Per l’Edat Mitjana que estem citant, l’objecte del matrimoni era la procreació. Ara bé, quan els fills desitjats no arribaven era normal acollir els efectes de la màgia, que la practicaven tant com en el període anterior, encara que també s’estava detectant l’existència d’esperits no tant crèduls. Tot semblava que s’anava aconsellant una espècie d’interés científic del Renaixement. I ja s’anava aconsellant certs procediments naturals. Una mostra del que estem dient podreu llegir-la ara: «Después de medianoche e ante el día, el varón deve despertar a la fembra; fablando, besando, anrazando e tocando las tetas e el pendejo e el periteneon, e todo apuesto se face para que la mujer cobdicie (…) e quando la mujer comienza a fablar tartamudeando: entonces devense juntar en uno e poco a poco deve facer coito e devense juntar de toto en toto con el pendejo de la mujer en tal manera que ayre non pueda entrar entre ellos. E después que se haya echado la simiente deve estar el varón sobre la mujer sin facer movimiento alguno que no se levante luego, e después que se levantase de sobre la mujer deve estender sus piernas e estar para arriba e duerma si pudiese que es mucho provechoso e non fable ni tosa».
Havia, com he dit abans, altres remeis, com ara per tal d’espessir el semen i a la volta desenvolupar la potència sexual es recomanava aprofitar les turmes de toro fent un potatge. Això era un antiga creença justificada per la dita popular «de lo que se come se cría». Precisament Fernando el Catòlic va morir a causa d’un d’aquests coneixements. Quan va enviudar d’Isabel la Catòlica, el ja envellit i obès monarca va contraure matrimoni amb la jove i robusta Germana de Foix i, encabotat en procrear un fill d’ella, va ingerir una ració de les citades turmes de toro, tan excessiva que «dominole fuertemente su virtud natural y nunca tuvo día de salud y al fin se acabó de este mal». En aquells moments suposem que encara no s’havia inventat la viagra. El cronista, però, va oblidar la recepta. Donades les relacions italianes del rei, podríem pensar que el medicament pogué ser del tractat de l’acreditat «pasticcio de testicoli di tori aromatitzado» amb canella i nou moscada, espècies afrodisíaques que feien furor en la Itàlia renaixentista. I aleshores l’afamat cuiner Bartolomé Scappi li les preparava a Pío V. I també se les varen servir a Carlos V després del saqueig de Roma «con la intención de aplacarlo». Se sap també d’una altra recepta, encara menys apetitosa, però dels mateixos efectes. Es tracta d’un emplaste de testicles de rabosot, molls de pardals i flors de palma. Sembla que de digestió més suau, però de resultats adequats, perquè «face desfallecers a la mujer debajo del varón». 
El relaxament general d’aquella època afavoria els adulteris i les unions dites de contra natura. En aquelles situacions el marit cornut estava facultat per a matar la infidel esposa i al seu amant, i també podia atorgar-los la cèdula de perdó davant notari. Se sap que , pel 1479, en fou emesa una de cèdula per Juan Pintado. Diuen que amb la major voluntat del món aquell marit burlat volia passar pàgina, com es diu també «borrón y cuenta nueva» sobre les vel•leïtats de l’esposa. El paper deia així: «Juan Pintado, corredor de bestias (…) conosco e otorgo que perdono a vos Ana Rodrígues, mi mujer (…) todo e qualquer yerro e maleficio de adulterio que vos fesystes e cometystes con cualquier personas en qualquier manera fasta oy de la fecha desta carta (…)».
Quan resultava impossible viure en harmonia, restava promoure el recurs de la separació o el divorci. El 1499, en una escriptura apareixia: «Catalina Ferrándes mujer de Diego de Portechuelo… ante el señor obispo desta ciudad e su prouisor o vicarios sobre diuorcio e apartamiento del dicho su marido por la malavida que le da…». A més a més, existia una variant del matrimoni- el amancebament-. Aquest era admés amb rang d’institució i fins i tot tolerat per la mateixa Església per a les parelles que vivien juntes. També permetia deixar amb caràcter documental quan es produïa una separació. «Syn aver enter ellos palabras de matrimonio salbo en una compañía de mesa e cama e por se quitar de pecado amos a dos e cada uno dellos dixeron que fasta aquí les plasía estar en una compañía e que de adelante que cada uno buscase su vida como mejor les vinyese. Por ende que se davan e dieron el uno al otro o el otro al otro por libres e quitos».
Podríem seguir ara parlant de la dinastia esquizoide, tema que no estic massa segur d’haver-lo tractat abans esquemàticament. Amb aquest dubte continuem ara. Gonzalo Núñez de Gusmán, maestre de Calatrava, és un personatge que formava part d’haver-se tractat com ple de sensualitat. Es diu d’ell com que «fue muy disoluto acerca de mugeres»; també el justícia major Diego López de Estúñiga «auri en edat madura amo mucho mugeres, e diose a ellas con toda soltura»; també el canciller Pedro López de Ayala «amó mucho mugeres, e mas que a tan sabio cavallero como él convenía». Els Reis Trastàmaras no foren menys afeccionats al plaer del sexe. Enrique II, per exemple, va mantenir vàries amants de les quals nasqueren tretze fills naturals; i de la reina, tres. Cal pensar en el seu descàrrec que els reis no es casaven per amor sinó per raons de la més alta política, a la recerca del enfortiment dels seus Estats. Si observem el punt de vista genètic, com, per exemple, l’emparellament amb pròxims graus consanguinis, els resultats foren catastròfics. A hores d’ara, ben prop nostre, són bastant coneguts els resultats. O no? En Juan II ja s’advertien trets patològics, i a més a més ell els agreujaria en casar-se amb una esposa també tarada. En aquesta dinastia esquizoide, la històrica Isabel la Catòlica, segons escriu Marañón, seria l’excepció. Ella va ser el resultat diguem-ne genial d’una cadena de misèries, però rebrotà en la seua neta Juana la Loca i en diversos successors la cadena degenerativa de misèries. L’historiador ens retrata Juan II com un home vell als cinquanta anys, ben debilitat pels mals humors, tot entregat al afalagament de la seua jove i formosa esposa, esclau de la sensualitat.
