Continuem amb referències de l’antiga Roma. Allí, per influència de la sensualitat dels pobles orientals s’introduïren prompte els seus costums amoroses, i l’ideal de la bellesa va evolucionar en la femella monumental, exuberant, d’abundants cabells, ulls obscurs grans, llavis sensuals, pits i anques impressionants, fermes, opulents. Va ser aleshores quan s’esculpiren moltes còpies i imitacions de l’Afrodita Calípige, la de belles anques, etc. Però així i tot la vida continuava essent menys atrevida que l’art. La romana honesta mostrava sense prejudicis sols els braços, que consideraven que haurien d’esser gordets i blancs («níveos»). El pèrit romà, a partir dels braços, sabia deduir la contextura i el calibre dels muscles. Altres parts que havíem de ser objecte d’estima solien estar ocultes, encara que no per això deixaren de ser inventariades pels bons tractadistes.
Tornem altra vegada a l’opinió del mestre Ovidio: «Cuando, desnuda, quedó de pie ante mis ojos/ en todo su cuerpo no había tacha por ningún lado./ ¡Qué hombros! ¡Qué brazos vi y toqué!/ La forma de las tetas, ¡qué apropiada para aprestátárselas!/ ¡Qué vientre tan liso bajo el pecho escultural! ¡Qué caderas tan hermosas! ¡Qué muslos más jóvenes!/ ¿Para qué contarlo todo? No vi nada que no fuese admirable./ La apreté desnuda contra mi cuerpo sin dejar hueco./ Lo demás ¿quien lo ignora? Fatigados, descansamos ambos./ ¡Ojala se me presenten muchos mediodías como éste!» Influències gregues i oriental varen anar introduint-se en el costum de depilar el cos de l’amant, especialment el seu sexe. Recordem que La Lísistrata d’Aristòfenes recomena que «tengamos el delta bien depilado». Les dones dedicades a la prostitució solien recórrer a un esclau especialitzat, l’anomenat el «alipilarius», persona amb destresa en l’aplicació de cataplasmes de resina i eixa substància viscosa anomenada «pez». El nostre compatriota Marcial, en un epigrama, aludïa d’aquesta manera el que segueix: «¿Por qué te depilas, Ligea, tu viejo coño?/ Semajantes exquisiteces están bien en las muchachas, (…)/ Si tienes vergüenza, Ligea, deja/ de arrancar la barba a un león muerto». També depilava les seues parts el sodomita pacient. El governador militar d’Hispania -general Galba- es va entusiasmar tant quan s’assabentà de la mort de Nerón que, després de besar apassionadament un tal Icelo, missatger, li va pregar que es depilara tot seguit i es va tancar amb ell a la seua alcova. A l’època imperial, es varen relaxar els costums sexuals per la influència del món helenístic i oriental. La població, davant d’aquella situació, es va entregar amb tota la frivolitat al sexe, amb alegria. Va ser precisament en aquella època quan apareixia el proverbi següent: «Baño, vino i amor acaban con uno pero son la verdadera vida». Aquesta actitud es posava de manifest en totes les esferes de la vida, sobre tot en l’art. El teatre es va convertir especialment en una cosa basta i pornogràfica tot incorrent en un conscient «voyerisme» que, per extensió, afectaria el món circenc també, on es guanyava els favors del públic els aparellaments entre animals i fins i tot de toros amb dones, tot imitant llegendes mitològiques. Hauríem de creure a Horacio i que en aquesta època les urgències sexuals es satisfeien amb rapidesa. Deia l’Horacio: «Cuando se te empalme la polla, si tienes a tu alcance una esclava o un esclavillo sobre quien descargar el punto, ¿acaso prefieres aguantarte la erección? Yo no, a mí me gusta el amor asequible y fàcil». En aquest ambient podem suposar que l’adulteri va ser bastant comú. Propercio deia: «secar el mar o alcanzar las estrellas es más fácil que impedir que nuestras mujeres pequen (…) la fidelidad femenina sólo existe en el lejano Oriente». Séneca ho corrobora quan diu: «El que no tiene fama por sus aventuras amorosas o no paga renta anual a una casada, no está bien visto por las mujeres y es despreciado». Els libertins, per la seua banda, aprofitaven l’ambient dels banquets per utilitzar les seus xarxes a la recerca de carn femenina fresca. Plinio el Viejo escribia: «Los ojos ávido tasan atractivos femeninos, aprovechando la embriaguez de los maridos». 
Podríem preguntar quina era la reacció del marit enganyat. En principi era compadit i ningú es burlava d’ell. Com la dona era considerada com una espècie de menor edat no totalment responsable dels seus actes, a qualsevol casat li podia caure la desgràcia de ser traït per la seua esposa. Però es donaven casos de marits enganyats que es venjaven matant la seua dona i l’amant. L’aragonés Marcial advertia dels perills de posar-li les banyes a la dona d’altre. Llegiu: «Te jodes, joven Hilo, a la esposa de un tribuno militar y sólo temes un castigo ligero. ¡Ay de ti, mientras juegas, te van a castrar! Claro que me dirás: «Eso no está permitido». ¿Pues qué? ¿Es que está permitido lo que tú haces, Hilo?». Els homes prudents preferien mantenir-se apartats de dones alienes i procuraven satisfer les seues passions cercant amors transeünts, mercenaris, lliures de sobresalts. Diu Horació: «Cuando una se pone debajo de mí, costado derecho contra costado izquierdo, es Ilia o Egeria. Le doy el hombre que me da la gana, y no temo que mientras me la jodo el marido regrese corriendo del campo, eche abajo la puerta con gran estrépito y, pálida de muerte, salte de la cama la mujer, la cómplice se llame desgraciada y tema por sus piernas, la tía cogida «in fraganti» por su dote y yo por mí. Hay que escapar con la túnica abierta, descalzo, para no perder los dineros, el culo o el buen nombre. Es una desgracia que te cojan «in fraganti»: aunque Fabio actúe de juez nadie me quitará la razón».
Per evitar els perills de ser pillades pel marit, les romanes infidels recorrien amb freqüència a la màgia. I és que estaven convençudes que si li treien els ulls a una «corneja» («comfinjere oculos»), el marit mai no descobria que estaven traguent-li les banyes. Aleshores no existia la Societat Protectora d’Animals. Quan no existia el vincle matrimonial, no hi havia lloc a la reclamació, com és normal. En aquest cas, l’amant traït es conformava amb dirigir-li uns versos ben apassionats a l’estimada. Us donarem una d’Ovidio: «Únicamente no perpetras tu delito de mis ojos, dudas en respetar tu buen nombre, respétame a mí. Se me va la cabeza y muero cada vez que confiesas que me has sido infiel y fluye por mis miembros una gota helada. Entonces te amo, entonces te odio, pero en vano, porque necesito amarte». Continuarem.
