La darrera setmana divagàrem sobre remeis i enciseries relacionades, històricament, amb el món de l’erotisme. Avui pensem parlar sobre el goig carnal, el desenfré diguem-ne «otoñal», com el qualifiquen alguns dels autors als que hem recorregut. Han dit que, després dels efectes devastadors de l’epidèmia de «Pesta Negra» de 1348 i de la desolació de les guerres civils i les diverses crisis assolant Europa al segle següent, a l’angoixa de la mortalitat, després d’aquest caos devastador va brotar l’ànsia de viure, el frenesí. Allò va ser una autèntica follia, cap altra època que va exaltar tant el goig de la passió carnal. El nostre intel.lectual valencià, Joanot Martorell, no va dubtar en classificar l’amor en tres classes: virtuós, profitós i viciós. Considerat virtuós l’amor del cavaller que combat per la seua dama; profitós el qui galanteja la dama però «tan pronto como el provecho cesa el amor decae»; i el viciós és el qui l’únic objectiu, per a ell, és la satisfacció sexual. Aquest amor «es pródigo en gracias y palabras que os dan vida por un año pero si pasan más adelante pueden acabar en una cama bien encortinada, con sábanas perfumadas, donde podéis pasar toda una noche de invierno. Un amor como éste me parece a mí mucho mejor que los otros». Això no és cap opinió del qui açò vos conta, sinó de l’autor d’aquesta història. Els poetes tampoc van amb massa «remilgos». Posem com exemple els versos de Villasandino: «Señora, pues que non puedo/ abrevar el mi carajo/ en ese vuestro lavajo (…)/ Señora, flor de madroño,/ yo querría syn sospecho/ tener mi carajo arrecho/ bien metido en vuestro coño;/ por ser señor de Logroño/ non deseo otro provecho/ sino joder coño estrecho/ en estío o en otoño». En aquest temps les serranilles i les cançons eren terriblement desvergonyides, de notable procacitat, d’allò més estimulant per al catàleg d’ames «salidas», de clergues encabrinats, d’embolics de dormitori i pits mongils insomnes. Tot açò caldeja l’ambient de les cançons del poble. Allò era molt més que Sodoma i Gomorra. I els gustos literaris de la noblesa guerrera dirigent no eren massa diferents a l’orgia popular. L’amor cortés havia anat en evolució fins convertir-se en amor sexual en les novel.les de cavalleries. Aleshores el cavaller entrava en combat planament en lluita per la possessió de l’himen de la dama, que estava representat per diversos fetitxes ensangonats o tacats de suor, el mateix que eixos mocadors o cintes que la dama li atorgava a l’estimat per a que li porte sort en la lluita.
Fins i tot aquella antiga èpica que havia fet enardir la generació anterior va degenerar en obres eròtico-bèliques. Presentem un fragment: «Los coños vetendo crecer los rebaños/ y viendo carajos de diversas partes/ venir tan arrechos con sus entandartes,/ holgaron de vello con gozos estraños;/ los cuales, queriendo hastarse sin daños/ de aquellas tan nuevas y dulces estrenas,/ acogen de grado los gordo de venas/ también a los otros que no son tamaños/». Aquest ambient dissolut quedava reflexat en la moda. Les fermosses i polides no desaprofitaven les ocasions de lluir la pitrera. L’alemany Münzer, viatjant per Espanya, confessava, encantat però també escandalitzat: «Las mujeres con excesiva bizarría van descotadas de tal modo que se les pueden ver los pezones, además todas se maquillan y perfuman». «Y cuando no muestran la pechoga al natural, la llevan tan ceñida que el resultado es el mismo». Ho diu el poeta: «las teticas agudicas/ que el brial quieren hender». Alonso de Palencia, narra en un passatge d’una crònica seua la sensació que li va produir en la cort castellana el desenfado i la picardia de les dames portugueses que arribaren amb el sèquit de la reina donya Juana: «Lo deshonesto de su traje escitaba la audacia de los jóvenes y estremábanle sobremanera sus palabras aún más provocativas (…) ocupan sus horas en la licencia y el tiempo en cubrirse el cuerpo de aceites y perfumes y esto sin hacer de ello el menor recato; antes descubren el seño hasta más allá del ombligo y cuidan de pintarse con blanco afeite desde los dedos de los pues, los talones y canillas, hasta la parte más alta del muslo, interior y exteriormente, para que al caer de sus haceneas, como con frecuencia ocurre, brille en todos sus miembros uniforme blancura». 
Què penseu? Cap més gran i més dolça coqueteria? Cap, dins i tot, més prevenció? Les damiseles luses, que portaven la sang quan la Primavera, se’n preocupaven, d’extremar la seua gelosia femenina fins el punt de maquillar sempre la seua intimitat al màxim. A tot hora estaven aparellades per a l’amor. Però, malgrat la favorable disposició eròtica per al sexe femení, la sodomia hi hagué de practicar-se amb més intensitat que mai, si donem crèdit a la documentació que s’ha accedit. Vejam aquest poema de Fray Iñigo de Mendoza: «Pues lo del vicio carnal/ digamos en hora mala/ no basta lo natural/ que lo contra natural/ traen en la boca por gala/. ¡Oh rey! los que te extrañan/ tu fama con tu carcoma;/ pues que los aires te dañan,/ quémalos como a Sodoma/». Diuen «traen an la boca por gala», és a dir, que en aquells moments estava de moda el tracte entre homes i no es preocupaven de mantenir-lo. La mateixa peculiaritat cridava l’atenció d’un visitant alemany que trobava que els habitants d’Olmedo «son peores que los propios paganos porque cuando alzan en Misa el Cuerpo de Dios ninguno dobla la rodilla, sino que quedan de pie como animales brutos, y hacen vida tan impura y sodomítica que me da pena contar sus pecados». Si aquest piatós alemany hagués tingut més veterania viatgera, potser se n’hagués adonat que en altres llocs d’Europa la sodomia també estava molt estesa. A França, per exemple, hi havien, fins i tot, «mignons» o efebs que acompanyaven el rei i dormien al seu llit. Ah! I que la reina també disfrutava dels seus «mignons». Existien alguns autors que suggereixen que l’increment dels homosexuals potser que vinga donat al fet que la presència dels moriscs es va posar de moda a Castilla. Possiblement fos això. Allò cert és que pràcticament tota la població del regne musulmà de Granada era bisexual. Els Reis Catòlics varen atacar aquest problema d’arrel i, a partir de 1497, varen restaurar l’antiga pena de foguera per als sodomites en veure que «las penas hasta ahora estatuidas no son suficientes para extirpar y del todo castigar tan abominable delito». A partir d’aquell moment seria perseguit per la Inquisició en Aragó i pels tribunals ordinaris de Castella.
