Parlàvem la darrera setmana d’aquella parafernàlia jugada per la parella en el moment del part, quan l’home fingia l’embaràs, ben tapadet al llit, i la dona l’acariciava, l’acollia. Eixa probable supervivència d’usos neolítica indieuropeus s’ha observat també en altres pobles de caràcter matriarcal, en algunes tribus caribenyes i els indis troquesos. Possiblement això fora una manera de reconèixer la paternitat de la criatura, tot podria ser.
Ara, en l’època en que els pobles colonitzadors aportaren a la península colonitzada la seua cultura, els indígenes estaven evolucionant i aplicaven ja el seu tabú de l’incest. Així queda reflexat en la mitologia, com és sabut de Hargoris que va engendrar en la seua filla un rebrot (un «retoño»). I després va pretendre eliminar-lo. Un altre tabú era el de la virginitat. En algunes tribus, la dona havia de conservar-se verge fins el matrimoni; en altres, contràriament, per influències orientals, possiblement la virginitat s’oferia a la deessa de l’amor. Això no ho veiem massa clar, perquè nosaltres, els occidentals, hem passat per tot, bàsicament per la intervenció de l’Església i les dictadures. No sé si aquesta informació ens val per a res. 
L’il•lustre Escipión, que era coneixedor d’aquests miraments, va mantenir intactes les donzelles que estaven confiades a la seua custòdia, la qual cosa li va fer trobar l’amistat dels capdavanters indígenes.
Amb tot açò hem sabut que a Cadis va existir un temple dedicat a Aastarté, que era la deessa fenícia de l’amor i de la fecunditat. Aquest culte, el mateix que passava a l’Orient, va implicar una certa forma de prostitució sagrada probablement funcionant a la manera d’Àsia, especialment sobre llits rituals que estaven decorats amb profunditat amb escenes eròtiques. Les devotes que acudien al temple s’entregaven, oferint els seus favors als forasters a canvi d’un donatiu que s’ingressava al tresor sacerdotal.
És probable que el sacerdot d’Astarté aniria desflorant les xiquetes amb un ganivet d’or, com anava fent-se a la metròpoli de Fenícia. Continuem?
Els romans, amb la conquesta de la península, alteraven la conducta sexual del nostre poble sotmés. Aclarim tot seguit que d’hàbits sexuals d’aquests colonitzadors no en tenien -o en tenien ben pocs-, eren tan dissoluts com apareixien en el cinema americà, o almenys no ho foren sempre. Cal dir que els primers romans, en l’època republicana, quan es produïa la conquesta de la pell de brau, eren més un poble amb severitat de costums més pareguda a les de l’Espanya autàrquica de la nostra postguerra gris i reprimida a la dissoluta, jaranera i orgàstica Roma que ens ha trasmés el tecnicolor.
El mateix que feren altres pobles de l’antiguitat, els primers romans varen sacralitzar els òrgans sexuals, podríem dir que, especialment, el «falo», al qual, fins i tot, consagraven amb molta alegria en les romeries primaverals, allò que se’n diu les «phalephoria». Aquest és el sentit, en matèria d’arqueologia, els sorprenents vestigis. Vestigis denominats «hermas», físicament uns pilars de pedra amb un «falo» amb relleu, notablement. Representen la seua propiciació de la fecunditat. Són propiciadors també els Príapos, deus frigis dels jardins, o els «Phalés», personificadors del «falo».
Cal dir que aquest «falo», convertit en amulet protector («apotropaion») adoptà les més variades accions: llampares, medalles, pebeters, etc. Els sàtirs o «silens», figures silvestres relacionades amb la fecunditat de la Natura, els representaven en posició itifàlica, és a dir, amb el penis en erecció.
Però tot té principi i final i eixa familiaritat acabaria perdent-se quan la sacralitat del «falo» donaria pas a simbolismes més mundans, en arribar l’època imperial. Les festes del sexe eren les «lupercalia», que se celebraven a l’entorn del 15 de febrer, precisament coincidint amb el nostre «Día de los enamorados», i més endavant els «ludi florals», pel 28 d’abril. Es tractava de festes campestres, de contingut orgàsmic, que han perdurat en el cristianisme, i també en els aquelarres medievals i en els «mayas».
Els romans casaven a les seues filles només entrar en la pubertat, sense nuviatge previ, quasi sempre per acord entre els pares de la parella. Sèneca es queixava: «No sabemos hasta después de la boda si la mujer que nos han endosado es mala, estúpida, deforme o maloliente». L’esposa arribava verge, intacta, «al tálamo nupcial, y aún santificada por el sacramento evitaba que el marido la viera desnuda. Tanto recato daba lugar a desagradables sorpresas como comprobamos en Horacio: «¡Qué piernas, qué brazos! Pero no tiene culo, es nariguda y tiene poco talle y el pie grande. De una señora, excepto la cara, nada puedes ver».
Malgrat aquesta nyonya institució, algunes parelles més progressistes arribaren a dominar una exquisida tècnica amorosa tot utilitzant mètodes basats en l’experiència, com la mostra següent: corroborant Plauto: «Ahora, nuestros amores, costumbres, relaciones, /bromas, juegos, conversaciones, dulcibesar/ estrechos apretones de cuerpos enamorados/ blandos mordisquillos en labios tiernos / achuchoncillos de las teticas tiesocas/ de todos estos placeres para mi y a la vez para ti/».
Però les persones diguem-ne d’ordre el que feien era copular d’amagatotis, és a dir, de nit a la fosca. Com és natural es detectava un cert inconformisme de la part del marit. Sobre aquest aspecte el poeta del segle I, Propercio, advertia a la seua estimada: «Si te obcecas y te acuestas vestida/ probarás mis manos, que te rasgarán el vestido./ Más aún, si la era me lleva más lejos/ enseñarás a tu madre los brazos lastimados./ Jugar no te prohíben las tetas que aún te cuelgan/ mientras el destino lo permita, saciemos de amor los ojos». Caldria dir que existia una escassesa de dones aleshores, i l’altra societat romana practicava una forma de poligàmia successiva, en certa manera com una espècie d’estil Hollywood. Allò li feia actuar a Séneca tot queixant-se pel fet que moltes dones canviaven de marit cada any i deia que «hoy día se considera la castidad prueba de fealdad». Marcial, per la seua banda, venia a dir el mateix: «Me pregunto si existe en la ciudad otra mujer capaz de decir no». En els banys, on abans imperava la rigidesa de la separació de sexes, s’ajuntaven ara promíscuament homes nus i dones amb mínima vestimenta que molt precàriament els cobria el «cunnus». Continuarem.
