Ens havíem quedat parlant de les relacions sexuals, pel segle I d.C., dels homes després del matrimoni amb «esclavillos», produint la indignació de les seues parelles. Una forta situació que descrivia Marcial en un poema. La dona, també comprensiva, oferia la complaença del seu espós per via anal, però ell, ingrat, rebutjava la seua generositat. Deia: «Al cogerme con el esclavo, esposa mía, me censuras con severas palabras y me recuerdas que tú también tienes culo».
En aquest punt s’enrotlla en moltes cites mitològiques per tal de provar que els déus també preferiren l’amor sodomita. I acaba el poema, amb cinisme: «Hazte a la idea, esposa mía, que para mí tienes dos coños». Naturalment, cal dir que l’esclau no actuava sempre com subjecte passiu, com queda demostrar per Marcial en un epigrama: «Puesto que a tu esclavo le duele la picha, y a ti, Nevolo, el culo, no soy adivino, pero sé lo que haces». 
La relació entre dos homosexuals de plenitud adulta era tolerada però considerada de certa viciositat, particularment si el subjecte era «bardaje» (sodomita passiu o «fututus in culum», que donarà «fodiencul», contracció de «fodido en culo». A falta del contacte femení, un home podia convertir-se en sodomita actiu sense menyspreu de la seua virilitat. Fins i tot podia sodomitzar a un altre home per tal de castigar-lo.
Alguns «priapreus» col•locats en horts i jardins intentaven dissuadir a qui pretengués furtar fruita, en pla d’amenaça d’una experiència d’aquest tipus. Aquí deixem una mostra: «Cuando te acuerdes de la dulzura de los higos/ y te entren deseos de alargar la mano aquí/ vuelve la vista a mi, ladrón, y calcula/ el peso de la picha que has de cagar».
Els excessos de la decadència en l’època imperial varen provocar la reacció de la moral estoica i donaren pas a l’obertura del camí destinat cap a la dona en la consideració de menyspreu reduint a la seua funció exclusiva de paridora de fills, per una banda i, naturalment, d’objecte de plaer a més de companya i amiga del marit. Aquesta nova valoració produïa cert menyspreu del sexe. Ja ho deia Séneca: «No se puede tratar a la propia esposa como si fera una amante». Era una ocurrència que seria molt celebrada per San Jerónimo i altres sacerdots cristians. Cap a la fi del segle II, naixia una forta flamarada de fervor ascètic que va abrasir els ciments de l’Imperi. Fins i tot, a les distants províncies on no hi havia arribat el llibertinatge de la Roma imperial -probablement també a Espanya- va triomfar amb força aquella reacció puritana del cristianisme.
A partir d’allí, la pràctica del sexe va estar sotmesa amb fortes restriccions. Un déu sever, severíssim, forjat en els deserts de Judea per un poble de pastors -Jesús, clar-, escodrinyava severament les «alegres» i confiades alcoves del decadent Imperi. Sobre les ruïnes de Roma, el cristianisme fent-se càrrec com a rector de la moralitat públic, proclamava que l’estat perfecte de l’individu no tenia altre camí que la contenció del celibat, l’ autodomini i la repressió dels sentits.
S’encetava un notable canvi de conductes. En els temps d’Antonio Pio, com exemple, un romà, un home corrent i honrat expressava les seues cuites així: «Todo nos iba bien hasta que mi mujer se convirtió al cristianismo y gozábamos de los placeres del amor, pero desde que se hizo cristiana no hace más que hablarme del castigo eterno y del pecado y las cosas marchan mal. Por eso solicito el divorcio». Aquest, amant de la concòrdia familiar i dels senzills plaers de la vida, no sembla tenir la consciència enfosquida per qüestions teològiques i per això el que pretén és reclamar el seu dret al gustet del fornici que no li cree problemes de consciència.
D’un altre marit romà sabem que havia consultat l’Oracle d’Apol•lo per averiguar a quin déu havia d’impetrar que la seua dona -la del citat marit- s’apartara del cristianisme. L’Oracle li va concedir la solemne resposta que ara contem: «Eso que pretendes es más difícil que escribir sobre el agua o volar por el aire». I és que els propis déus sabien que ja havia arribat l’hora del cristianisme y que aquests pacients marits no podrien fer res contra la neòfita cabuderia de les seues esposes. Fins els més recalcitrants pagans varen acabar el que se’n diu «pasar por el aro».
I és que el cristianisme estava florint com un arbre frondós que acabaria abastant tot el moviment sota la seua ombra protectora. En aquesta línia de visió vegetal diríem que era com un eucaliptus que impediria el creixement de cap altra espècie. Així mateix el neoplatonisme i l’estoïcisme eren contraris a l’excés carnal dels depravats temps que s’estaven vivint.
És sabut que el romà imperial havia desenvolupat una cultura hedonista gaudint dels plaers i en l’acceptació de tota la sensualitat inherent a l’espècie humana. Però el cristianisme -repetim- ho va abolir tot, decretant que el plaer era pecaminós i imposant un ascetisme en el seu codi moral basat, com sabem, en la repressió de la sensualitat. El cristianisme triomfant, el que es diu paulí, va obrir camí a una nova interpretació de la història. Al desenfré sexual dels romans li atribuïen la culpabilitat de la decadència de l’Imperi. Altres veus opinaven que fou precisament l’expansió del cristianisme la principal causa d’aquesta decadència. Estem lluny d’avalar la tesi de Nietzsche, al que «la moral del cristianismo es un crimen capital contra la vida». Això no obstant, s’haurà de reconèixer que, encara que la inspiració última procedisca de la major altura, com en tota societat integrada per l’ésser humà, l’Església ha incorregut al llarg de la seua atzarosa història en certs errors i malinterpretacions que han afligit molt a la grei cristiana. Continuarem.
