La darrera setmana ens havíem quedat amb la referència, cap a finals del regnat de Felip II, de l’ingrés de les joves a una mancebia. Continuem parlant sobre el tema tot dient l’actitud del jutge en el sentit que havia de dissuadir la jove interessada amb una plàtica moral i, si no la convencia per a l’ingrés a la mancebia, li feia entrega del document. L’amo o ama de la mancebia era cridat com pare o mare de la manceba. Aquests pares o tapaderes responien davant el jutge respecte a l’ordre i la tranquil·litat en aquella casa, tenint autoritat plena sobre les dones que l’habitaven i tenint cura de la seua manutenció. Elles, en canvi, havien d’entregar-li una suma prèviament estipulada i acceptar a tot l’home que la requerira. Els pares les explotaven llogant-los vestits i prestant-los diners amb usura, contra allò que prohibien les ordenances. Però, malgrat això, aquella «paternal» professió semblava respectable i se’ls donava. Es consideraven homes de bé. Com exemple citarem que un d’aquests personatges feia una queixa davant un agutzil prestant-se amb el títol de «oficio honrado de la República». Els ingressos de les pupiles eren de 4 a 5 ducats diaris. Les poc agraciades, envellides i de mal aspecte, sols guanyaven de 50 a 60 quarts. 12 d’aquestes monedes solien ser la retribució que per cada visita masculina rebien.
El viatger francés Brunel deia que eren, generalment, lletges i gastades, que repugnava les pintures que intentaven fer-les més presentables… Es pintaven de color roig, i amb encaixos bastos, pobres… De tant en tant un metge reconeixia les meretrius per veure si estaven sanes i la vella que les custodiava estava obligada de donar part si patien algun mal contagiós… Solien ser devotes i era freqüent que assistiren amb hàbits i escapularis a processons i funcions d’Església. Posteriorment, Felip II hi haguè de prohibir la seua presència, perquè provocava l’abandó de les dones decents que les confudien amb les pecadores. Algunes de les dones honrades portaven als temples coixins i pages, i es feien conduir amb cadires de mans, tot el que Felip II havia prohibit. El successor, Felip III, ordenà que no foren les meretrius sense vel a les esglésies, com solien fer. Per la Quaresma intentaven reformar-les, els divendres les conduïen dos agutzils a l’església del Carmen, a Madrid, on un predicador les exhortava a eixir d’aquell camí de perdició, donant-los a besar un crucifix a les converses, si n’hi havia alguns -cosa poc freqüent- i portant-les aleshores al convent d’Arrepentidas, situat al carrer d’Atocha. Els bordells se’ls anomenava amb noms rars com «berraderos», «cambios», «cercos», «Campos de niños», «coetijos», «dehesas», «guantas», «manflas», «manflotas», «mesones de las ofensas», «montes», «montañas», «piflas» i «vulgos». 
A principis del segle XVIII sols funcionaven a Madrid tres mancebies: una al carrer Francisco (al ara Cervantes), freqüentada per la gent de «copete»; altra al carrer de Luzón, per a la burguesia; i una tercera, més humil, a la plaça de l’Alamillo, destinada a la plebe. Al temps de Felipe III augmentà el nombre de bordells. Un dels més principals fou a la barriada del carrer Major, des de San Felipe el Real, junt a la Porta del Sol, fins a Santa Maria de l’Almudena. I moltes més. A mitjans del segle XVII passaven de 800 cases públiques a Madrid, obertes tota la nit… Molts carrers amb abundants mancebies eren lloc de continus escàndols i escenes bascoses, sobretot quan regresaven de fora companyies de soldats. Les rameres, des de la porta de les seues cases, se’ls disputaven amb les formes grolleres adequades a llur condició. Les bregues solien ser abundants i els agutzills, temerosos, no sols no evitaven allò sinó que defugien fent la vista grossa.
Hauríem d’entendre la prostitució com un servei, no com un vici pecaminós, d’una manera tan simplista. Ja sabem que darrere d’açò existeix molta explotació sense escrúpols, però també existeix gran explotació en molts casos de la classe treballadora, molt aguditzada en els moments actuals per les normatives nascudes amb l'»excusa» del fantasma de la Crisi, amb l’avantatge que els treballadors «normals», fins ara, havien disposat d’una legislació favorable per la defensa dels seus interessos que, malauradament, ha tocat fons. Però continuem amb la nostra història. Ens agrada citar ara un bon treball publicat al número 57 de la revista Historia-16, sota el títol Pautas de conducta de la familia española, de Ricardo García Cárcel. Forma part de la doble moral. I diu que la bigàmia era la sortida més incòmoda del fracàs matrimonial, perquè allò implicava emigració, publicitat i el deshonor subseqüent. Això, clar, quan el personal encara sentia allò del deshonor, la vergonya per haver perdut l’honra. A hores d’ara, en ben pocs casos ens solen eixir els colors a la cara per res del món. El concepte de la dignitat humana ha canviat moltíssim en els temps actuals. Però la gent -els homes, principalment- per «solucionar el problema» sexual utilitzaven la prostitució. Segons l’autor citat, fou a València on tingué la seua pràctica el seu major esplendor. La naturalitat en que va acollir-se el fenomen, amb diverses disposicions reguladores de la vida del bordell, del prostíbul, contrastava amb la rigurositat repressiva de la societat catalana, molt més europea en aquest sentit. L’ordenament de les Corts de Pere III, al 1363, i Ferran I, el 1413, mostren aqueixa intolerància impressionant catalana respecte a les «fembres vils de lurs cors difamada». Diu també que la llibertat sexual a l’Espanya de l’ «antic règim» i a València en especial era enorme. I cita uns casos ocorreguts a Carcaixent entre 1725 i 1727. Continuarem.
