Estem parlant encara de l’Edat Mitjana, i ens havíem detingut referint-nos al 1510, quan un clergue anònim, meritori de Quevedo, havia compost La trajicomèdia amb un espècie de catàleg de les putes de Castella, les quals relatàrem en la croniqueta de la darrera setmana. Continuarem parlant ara d’aquell món. Direm que les putes es dividien i subdividien en raó de les seues categories i fent menció de les seues habilitats i característiques, entre elles la transhumància. Entre aquestes havia destacat una tal Mari Núñez que ja la citaven en la referida La trajicomèdia. N’hi havia unes altres que preferien dur una vida més reglada i s’havien instal.lat a la cort. Una d’elles era Mari Xuárez i Viamonte, que potser formava una parella professional, per a la pràctica del «dúplex». Existien també unes més humils, conegudes com les «carcaveres», les que treballaven «en zanjas y hoyas fluviales», i també les d’alt «standing» com la famosa Osorio que va causar la prohibició de la seda a Castella, en una rabieta de la Reina Catòlica que, com a tota puritana hauria de sentir cert malestar envejós per les «dones perdudes». Vos contarem quina cosa va passar.
Això ocorria el 1498 a Toledo, en festes, quan apareixia la citada Osorio tota ben engalanada de sedes, perles, peces daurades que enlluernaren tota la cort. I la reina Isabel «preguntando quien era, supo ser ramera cortesana y con enojo mandó quitar la seda en Castilla». Es refereix a «Felipe el Hermoso, alegre yerno de la rigurosa Isabel». Ja ho hem dit altres vegades, que tota població important tenia la seua mancebia, carrer o barri de prostitució, bàsicament a efectes de control fiscal. Davant de cada prostíbul estava el que anomenaven «padre de la mancebía», un rufià que s’encarregava del compliment de les normes governatives, a canvi dels bons guanys del negoci. Ell havia de tenir compte dels dies de fira, els horaris d’obertura i tancament, de llicències municipals i del reconeixement mèdic de les pupiles. Com és lògic s’encarregava de protegir a les xiques de les dures diversions a vegades dels clients, etc. Possiblement una d’elles era d’origen italià -l’anomenada «trentuno»- consistia en al violació consecutiva de la xica per més de trenta homes. En la comèdia La lozana andaluza apareix citada com l’espanyolitzat «treintón». I s’anava més lluny amb aquest joc, amb una tremenda brutalitat que donava pas a la aparició del «trenta uno reale» quan els violadors eren setanta-cinc o més. Existeix un testimoni de treintón que se li va aplicar a la jove Miraflor, prostituta per tal de castigar-la per fer-se passar com a «decent» amb dos «patans» que l’assetjaven. Aquests rufians burlats descobriren l'»ofici» i tot seguit la segrestraren i la tancaren a les quadres del bisbe d’Osuna i contínuament varen convocar la presència de criats i gent de mal rotllo «y luego de presente se hallaron por cuenta veinte y cinco hombres, bien apercebidos y prestamente destacados, començaron a desbarrigar con ella, hasta que la asolaron por tierra y le hicieron todo el coño lagunajo de esperma; pues el capitán de aquella gente, queriendo complacer la hueste y exército que allí había traído, proveyó en mandar llamar dos negros cavallerizos, de los cuales la trista muy amadrentada huyendo escapó, con gran risa de todo el exército». Un altre «trentón» li donaren els estudiants a una tal Ortega, «muy gran necia (…) que casi por muerta la dejaron, y escapada de esta tribulación votó de jamás navegar los estudios y así lo mantiene». 
Ah! I l’amor dels religiosos… Les històries de clergues enamorats… Per una sentència de 1429 se suspenia d’ofici i benefici a tots els clergues que mantingueren concubina, però mai no va ser aplicada aquesta llei, que va quedar en paper banyat. Hem de dir que el món de l’Església, la jerarquia eclesiàstica no tenia autoritat moral per imposar un celibato que, damunt de ser antinatural, absurd, era ella la primera en no practicar-lo. Existia, fins i tot, el personatge de la missatgera o alcavota que es dedicava a organitzar «arreglets» entre frares i monges, encara que en algunes comunitats la degeneració arribava tan lluny fins que el llibertinatge sexual feia que aquesta figura d’alcavota es feia innecessària. Al monestir de Santa María de Villamayor les monges portaven una «vida licenciosa, observando conducta lúbrica, engendrando ostentosament descendencia abominable para injuri de Dios, y algunas en horrible coito abandonando el yugo de la obediencia, no respetando apenas el voto de pobreza, sin llevar la toca ni el traje monacal». Gutierre de Toledo, enèrgic bisbe, les va comdemnar a penitència perpètua i les distribuïa per distints convents. Molt distint va resultar el que ocorreria al convent de San Pedro de las Dueñas, a Toledo, perquè allí les monges tenien uns costums tan desenfrenats i dissoluts que l’arquebisbe va nomenar abadessa la marquesa de Guzmán per a que les reformara, però aquestes tenien tanta forta presència a les altes esferes del regne que el mateix rei va expulsar a la Guzmán i a les honestes dames que la secundaven, mentre recolzava a una de les llibertines posant-la al front de la comunitat. Això és el que diu la crònica. Creiem que caldrà afegir que en la mateixa època el consell de Zurich va crear unes ordenances contra tot aquest «desmadre», contra «la conducta lasciva en los conventos de monjas». Com diu el refranyer «De Joseps, Joans i ases, n’hi ha per totes les cases».
Es coneixen casos d’antigues monges que porten el seu fanatisme fins l’abandó del convent per a exercir del puteriu. Donarem a conèixer una mostra: «Catalina del Aguila, natural de Talavera, fue allí monja en San Benito y viendo que no se podía abstener de algunos vicios salió huyendo con un morisco, el cual después de harto della la dexó, y ella sola discurriendo a muchas partes fue a arribar a Valencia, a donde la diosa Venus la convirtió en ramera. Es un mujer hermosa, mas tiene las carnes floxas». Si tornem els escandalitzats ulls a la seu del Santo Padre veurem que a Roma el panorama no era més edificant. Allí, una de cada set dones exercia la prostitució. Això venia d’antic. El 1414, ja dos mil prostitutes itinerants s’havien instal.lat a Constanza amb motiu del concili. El papa Sixto IV, introductor de la festa de la Inmaculada Concepción recollia uns 20.000 ducats anuals de les rendes de les rameres establertes en els seus Estats, amb el que podien finançar obres tan important com la Capella Sixtina que porta el seu nom. També en la biografia de Pio II es troba una novel.la eròtica, encara que està escrita amb un perfecte llatí: «De duobus amantibus historia». Però aquesta és ja una altra història.
