Continuem amb les nostres històries, recollides de diversos papers. Ens havíem detingut parlant de l’antiga Roma, en barris populars dedicats a la prostitució. A les seues portes s’exhibien cartells amb evocacions denominadores de la «mercaderia». Un d’ells era el nomenat «Senaturulum mulierum» (una cosa com «el petit senat de les dones», que estava regentat per un grec anomenat Heliogábalo. Al front de cada local existia un rufià («leno») o una «madame» («lena») que cobraven al client de bestreta.
L’interior d’aquell bordell era molt funcional: el vestíbul estava proveït de còmodes seients per proporcionar bona espera als clients que esperaven la femella rodejats d’una adequada decoració, amb quadres suggerents que representaven estimulants escenes eròtiques, i al seu entorn uns compartiments o cel.les («cellae» que conduïren a un passadís. A aquelles escenes Horacio les anomenava «pestilentes». A la porta de cadascuna habitualment li solien col.locar un cartellet amb el nom de la pupila, per un costat, i per l’altre la paraula «ocupata» per informar la situació. També hi havia prostitutes en tavernes, banys i posades i, particularment a les ventes dels camins on, per costum, el fondista preguntava al client que llogava qualsevol habitació: «¿Con o sin?», la pregunta clau per aclarir si volia l’habitació amb xica o sense ella. A l’històric Quixot estava vigent aquest costum de prostitució a l’Espanya del segle XVII. 
Finalment, existien també les xiques que oferien el seu treball a domicili, practicant imprescindible en els banquets i tot tipus d’orgies de l’època imperial. Entre aquestes professionals varen adquirir justa fama les gaditanes «puellae gaditanae», una mena de fusió saonada de professionals de l’amor i artistes del «varieté». Estes xiques actuaven en «troupes» sota la direcció d’un rufià contractista. Com resulta obvi, direm que les persones d’ordre i els intel.lectuals solien menysprear-les. Una mostra: Marcial, aragonés, un dia convida a sopar un amic i li adverteix: «El dueño de la casa no te leerá ningún manoseado manuscrito ni bailarinas de la licenciosa Cádiz, exhibirán ante tus ojos sus atractivas caderas en posturas tan libres como excitantes». Juvenal, per la seua banda, deia «Quizás esperes que alguna gaditana salga a provocarte con sus lascivas canciones (…), pero mi humilde casa no tolera ni se paga de semejantes frivolidades». Veritablement Juvenal ens sembla més sincer que no Marcial, sobretot si examinem un altres text d’aquest sobre la gaditana, que diu: «Su cuerpo, ondulado muellemente, se presta a tan dulce estremecimiento y a tan provocativas actitudes que harían desvanecerse a Hipólito, el casto». Respecte de les lletres de les seues cançons hem de dir que eren tan desvergonyides «que no osarían repetirlas ni las desnudas meretrices», segons Juvenal. Es un llàstima que no coneguem més d’aquestes hàbils xiques expertes en plaers. De tota la foscor del seu anonimat sols ens ha arribat el nom d’una d’elles -grec, precisament, ara que Grècia està de trista moda-. Nom evocador i musical: Telethusa. Pronunciat en veu alta sembla que ressona a remorosos cròtals en àgils i prims turmells morenos.
Parlarem ara de l’amor homexual, ara que s’ha celebrat «El orgullo gay». Sembla que quasi tots els romans foren bisexuals, potser més per tradició que per inclinació. El món antic, influït per la filosofia grega, va idealitzar l’amistat pederàstica fins considerar-la la relació humana ideal. Càlidament es recomanada per Sócrates, Platón (El banquete) i Aristòtels. L’amor que exalten els textos grecs és homosexual, perquè la rellevància de la dona era pràcticament nul.la. Hem de dir que, de fet, la primera imatge literària sobre l’amor heterosexual no arribaria a Virgilio, quan descriu els aturmentats sentiments de l’enamorada Dido. L’amor dorio o socràtic consistia en l’amistat entre un home adult i un efeb imberbe, podríem dir d’una espècie de matrimoni provisional en el qual l’adult exercia la tutoria del jove. Fins i tot un poble tan guerrer i viril com l’espartà va admetre la pederàstia com un mètode de transmissió de la virtut guerrera. Aquesta concepció de la sexualitat fa comprendre que per a molts romans la relació entre hòmens fos considerada d’allò més normal. Realment venia a ser com una justificació de la heterosexual on l’efeb acceptava el seu paper femení passiu. Per aquest motiu l’efeb es deixava créixer el cabell i feia tot el possible per semblar-se a una dona. Quan començava a aparéixer la barba, trencava la seua relació de parella per considerar que aquest canvi fisiològic marcava la seua maduresa viril a partir d ela qual no gaudiria d’esser decorós continuar fent el paper de funcions femenines. Per això el segle I d.C. s’exhortava a un jove: «Dame lo que en vano desearás dar cuando una barba odiosa cubra tus pobladas mejillas, y, tras deslizarse por alambicados vericuetos poéticos, termina un tanto abruptamente: Mucho más sencillo es decir en latín: Deja que te dé por culo. ¿Qué le vamos a hacer? Mi inspiración es así de basta».
Per aquells temps existia el costum, immediatament després de la boda, de que la núvia li tallara els cabells al «mancebo de placer» del nuvi, fent el simbolisme que prenia el seu relleu al llit del marit. Però, com els vells hàbits no sempre resulten fàcils de desarrelar, alguns recent casats no acabaven d’adaptar-se a aquells canvis tan fonamentals. Sobre aquest tema, Marcial li dedica una recomanació a un que es va casar. Diu així: «Habitúate al abrazo de una mujer, Víctor, habitúate/ y que tu picha aprenda el oficio que desconoce/. Ya se teje el velo de la novia, ya la preparan,/ ya mandará la nueva desposada rapar a tus esclavos/. Ella no consentirá a su marido deseoso que le dé por culo más que la primera vez,/ mientras teme las heridas del nuevo dardo./ La madre y la nodriza te prohibirán seguir haciéndolo,/ dirán: Ella es tu esposa, no tu esclavo./ ¡Ay, cuántas calenturas, cuántas fatigas te quedan por pasar/ como el coño sea cosa extraña apra ti!/ Más vale que te pongas en manos, recluta, de una alcahueta de la Suburra:/ ella te hará un hombre. Una virgen no extraña nada». I és que sembla que era freqüent que els qui s’havien habituat a mantenir relacions sexuals amb «esclavillos» continuaven fent-ho fins i tot després del matrimoni, la qual cosa provocava gran indignació de les seus geloses parelles.
