Ens havíem quedat la darrera setmana parlant dels sodomites en l’èpica musulmana. Intentarem ara dedicar uns fulls al tema de verdugats i braguetes. D’allò que va constituir una moda femenina. El verdugat considerat com un tratge maleït i deshonest pel frare Hernando de Talavera, que segons ell havia nascut a la villa de Valladolid. Es tractava d’una armadura d’anells que es cosia a distintes altures exteriors del vestit de la dona per tal que acampanara la falda. Es tractava, com hem dit, d’una moda, aristòcrata i d’apariència extravagant. Extravagant, sí, però de molta utilitat per tal de dissimular la prenyés comprometedora. Va decaure en els temps tan severs dels Reis Catòlics. Més avant, pels segles XVI i XVII, va renàixer amb més puixança que mai, amb denominacions distintes: mirinyaques, guardainfants o «crinolines». També es va escampar per altres països de la cristiandat. El poble, i els intel.lectuals, que tantes atribulacions convertien en acudits i rialles, van convertir l’invent en motiu de grans burles. Quevedo, que no se’n perdia una, al.ludia amb tota malícia uns versets carregats de doble sentit: «Si eres campana, ¿dónde esta el badajo?».
Passem a les braguetes. Com hem divagat en altra croniqueta, quan déiem allò de la moda femenina, que servia a les dones per exhibir les mamelles, actitud que resultava atrevida, descocada. I la masculina, què? Cal que pensem que aquesta moda nostra amb les aparatoses braguetes exaltava de manera impúdica tant, com la del sexe femení. El complement del calçó ajustat, aquest armatost, denominat gorra de modèstia era com una espècie de protectora taurina, una taleguilla dins la qual els atributs virils estaven protegits per una caixa metàl•lica, rodejada d’una esponja, una funda de cuiro o una reixeta d’acer folrada de badana, segons cita Eslava Galán. Seguia vigent la misogínia medieval, el mateix que la doble moral que prohibia a la dona el que permetia i fins i tot s’alabava al gènere masculí. 
L’arquebisbe de Talavera manifestava que «los hombres, por ser varones, el vil acto luxurioso es ellos es algun tanto tolerado aunque lo cometan, empero non es así en las mujeres, que en la hora e punto que tal crimen cometen por todos e todas en estima de fembra mala es tenida, e por tal, en toda su vida reputada». Respecte del matrimoni se sap que la dona decent tenia que arribar a ell verge i intacta. Aquest requisit es reflexa en la literatura: «y así se fueron a la cama ambos a dos y allí folgaron con gran placer de si y allóla acabada doncella». Gran expectació concitava la cerimònia nupcial de la desfloració: els nuvis es tancaven en l’alcova nupcial i el matrimoni, entre el soroll, el fort soroll de la multitud convidada, congregada a la sala pròxima havia de consumar el matrimoni. Allò era un panorama esperpèntic, tots esperant que s’obrira la porta dels recent casats i un braç traguera la «sábana pregonera» tota tacada de sang per tal de donar testimoni de la virginitat de la núvia i -també, clar- de la consumació del casament. Cal dir també que l’aparició del sangonat trofeu era saludat amb aplaudiments, vítors i fins i tot amb trompeteria i tamborada, com estava manat. De pel.lícula. I quedava rematat el cerimonial amb la redacció d’un document notarial signat per testimonis. Es aquest camp direm que el cronista Diego de Valera contava els detalls de la boda dels Reis Catòlics, així: «El príncipe y la princesa consumaron matrimonio. Y estaban a la puerta de la cámara ciertos testigos puestos delante, los cuales sacaron la sábana que en tales casos suelen mostrar, además de haber visto la cámara donde se encerraron, la cual en sacándola tocaron todas las trompetas y atabal, es y ministriles altos, y la mostrarian a todos los que en la sala estaban esperándola, que estaba llena de gente». Malgrat l’esforços que va fer Enrique IV el Impotente per derogar la llei, aquesta llei es va mantenir.
Hem de dir que l’obsessió per la virginitat afavoria i alimentava, com calia esperar, el negoci de les remenadores de «virgos». La sutura de himen o himenorrafa, segueix practicant-se a la Costa del Sol per la comanda àrab, encara que ara la denominen «zurzido japonés». En aquells temps era tradicionalment exercida per alcahuetes. Maria de Velasco era una d’elles i estava afincada a Valladolid. S’alaba a dels «infinitos virgos que por su causa vierten en sangre muchas veces y otros la cobran», és a dir, que els recomposava amb agulla i fil per a vendre després la putidoncella a qualsevol incaut amb recursos econòmics que vivia il.lusionat en desflorar verges. Els «capritxos» es paguen. En aquests menesters es veu que també hi havia categories.
Era coneguda una altra «remendona» de verges, Isabel de Ayala, però que es trobava que no tenia tantes habilitats en aquell «ofici»: «Una rezien casada que havia parido tres vezes, la noche de boda encomendándose a esta noble vieja le fue restituida su virginidad en tal manera que el novio, renegando de tan cerrado birgo y tan floxas tetas, tomó una candela y mirando las partes coñatiles, vido dadas crueles puntadas en los bezos del coño, las cuales cortando com gran dolor de la novia, luego fue por misterio de los dioses abierto un grandísimo piélago, de lo cual es triste novio quedó muy espantado». L’hi hauria convingut, més a l’escarmentada mossa de l’himen coraci un testimoni notarial on s’especificara la pèrdua accidental del virgo. Cal dir que aquests documents ja existien en l’Espanya musulmana i continuen emetent-se fins el segle XX. Us mostrem un dells, datat el 1495:
«Pidió testimonio Juan Gómez dorador y María Rodríguez su mujer como estando María su hija de seis años poco más o menos jugando con otra su hija de cuatro años y vimos saltando sobre un tinajón y subiendo y descendiendo enel tinajón se le abrieron las piernas y le corrió sangre y la corrompió parte de su virginidad y la llevaron luego a la partera de Montilla y para guarda de su derecho pidieron a varios testigos que viven en la dicha casa y lo vieran».
En el sexe practicat dins del matrimoni -diguem-li el sexe institucional- la dona era propietat del marit. Encara perdurava el matrimoni per consens dels dos, al marge de l’Església. No hi havia altra cerimònia que l’intercanvi de penyores. Us donarem una mostra del que apareix en una declaració jurada: «Estoy casado con ella por palabra de honor y por cópula carnal, y con su licencia me la llevé. Y aquella noche, antes de meternos en la cama, me dio un peine con que se peinó y arregló el cabello y también me pidió una camisa de las mías que se puso. Como marido y mujer estuvimos los dos desnudos en la misma cama muy pacíficamente sin contradicciónes». Continuarem.
