Continuem parlant del que passava en els banys quan el món dels romans, on homes i dones nus i elles poc vestides amb un modest «taparrabos», els homes s’emparellaven amb freqüència amb les seues esclaves, però elles també actuaven amb la mateixa actitud. Algunes dames de l’alta societat senatorial arribaren a viure com a concubines amb «libertos» o homes de condició inferior als qual la llei els impedia el matrimoni. Generalment els romans sols arribaren a conèixer tres límits en l’exercici de la sexualitat. Eren aquests: l’incest, l’adulteri i l’escàndol públic. El mateix que passa en qualsevol societat masclista, també en la romana s’observava una doble moral. És a dir, que la dona gaudia d’una mínima llibertat, però l’home… Ai, l’home… L’home, com és natural, també era plenament lliure, podia fer el que li rotara, des de mantenir una «querida» («delicium») a fer tot tipus de visitetes als prostíbuls. Sols era censurada la incontinència de l’obés sexual («ancillariolus») que no pensa en res més que en follar amb les seues esclaves. Els romans tenien una total informació sexual i no ignoraven les dotze posturetes de l’amor, egípcies i gregues, encara que algunes d’elles semblen més bé exercicis acrobàtics, preferien atindres a les quatre fonamentals: la «del misionero», cara a cara, la posterior «more bestiarum» anomenada «coitus a tergo» o » a la pomeiana»; la del «caballo de Hermes», amb la dona en forcat («a horcajadas») damunt l’home boca amunt, la qual cosa assegura una profunda penetració, fins la sèptima costella. No sé si ho he explicat massa bé. Poseu vosaltres la millor explicació. Nosaltres hem intentat l’expressió romana un tant hiperbòlica, i la de costat, apta, especialment, per compensar ereccions insatisfactòries. Mare, quin embolic… En qualsevulla d’aquestes posicions diuen que s’apreciaven com a metes molt desitjables la simultaneitat de l’orgasme i el recreu previ. Per a això Ovidio aconsella: «Cuando encuentres los puntos que a la mujer le gusta que le toques, no te impida el pudor tocárselos». I més endavant diu: «Creeme, el placer venéreo hay que provocarlo insensiblemente con lenta tardanza (…) el gusto deben obtenerlo simultáneamente macho y hembra. Abomino de los coitos que no desmadejan a los dos».
Segons Ovidio, «la maestria en la lid venérea corresponde a gente experimentada y algo madura. Estas ventajas no las concedió la Naturaleza a la primera juventud: suelen llegar rápidamente después de los treinta y cinco (…) el que desee tocar una Venus madura, con que tenga paciencia se llevará dignas recompensas». Això no vol dir que no existiren persones joves amb experiència amorosa. Horacio escrivia: «La muchacha rica aprende pronto figuras de danza jonia y algunas artes de la lujuria». Hauríem de dirigir ara unes paraules sobre arts de la luxúria, sense pretindre descobrir el nostre Mare Nostrum. La felació (de «fellatum», que ve de «fellarum», xuplar, mamar) era una pràctica singular a Roma, com ho atestigüen el seu art i la seua literatura. Tan divulgada va estar que algunes dones la preferien a qualsevol altra sort amorosa. Escoltem uns versos de Marcial: «No hay en el pueblo ni en toda Roma, quien pueda demostrar que se ha jodido a Taide, aunque muchos la desean y se lo piden. ¿Tan casta es Taide?, pregunto. ¡Qué va! la chupa». El quadre més estimat de la col•lecció pornogràfica de l’emperador Tiberi precisament representava Atalanta fent-li una fel•lació a Meleagro. L’habilitat en l’estimulació oral era molt apreciada pels romans. Sense anar més lluny, sembla ser que el secret encant de Cleopatra, que tant va fascinar Marco Antonio i a César, va consistir en les seues esplèndides qualitats amb la felació. Lleveu-nos-ho del cap, que no va ser l’encant del seu nas excessiu; el que va enamorar per damunt de tot els dos prohoms romans va ser la seua habilitat felatòria i res més. I és que la fel•lació estava considerada com un art oriental. Aristófanes i Luciano de Samosata a aquella pràctica la denominaven «fenicianizaer», és a dir, fer el fenici. Les nostres compatriotes, les «puellae gaditanae», que tant admiraven els cràpuls romans, haurien de ser felatrius de singular habilitat. Respecte del «cunnilingus» (de llatí «cunnum linguere»), no estaven tan acceptats, encara que també foren practicats. Aquí tenim uns versos de Marcial: «Devora por completo a las muchachas a media altura. Que los dioses te concedan, Filénide, tu propida mentalidad, tú que consideras viril lamer un coño». Al moment en que els cristians rellevaren la direcció de la societat, la fel•lació començava a adquirir mala premsa, al mateix que passava en tot allò relacionat amb el sexe. Alguns representatius de l’Església es varen espantar amb Tertuliano al considerar-ho una espècie d’antropofàgia. Com és sabut, eixos prejudicis s’han mantés fins els nostres pecadors actuals. Caldrà recordar que en molts prostíbuls dels anys quaranta existien cartells advertint: «En esta casa no se hace el francés». Una altra forma de repressió dels cristians va ser la prohibició de la modesta masturbació, que ja la declararen pecaminosa, la masturbació. Possiblement és que havien llegit Marcial: «Créete que eso que echas a perder con los dedos, Póntico, es un hombre». Per una altra banda, la masturbació femenina s’ajudava a vegades d’un «olisbo», un artefacte d’ús quotidià en l’antiga Grècia. Aristòfanes en «Lisístrat»» els nomenava «consoladors de viudas». Cal que diguem que a Roma foren considerats sagrada imatge d’Hermes-Príapo, al que les joves casades ofrenaven la seua virginitat. A la novel•la «Satiricón» es fa cita de l'»olisbo» com un instrument de càsting, untat de pimentó i introduït per via rectal. Direm que l’ideal de bellesa femenina del romà va anar evolucionant en la mesura de l’evolució del temps. En un principi de les preferències sobre les formes femenines anava destinat a l’encant de la dona prima, de pits menudets però -això sí- durs, duríssims. Les dones de l’alta societat abandonaren el amamantament dels seus fills per tal d’evitar que les mamelletes anaren ablanint-se i, fins i tot, vendaben els pits de les seus filles púbers per tal de que es feren més grans del que caldria. Ah, i a certa edat, usaven sostens («fascia pectoralis») que ho mantenien tot ben plantat. I així, tot. Continuarem, perquè en sabem més sobre les mamelles. 
