religiosos podríem trobar-la reflexada en la Cantiga de los clérigos de Talavera, de l’Arcipreste de Hita:
«Castas eran venidas, dizen desta manera:/ que casado nin clégo de toda Talavera/ que no tobiese manceba casada nin soltera/ y aquel que la tuviese descomulgado era./ Con aquestas razones que la carta dezía/ quedó muy quebrantada toda la clerecía»… «de más sabe el rey que todos somos carnales/ y se apiadará de todos nuestros males». Un altre afectat, més enrabiat no s’amagava d’amenaçar fins el mateix bisbe: «Porque suelen decir que el can con gran angosto/ con rabia de la muerte al amo muerde el rostro./ Si cojo al arzobispo yo en un paso angosto/ tal tunda le daré que no llegue a agosto».
Sobre orígens antics direm que alguns investigadors naturistes, com Wutk, mantenen que la prostitució ja existiria en les mateixes espècies inferiors. Frühort afirma amb rotunditat que en «monos antropoides» s’observa que l’acte sexual el practiquen per plaer sensual i no amb finalitats reproductores de l’espècie, com ens imposa als humans l’Església repressora actual. El mateix afirmen altres autors, com Gould referint-se a algunes aus australianes, en la línia d’estudis fets en eixe camp per Darwin i Wallace. I vosaltres direu, si em llegiu, quines especulacions per a començar aquesta història relacionada amb la prostitució hauríem de fer? Bé, d’una o altra manera havíem d’iniciar les nostres divagacions.
I nosaltres no som res més que unes persones planes amb voluntat de llegir, respectuosament, preocupats de moltes coses, el que han investigat científics preparats i donar la nostra opinió sobre el tema. En el gènere humà la prostitució es troba ja ben definida per Atenes en les seues antigues lleis. Diuen algunes enciclopèdies com ara l’Espasa-Calpe- que Colón, ho definia com les característiques de diversos individus als quals s’entrega la dona, de manera indiferent però rebent, això sí, la corresponent compensació pecuària… A l’antiga Roma aquesta acció venal estaria comprovada en el mateix vocabulari de «quaestuosa» o que sol·licita, i «meretrix» o que comèrcia. «Què trobeu? Però n’hi ha més. Continuarem.
