Continuant amb la cita de Juan II, direm que, probablement, era bisexual perquè, «desde su más tierna edat se había entregado en manos de don Álvaro de Luna no sin sospecha de algún trato indecoroso y de las lascivas complacencias». Aquestes inclinacions del pare resultaren més evidents en el fill si pensem que ell -Enrique IV- fora fill de Juan II, perquè cabria la possibilitat de què també podia haver sigut fill del garrit («gallardo») don Álvaro de Luna. Quin embolic, no? Però continuem. El repetit Enrique IV el Impotente era un «degenerado, esquizoide, con impotencia relativa (…) displásico eunuco con reacción acromegálica», segons el diagnòstic de Marañón, que també era un bon literat. En la seua joventut -seguim parlant d’Enrique IV- va ser un hiperactiu bisexual que, a més a més de «folgar tras cada seto» mantenia una escolta sodomita de moros ben polits. Però els seus problemes aparegueren després del matrimoni, per motius sembla que psicològics. Era incapaç de fer amb la reina allò que feia amb les putes de Segovia. Sobre aquesta qüestió el cronista Diego de Valera escriu: «El Rey y la Reina durmieron en una cama y la Reina quedó tan entera como venía, de que no pequeño se recibió de todos». La gent ben pensant-ho disculparien, perquè una «clavà de pata» la pateix qualsevol, però després d’haver passat tretze anys d’avorriment conjugal, Blanca de Navarra es mantenia tan divinament bé, es conservava tan verge vergíssimament bé com el primer dia. Aquest mal que patia Enrique IV estava definit en la composició següent. «Es impotencia un decaimiento/ de pixa y cojones después de ya cuando/ la barva del ombre está blanqueando/ remoto por ombras y por pensamiento». El rei a més a més de cornut consenti, damunt s’excitava prostituint a la seua jove, deshinibida esposa. Així ho definia el cronista: «La principal causa de yerro (adulteril) habia sido el Rey, a quien placía que aquellos sus privados, en especial don Beltrán de la Cueva, hubiesen allegamiento a ella y aun se decía que él rogaba y mandaba a ella que lo consintiese». Aquest personatge, denominat «el mayor garañón», va inspirar les següents coples anònimes: «Es voz púbilca y fama/ que jodes personas tres/ a tu amo y a tu ama/ y a la hija del marqués/ jodes al rey y a la reina/ y todo el mundo se espanta/ como no jodes la infanta». Aquesta aludida infanta es la futura Isabel la Católica, dona de moralitat i «hembra de armas tomar», que, com ja s’ha dit abans, va aconseguir arribar verge al matrimoni. Al alcàsser de Segovia, que era residència habitual dels Reis, don Beltrán de la Cueva tenia el seu dormitori junt al de la Reina. Entre altres amants provats de la regia senyora es conta l’arquebisbe de Sevilla, en el temps que estigué allí, al castell d’Alaejos, com a rehen. Aquell «templaet» arquebisbe se l’emportava a caçar amb una mula, i l’ensenyava herbes llatines i vols cetrers que resulten bon adob per al romàntic galanteig bucòlic, abans de conquistar l’enamorada, a l’ombra d’una alzina, clavant-se en l’esquena les bellotes caigudes i veient fer piruetes els corns pel cel blau. També resulta possible que un nebot de l’arquebisbe, Pedro de Castilla, anomenat «el Mozo» tingués part en aquestes festetes carnals del seu oncle. Mentrestant, la insubmisa noblesa de Castilla s’inventava acudits sobre la impotència del rei. L’ocurrència del comte Gonzalo de Guzmán va ser molt celebrada quan va assegurar que el «mentulam» (pene) del rei era una de les coses que mai s’acatxaria a arreplegar-la del sòl.
Molt resignat Enrique IV a la seua impotència, va sol.licitar algun remei als seus ambaixadors a Itàlia, actitud que va inspirar la novel.la En busca del Unicornio. A una part de la noblesa de Castella li va interessar que el rei no tingués descendència. En eixe cas es produiria l’herència del tro en la seua germana Isabel la Catòlica. I quan la reina va donar a llum una preciosa xiqueta, propagaren l’infundi de que la recén nascuda no era filla del rei sinó de don Beltrán de la Cueva, i l’apodaren com «La Beltraneja». I el fet ha quedat, en la història oficial, com que Isabel havia usurpat el tro que li corresponia a la seua neboda, dissimulant la malifeta. Continuant la perniciosa actitud dels seus avantpassats, Isabel contrauria matrimoni, com és sabut, amb el seu parent en tercer grau. Per a aconseguir-ho, Fernando de Aragón va obtenir la necessària dispensa papal. Convertint-se la parella en els històrics «Reyes Católicos», tan units en l’aspecte personal i en el polític. El cronista els va definir com «una voluntad que moraba en dos cuerpos» i, per donar notícia del part de la reina, es deia «este año rieron los Reyes nuestros señores». Per ajudar al que espera el lector d’aquesta història es fabricà la llegenda que ubica la reina com a dona mamprenedora que no es canviaria de camisa fins la conquesta de Granada, una mampresa que va omplir bastants anys. I és per això que els francesos denominen «Isabelle» el color groc. Isabel va casar el seu únic fill varó, el príncep don Juan, amb la fogosa Margarita de Austria. Aquesta jove parella portaven una intensa vida sexual que va cremar la salut del príncep. I els metges de la Cort varen acordar separar-lo de manera temporal de l’apassionada austríaca, però l’estricta Isabel la Católica decidia: «Lo que Dios ha unido no lo separe el hombre», una actitud que probablement ha alterat el curs de la nostra història, tot influint fins hores d’ara, i l’esgotat jove acabà morint tísic, com la Traviata, i el tro va recaure en la seua germana Juana la Loca, com havia previst Isabel la Catòlica. Sorprén que en aquella època de tanta cràpula, de tant d’home corrupte -com la d’ara mateix- va ser també de presència de dona ferma, sencera, de caràcter com la Reina Isabel. O com la «dama del tizón», donya Maria Coronel, a la que els actius moralistes han citat com a exemple. Permeteu que algun d’aquests personatges relatara la gesta d’aquesta dura femella: «…espejo de todas las mujeres que antes elijan morir que no quebrantar la fe conyugal y castidad que deben a sus maridos (…) estando su marido ausente, vínole tan trange tantación de la carne, que por no quebrantar la castidad y fe devida al matrimonio, eligió antes morir, y metiose un tizín ardiendo por su miembro natural, del qual murió, cosa por cierto hazañosa». 
