Ens detinguérem la darrera setmana amb la cita d’Enrique II concedint als clergues i prestes de Sevilla el manteniment d’arregles sempre que foren sense mengua de la castedat. Es reflexava així: «Que les dichas concubinas en adelante hicieren vida honesta, que les puedan en sus casas de ellas aparejar los manjares y enviarlos a los dichos clérigos a sus casas, y en el tiempo de enfermedad servirlos en casas lícitas y honestas de día, salvo si el mal fuere muy grave. Y otro sí, que los clérigos y prestes puedan ayudat piadosamente a las dichas mujeres, e hijos y nacidos, en sus menesteres». Els temps en què el món on els eclesiàstics havien de ser impoluts s’havien quedat ja llunyans. I en el cas de què patiren qualsevol derramament nocturn involuntari havien de llavar-se «y lanzar gemidos» antes d’entrar a l’església. Per tal d’erradicar les mancebes dels clergues un dels intents de l’església queda reflexat en la dolça Cantiga de los clérigos de Talavera del Arcipreste de Hita: «Cartas eran venidas, dizen desta manera;/ que casado nin clérigo de tota Talavera/ que non toviese manceba casada nin soltera/ y aquel que la tuviese descomulgado era./ Con aquestas razones que la carta dezía/ quedó muy quebrantada toda la clerecíz». Davant aquell gran atropellament i assemblea clerical es produïa una forta revolada de sotanes per elevar la protesta al rei: «de más que sabe el rei que todos somos carnales/ y se apiadará de todos nuestros males». Escoltem ara les indignades raons d’un dels afectats que acabava de fer un vestit, com a regal a la seua barragana que a més a més la tenia recent llavada, cosa que no era habitual de tots els dies: «¡Que yo deje a Orabuena, la que cobré antaño?/ En dejar yo a ella recibiera gran daño:/ dile luego de mano doce varas de paño/ y aun ¡por mi corona! anoche fue al baño». Un altre afectat, amb més mala llet que l’anterior, no va evitar amenaçar amb tota la fúria i rígida contra l’arquebisbe. Llegiu, llegiu si us plau: «Por que suelen decir que el can con gran angosto/ con rabia de la muerte al amo muerde el rostro./ Si cojo al arzobispo yo en un paso angosto/ tal tunda le daré que no llegue a agosto».
Parlarem ara d’enciseria, de remeis i de farmacopea eròtica. Aquesta oferia un ample llistat de recursos tant vegetals com minerals o animals. Citats en el lapidari d’Alfonso X existien pedres com l’albuquiz, el margul i la camiruca. Un efecte similar se li era atribuït a la «saponina» (que s’extrau dels teguments del gripau, la pell del «sapo»), el bórax, la mandràgora, i a una dubtosa recepta feta amb «carne de lagarto, corazón de have y heces de enamorado». Així ho he llegit, tan complicat, i diuen que d’açò les persones d’alcúrnia i recursos econòmics podien aspirar a aconseguir algun fragment del «cuerno del fabulos unicornio», les virtuts genètiques i vigoritzants del qual eren quasi miraculoses. Durant tota l’Edat Mitjana va existir una activitat comercial de «colmillos» (ullals) de narval que mercaders sense escrúpols desaprensius feien passar com de «cuernos de unicornio». En els moments actuals, els rinoceronts africans actuals es troben amenaçats d’extinsió per la caça massiva deguda al subministrament dels mercats de l’Orient, on el seu «cuerno» frontal és molt estimat com a afrodisíac. La composició per a remei d’amor sembla més pintoresca que perillosa. Abans, per enamorar un home se li donava a menjar pa amassat damunt del pubis de la dona. Els mateixos resultats s’obtenien donant-los a menjar un peix que hagués mort dintre de la vagina de la dona. Per conservar l’amor d’una dona i aconseguir la seua fidelitat se li donava a beure una pòcima formada per testicles de llop i la cendra resultant de cremar pels presos de distintes parts del cos. Per a aconseguir i retenir una dona frígida, el que havia de fer l’home és untar-se el penis amb «sebo» (sèu) de mascle «cabrío» abans de copular amb ella. Per provocar la impotència d’un home, la dona, nua i untada de mel es rebolcava damunt d’un munt de blat; després arreplegava els grans apegats a la seua pell i amb ells confeccionava una coca que donava a menjar a l’home que volia deixar impotent. També per tal d’evitar l’embaràs de la dona el que es feia era friccionar el penis de l’home amb vinagre abans del coit. Haurem de suposar que, donada la insuficiència d’aquest mètode anticonceptiu, s’haurien de produir embarassos indesitjats amb freqüència. Encara que, per altra part, mai no se sap. En els moments actuals en molts països africans utilitzen avui com a contraceptiu llavatives vaginals d’una coneguda beguda americana de cola i sembla que resulta eficaç. Això ha fet alertar l’empresa en el seu departament de promoció de mercat, en continua atenció d’investigació dels nous usos del seu brebatge. 
Las Siete Partidas tenen en compte els encisos sexuals. Abans, quan una parella no podia consumar el coit per trobar-se encisada, el que feien era concedir-li un terme de tres anys «que uiuan en uno y tomar la jura dellos que se trabajaran quanto pudieren para ayuntarse carnalmente». Si malgrat d’aquesta bona disposició de tots s’esgotava el terme sense que la unió s’arribés a consumar, el cas hauria de sotmetre’s a examen metge per part d'»omes buenos e buenas mugeres, si es verdad qeu ha entre ellos tal embargo». Altres formes enciseres pretenien provocar l’amor d’una dona, fer-la dansar nua u altres capritxos pareguts. Aquests llibres de màgia hagueren d’estar molt sol.licitats. Precisament Alfonso X deia notícia d’un deán de Cales que seduint per màgia i grimoris «jode cuanto quiere joder». Així, qualsevol.
Apart de tots aquests remeis, es donaven molts casos de dones insatisfetes. Entre elles n’hi havien algunes que s’estimulaven amb diversos artefactes. Precisament existeix una cantiga del poeta Fernando Esquio amb la que menciona un lot de quatre consoladors que va enviar a una amiga seua, abadessa, per a servei de la seua comunitat. En un document de 1351 es parla d’una dona que havia mort «por ocasión de un rauano (rábano) que le auian puesto por el conyo» (Archivo General de Navarra, sección de comptos, 66 de folio 296 vuelto). Sembla que la fructífera i picantilla havia despertat súbites passions femenines en molts distintes èpoques. Un sonet anònim del segle XVI comensa així: «Tu rábano piadoso,/ en este día/ risopija serás en mi trabajo/ serás lugarteniente de un carajo/ mi marido serás, legumbre mía». Potser la rao íntima de la flaquesa amorosa d’algunes dones va ser olfactiva més que estètica. El cristianisme «nacional» es llavava poc; uns per falta de mitjans i recursos, altres per no parèixer als «infidels» mahometans, les rituals ablucions eren precepte en l’odiada religió. L’olor descompost del sexe femení era perfectament perceptible a l’entorn de la dona. El Marqués de Villena recomanava que no s’arrimaren massa a les dones perquè els seus cossos podien desvirtuar l’aroma dels menjars que preparara.
