La darrera setmana ens detinguérem anunciant uns casos ocorreguts a Carcaixent entre 1725 i 1727. A Espanya, el rigor ascètic del puritanisme o del janseisme no va tenir impacte. L’escàndol dels viatgers que arribaven per aquí així ho significava. I és que el nacionalcatolicisme espanyol sempre va ser comprensiu amb els pecats de la carn. A hores d’ara està viva una frase popular que així ho expressa. «Dels pecats del piu Déu se’n riu». La repressió del segle XVII per a l’únic que va servir fou per a excitar més la mitificació de la sensualitat. En eixe sentit Caro Baroja ha ressaltat que es parla ara de manera obsessiva del sexe als llibres d’espiritualitat, als sermons, a les instruccions de confessors. En contra amb llur actitud repressiva davant els jutges i moriscs i front a les desviacions ideològiques, la mateixa Inquissició sembla ser més benèvola a l’àmbit sexual. Un aspecte curiós sobre la qüestió podríem trobar-lo a l’Edat Mitjana quan, en un treball de Xavier Serra, pel 1999, diu que durant la Setmana Santa de 1390, la ciutat -el Consell- pagava dotze diners a cada «dona pública», ja que durant aquests dies/estava prohibit treballar; així mateix els exhortava a tornar al «bon camí», i a les que contreien matrimoni hom els dotava amb una petita quantitat; i fins i tot, el 1390, el Consell contractaria Sant Vicent per a que els predicara.
Des d’antic s’ha tractat el tema de la higiene, de manera molt distinta a l’actualitat, principalment perquè es desconeixia la forma preservativa de l’aspecte de les malalties venèries. I s’atenia sols la qüestió estètica i els malalts se separaven per l’aspecte repugnant o trist. No es parlava del contagi blenorràgic. Es limitava la higiene quasi sols amb banys i locions en l’època de Marcial i Petronio. Altra pràctica era també la de la utilització de xeringues, cànules i esponges per a la neteja. A Espanya es regulava la visita mèdica a les prostitutes des del 1579 per reconèixer si patien algun mal veneri. Precisament cap al 1619 s’inventava el preservatiu, que no es divulgaria fins el segle XVIII a França i Anglaterra, i al XIX als Països llatins. 
Sobre les relacions sexuals en el món religiós direm que cap l’any 508 se li atribueix a Sant Fructuós unes regles que sembla indiquen que les relacions sexuals entre monjos i monges eren prou freqüents. Fins i tot es donaven casos de monges i frares que abandonaven els seus convents per tal de contraure matrimoni. Des de Chinvasvinto el que cometia acte de sodomia era castrat, però si el sodomita era clergue sols se’l condemnava a la degradació del desterrament. A l’etapa del domini musulmà a Espanya, apareixen a Sevilla unes ordenances municipals, compilades per IBN Abdun que estableixen la prohibició a les musulmanes d’entrar «en las abominables iglesias de los cristianos porque sus curas son libertinos, fornicadores y sodomitas. También debe prohibirse a las mujeres cristianas la entrada en las iglesias fuera de los días de oficios o fiestas porque allí comen, beben y fornican con los curas y no hay uno de ellos que no tenga dos o más de estas mujeres con quien acostarse». A la caiguda del Califat els fundamentalistes bereberes africans imposaren la moral, que queda reflexada en les ordenances municipals de Sevilla, ben diferents i estrictes a les que hem citat. Entre les altres es deia: «debe prohibirse que los que dicen la buenaventura vayan por las casas pues son ladrones y fornicadores».
Existia una notable pràctica sexual, que entrava en tots els sectors socials. I així també les autoritats eclesiàstiques reiteraven disposicions d’antics Concilis contra la luxúria. Una aula de penitències del segle X. Pel segle XIV va existir a Castella una prostituta de bon nivell, a la qual el «Rei Sabio» li dedicà una càntiga. Li deien Maria Pérez Balteira, però aquella pícara la coneixien pel nom de batalla: La Balteira. Va fer una fortuna regular. El 1257 atorgava una donació al monestir cistercenc de Sobrado i, a canvi d’una renda vitalícia, es comprometia a «servir» als monjos «como familiar e amiga». Segons sembla, aquells bons frarets no li feien ascos al pagament en espècie i se sentiren satisfets pels «serveis» de la Balteira… Però el 1347, el «merino» major de Galícia prohibia aquest tipus de pagaments «por mal e deshonestidad», perquè amb certa freqüència dels colons passaven tres o quatre dies «para hacer fueros, no sabian cuales». La Balteira, per la seua banda, ja vella, es convertia en una notable resadora, com tantes altres de l’ofici, i quan es confessava es queixava davant el sacerdot: «Soo vella, ay capellam». Ella no conegué els temps durs d’Alfonso XI, que va perseguir les prostitutes i les obligava a portar toques assafranades per distingir-les de les dones honestes… Que més avant, creant una moda, acabarien vestint com les prostitutes i creaven certes confusions. Amors diversos: amor platònic per exemple, que era exaltat per la poesia dels trobadors i que, en l’aspecte religiós arribaria a erotitzar la Verge Maria, molt atractivament presentada en les talles gòtiques. O la vena mística que donaria pas a la defallença de Teresa de Jesús i San Juan de la Cruz, salvant les diferències, però dins de l’anomenat amor platònic, l’amor cortès, segons alguns autors similars a l’amor udri dels musulmans.
L’Església no intervingué en el contracte matrimonial fins ben acabat el segle XII; el matrimoni era un acte civil en exclusiva. Però, a partir del concili de Trento nasqué l’obligació de celebrar-lo públicament davant el sacerdot, tot consensuat per l’Estat i l’Església. La llei II de las Partidas, en el títol XIV, admet que «las personas ilustres pueden tener barragana, pero siempre que ésta no sea sierva ni tenga oficio vil»; és a dir, que la concubina gaudia d’uns drets judicials i socials com si fos una esposa de segona categoria. I l’Església tolerava això i feia la vista grossa. Continuarem.
