Ens havíem quedat la darrera setmana reflexionant a l’entorn del creixement del cristianisme i els efectes de la seua repressió en la societat. Potser, com opinaren diversos autors, que caldria fer l’excepció sobre els efectes contra el sexe per les prevencions eclesials contra la societat que admeten que aquestes actituds no partien de Crist, sinó de Sant Pau. El judaisme, on va créixer Jesucrist, imposava el matrimoni i l’obligació de què el varó apte per engendrar fills, ho fera.
En eixe sentit, allò més probable és que fins i tot Crist fora l’excepció a l’hora d’engendrar-los. En els Evangelis agnòstics, anteriors als canònics, de fet, Crist es presenta casat (Tomás, 61, 25-28; Felipe, 107, 6-9, i 63-32). Així ho mostra Eslava Galán, que tant hem consultat. Malgrat aquests precedents liberals, el cristianisme paulí va incórrer en una patològica obsessió per la castedat sobretot. 
Potser aquesta anòmala explicació residisca en la complexa figura de Sant Pau, un home que va renunciar al matrimoni per causa d’una malaltia crònica, potser repulsiva, que patia. (Epístola a los gálatas, 4, 13-15 i 11 Corintios, 12, 7-10). A més a més, eren els arguments de Pau –San Pablo- per què s’havien de casar si «el fin de los tiempos está a la vuelta de la esquina?». Aquest home intel•ligent però orgullós, potser turmentat per les limitacions que la seua malaltia l’imposava, es diu que despreciava el sexe i el considerava bressol del pecat. Estava molt condicionat al celibat, però amb tot i això admetia el matrimoni com un mal menor, encara que pensava que qui aspirara a la perfecció havia d’abstenir-se de la passió de la dona. «Si no pueden guardar continencia cásense, que mejor es casarse que abrasarse» I Cor., 7, 9. Ah! També admetia el matrimoni del clero, encara que recomanava que el bisbe i el diacon foren marits d’una sola dona. Més endavant es va disposar que aquella dona fos donzella i que, en el cas d’enviduar, ella es comprometés a guardar fidelitat al difunt.
Què trobeu de tot açò? Ara –això sí- a partir de San Pablo, l’Església, que s’havia constituït ja en una institució, anà esgolant-se insensiblement cap a la misogínia i la xenofòbia. Lactancio (269-325) va argumentar que «la castidad debe ser alabada porque es antinatural» (Instituciones Divinae, IV, XIII). Altres possibles perturbats, entre ells Orígenes, arribaren a castrar-se com un mèrit per a arribar al presbiteri, fent amb açò un seguiment d’un confús passatge del Evangelio de Mateo (19-12), que diu: «Hay eunucos que se castraron por el reino de los cielos».
L’Església va intervenir per tal de posar-li fre a aquest fanatisme, incloent la castració entre les limitacions que impedien arribar al sacerdoci. Durant el primer cristianisme els sants varons transmetrien altres opinions no menys pintoresques que les citades. San Jerónimo, per exemple, sostenia que qui fa l’amor amb freqüència amb la seua esposa peca, perquè tot el plaer sexual, fins i tot si és lícit, implica «separación temporal del Espíritu Santo».
Això ens recorda el missatge més actual de Juan Pablo II, que deia: «Es pecado la mirada con deseo entre los esposos, cuando ésta no va encaminada a la procreación». Per aquests camins tan superrealistes es va arribar al deliri d’exigir el celibat clerical. Damunt d’això diguem que aquesta absurda mesura va resultar encertada des del punt de vista polític, perquè des d’aleshores l’emperador va colzar aquesta nova religió en la que les seues cèlibes jerarques no transmetrien als fills cap poder temporal. Se suposava que l’home que renunciava el plaer sexual posseïa la fortalesa necessària per assumir el lideratge del grup. També existia la peregrina creença, per altra banda, de què una persona menyspreara prescindir els ardors sexuals juvenils quan s’arribara la seua veritable maduresa.
Naturalment, com era d’esperar, aquestes doctrines tan desbaratades no varen ser acceptades amplament. Direm que en el tercer concili de Constantinopla, pel segle VI, encara s’admetia que el sacerdot vivira amb la seua dona, encara que -açò sí- havia d’observar castedat i, en el cas que arribés a ser elevat amb un rang episcopal, l’esposa havia de renunciar al compartiment de llit ingressant en un convent. Estava tot previst. I el celibat clerical sols es va imposar després del primer concili de Letrán (1123).
Sant Agustí va ser el definitiu impulsor dels prejudicis sexuals de l’Església. Fou el creador de la doctrina patrística del pecat, la que ha marcat la moral cristiana fins aleshores. Com se sol dir no hi ha falca pitjor que la que s’ha fet de la mateixa fusta. Aquest convers tardà havia sigut un gran llibertí en la seua joventut. Però –mireu per on- després d’haver exprimit amb gran fruïció la seua part dels plaers de la vida, va abominar del seu passat –no sabem si per temor de Déu- i replegant-se amb la més severa ascètica, va fundar una comunitat d’homes molt casta, castíssima.
Per al nostre Sant Agustí l’amor és una cosa «deleznable, infernal, un tumor insufrible, un cieno repulsivo, podredumbre, pus». Què us sembla? Però molt al seu pesar admet, no obstant, que per tenir fills és necessari que els marits accedisquen carnalment a les seues esposes («copola carnis», distinta de la «copola fornicatoria», dirigida exclusivament a l’obtenció de plaer).
Ara bé, després de patir aquesta dura situació que conduïa a la procreació de la tribu, els esposos cristians devien guardar la castedat. Sols amb eixes condicions s’aproparien a Déu. La renúncia al plaer consideraven que es convertia en un saludable exercici i desenvoluparia el que deien que era tota una mística del sacrifici. Clemente de Alejandría, en aquesta línia de rebuig de la passió sexual, de la concupiscència, va dictar la normativa que haurien de regular aquest frustrant, desagradable aspecte del matrimoni. Detallarem: es va prohibir el tracte carnal durant tot el dia, al tornar del mercat, en hores d’oració, en la Quaresma, en festes de guardar, tres dies abans de prendre la comunió, en vespres de festa, el dia de la comunió, etc., etc. Els dies blaus hàbils per a l’expansió amorosa -que n’eren pocs- tampoc no evitaven la prohibició més important. Continuarem.
