La darrera setmana ens detinguérem parlant sobre l’homosexualitat. Continuem ara les nostres reflexions referint-nos a normes de les autoritats eclesiàstiques d’antics concilis contra la luxúria. Vos contarem una taula de penitències del segle X: per un bes massa ardorós, 20 dies de penitència; si es tractava d’una reincidència, el doble; per ejacular dins d’església, 15; per actes homosexuals, si era un bisbe, 20 anys; si fos prevere, 15; si fora diacà, 12; si era un adolescent laic, sols 40 dies; per copular amb un cadàver, 4 dies; per fer l’acte sexual amb un animal la pena era variable segons fos l’animal més o menys tendre; la dona que practicava l’acte sexual amb un ase, 15 anys; el marit que sodomitzava la dona, 3 anys; si s’aparellava amb ella estant prenyada o en la menstruació, 20 dies…» Què vos sembla?
Podríem fer ara una cita cortesana, és a dir, de la Cort. Es refereix a «Enrique IV el Impotente», del qui es deia que era «un degenerado, esquizoide, con impotencia relativa… displásico eunuco con reacción acromegálica», segon el diagnòstic de Marañón. Aquest Enrique IV patia eixe mal que una composició de l’època definia: «Es impotencia un decaimiento/de pixa y cojones después de ya cuando/la barva del ombre está blanqueando,/ remoto por obras y por pensamiento». El rei, a més de ser cabrito consentit s’excitava prostituint la sua jove, formosa i desenfadada esposa. Li plaia que els seus privats, especialment don Beltrán de la Cueva, «hubiesen allegamiento a ella y aun se decía que él rogaba y mandaba a ella que lo consintiese». Aquest Beltrán de la Cueva, «el mayor garañón», inspirà aquestes coples anònimes: «Es voz pública y fama/ que jodes personas tres:/ a tu amo y a tu ama/y a la hija del marqués/ jodes al rey y a la reina/ y todo el mundo se espanta/ como no jodas la infanta». 
Com un complement sobre aquest tema, en certa manera relacionat amb el sexe, donarem a conèixer uns actes socials mampresos per l’Ajunament de Dénia que dedicaren en els seus pressupostos una partida destinada a la lactància. A l’Arxiu Municipal apareix pel 1878 el registre de sis nodrisses que s’encarregaven de l’atenció d’altres tants expòsits. I això va resultar habitual durant alguns anys degut a l’abandó de xiquets d’una societat molt llibertina –així ara considerada per la comarca- en moments de gran expansió comercial i d’oci. Com a mostra citarem les dades d’algunes nodrisses i dels xiquets i xiquetes que elles atenien contractades per l’Ajuntament de Dénia. Eren les següents: Francisca Grimalt, que atenia el xiquet batejat com Silverio de Dénia. Josefa Catalá, atenent Vicente de la Concepción de la Calle. Vicenta Ivars, que estava en l’atenció de Maria Morella. Josefa Ortolá, que atenia Rafael Puente. Maria Rosa Arnau, ocupada en l’atenció de Juan de Dios Olivera. I Antonia Cabrera, de Gregorio Puertas. El cognom de cadascú d’ells, com pot deduir-se, se li atribuïa en raó del lloc on l’havien abandonat o per alguna altra referència relacionada amb la seua aparició. Per eixe treball rebien, segons els documents de l’Arxiu Municipal de Dénia, quantitats des de 68 a 152 pessetes, relacionades amb el temps dedicat en l’atenció d’aquelles criatures.
Tornem a la prostitució? Tornem, i ho fem ara parlant un poc de les monarquies, puntualment de l’època de Felip IV, quan el poble, com quasi sempre, era indulgent respecte de la Corona. Els reis, els infants i el favorit podien tenir fills bastards i fins i tot reconèixer-los. El desenfré de Felip IV no tenia límits, però els excessos eròtics dels plebeus eren castigats amb rigor. A València, la justícia degollà Iñigo Arista per «galantear una señora olvidado de la humildad de su oficio». El rei castigava als qui s’atrevien a galantejar les dames de Palacio. Però els joves aristòcrates amb diners començaven des dels 12 o 14 anys a tenir manceba, i per tenir-la no sols descuraven els estudis sinó que furtaven a la casa paterna tot el que podien. Un jove de la classe alta sense amant no s’hagués considerat HOME. En aquella etapa de Felip IV, segons Deleito y Piñula, en la mala vida en la España de Felip IV existien tres classes de prostitutes, sense incloure les que s’entregaven, no per lucre, sinó per amor o livianitat: la manceba, que vivia maritalment amb un home. La cortesana, assalariada amb disimul i de certa categoria. I la ramera, cantonera o buscona, que era de tots i assetjava els passatgers des dels cantons. En llengua vulgar: cisne conejil, iza, urgamandera, coima, gaya, germana, marca, marquida, marquisa, maraña, pelota, pencuira, tributo, moza de partido, sirena de respingón, niña del agarro. A les de més baixa condició social se les tildava de golfas i rubizas. Les de categoria superior que vivien soles a les seues cases, sense escàndol i rebien visites d’homes de qualitat, se les anomenava dones enamorades o dones d’amor. Les rameres de més alcúrnia -marcas godeñas- solien guanyar 4 o 5 ducats diaris. Les de condició humil que es feien passar per dames se les anomenava «dama de achaque». Les nimfes d’honor llogat eren denominades de «tusones» i cantoneres. Les tusones o «damas del tusón» constituïen l’aristocràcia de l’ofici. Bonnacase diu que a la Cort hi havia unes 30.000 dones públiques. També hi havia prostitució de dones casades, amb certa tolerància dels marits, por qüestions econòmiques, que feien la visa grossa. Satiritzaven aquest món Lope, Quevedo, Ruiz de Alarcón, etc.
Les ordenances de mancebia, recopilades el 1621, disposaven que les dones públiques portaren mitjos mants negres, una cosa com les modernes mantilles, i les anomenaven com «damas de medio manto», amb diferència, oficialment, de les honrades que duien mant senser. Fins a finals del regnat de Felip II, per entrar una jove a una mancebia havia d’acreditar amb documents davant el jutge del barri ser major de 12 anys, haver perdut la virginitat, ser òrfena, de pares desconeguts o abandonada per la seua família, sempre que aquesta no fos notable. I aquí fem una pausa.
