Ens havíem quedat la darrera setmana amb Pedro el Cruel, aquell famós rei que «dormía poc e amó a muchas mugeres», que va tenir per herència de son pare unes notables inclinacions venérees. Vivia aparentment una indiferència cap a la seua esposa oficial, Blanca de Borbón, a la qual va abandonar als tres dies de casats per a fugir amb la bonica Maria de Padilla, «pequeña de cuerpo pero preciosa». Hauria estat molt enamorat d’ella, encara que també va mantenir relacions amoroses ocasionals amb les joves ben plantades que anaven sortint pel camí. No es privava de res.
S’ha sospitat que va enverinar la reina per una d’aquelles conquestes amoroses, coneguda com Juana de Castro. I és que quan es tractava d’aconseguir sexe el nostre don Pedro no tenia fre. Bo era ell! Direm més coses. El 1354, estant a Segòvia, es va enamorar -una vegada més- de Juana la Fermosa. I encara es va forçar en vèncer la virtut amb totes les seus forces, aquella dama que porfiava en la defensa de la seua virginitat per tal de que el cavaller es casara amb ella. Trobant-se amb aqueixa forçada situació, el encalabrinat rei va acorralar als arquebisbes d’Àvila i Salamanca per tal que accediren a l’anul•lació del seu matrimoni amb la reina. I, al final, ho va aconseguir i tot seguit va contraure matrimoni amb la preciosa i plena d’ambició Juana i va passar la nit amb ella, però -això sí- seria sense cap dubte una nit plena d’agitació i fecunditat, perquè la deixà embarassada. Al matí següent, el rei va abandonar el palau sense dir adéu i ja no tornà a cap ocupació de la bellíssima donya Juana. Quines històries, no? Potser que el possible lector sospite que aquest home no estava bé del cap, potser. Però és que Don Pedro havia viscut grans tares genètiques, com a resultat dels repetits matrimonis entre cosins. Haurem de pensar que els perills de la consanguinitat han estat pràcticament desconeguts fins els nostres dies; i això explica que tres consecutives dinasties espanyoles (Trastàmara, Austries i Borbons -els «nostres Borbons»- hagen patit molts mals derivats d’aqueixa consanguinitat. O no? 
Durant l’Edat Mitjana podríem dir que el món de l’Església no va patir massa gana, que els clergues mantingueren mancebes i era bastant corrent que, a més a més, les exhibiren de manera pública com si es tractara de legítimes esposes. Vegeu quin ambient de grans llibertats? Haurem de dir que aquell costum va nàixer en els matrimonis espirituals, amb teòrica reclusió del sexe, que l’Església tolerava en els primers segles medievals. Tot aprofitant el seu empar molts clergues feren nuviatge amb l’excusa de tenir agapeta o «subintroducta», és a dir, ama. Aquesta institució era tan ambigua que donà lloc, immediatament, a notables abusos. El concili d’Elvira, ben prompte, va establir que el «pactum vitginitatis» havia de ser púbic i prohibia que ascetes i verges convisqueren sota el mateix sostre. A més a més, va establir que quan una verge o monja es casava, com era esposa de Crist, havien de considerar que cometia adulteri i incorria també en excomunió. Ja Sant Bonifaci, al segle VIII, clamava contra els clergues que «de noche mantenian a cuatro, cinco o más concubunas en su cama». També Fruela va intentar prohibir el matrimoni dels clergues, però aquests se li sublevaren. Allò s’havia convertit en una corrupció sense límits, una corrupció que abastaria el seu punt àlgid al segle X. El mal arribà a infectar les més altes jerarquies amb la Sant Sede en mans de l’aristòcrata romana Marozia, amant del papa Sergio III (904-911). Un fill de la citada Marozia va seguir la carrera del pare i arribaria a Papa amb el nom de Juan XI (931-936). Si el Vaticà arribava a aquests extrems, no hauríem d’estranyar-nos de la presència, l’existència d’abats i clergues amancebats i monestirs «que són casi lupanares» donde las monjas eran «pregnantes i adúlteras». El 1281, la priora del monestir de Santa María de Zamora va sol.licitar l’ajuda del cardenal perquè les monges jóvens de la seua comunitat rebien visites de dominics que passaven la nit en les seues col.les «holgando con ellas muy desalutamente». Perquè, com eren correligionàries i tenien confiança ho feien en el mateix convent, i encara més perquè, fins i tot, n’hi hagueren d’algunes que atenien «a domicili», segons suggeria certa llei de las Partidas que establia penes per a «los que sacan monjas de conventos para yacer con ellas (…) si es clérigo débenlo deponer; si lego, excomulgar»; i la monja havia de tornar al convent per tal que havia d’estar millor guardada que abans.
Els intents de reforma del clero, de manera particular a partir del moment en què el papa Gregorio VII va imposar definitivament el celibat, varen resultar un fracàs estrepitós. El concili de Compostela pel 1056 decretava que els clergues i sacerdots casats abandonaren les dones i feren penitència. El de Palència, pel 1129, per la seua banda, va ordenar que les mancebes dels eclesiàstics foren repudiades en públic; el de Valladolid, 1228, on «denuncien por excomulgadas a todas las barraganas públicas de los dichos clérigos y beneficiados y si se moriren que les encierren en la sepultura de las bestias»; i el de Toledo (1324) senyalava que «se ha introducido la detestable costumbre de que vayan a comer a casa de Prelados y Grandes las mujeres livianas, conocidas vulgarmente con el nombre de soldaderas y otras qeu con su mala concersación y dichos deshonestos corrompen muchas veces las buenas costumbres». E viatger Juan de Abbeville, 1228, va observar que el clergue espanyol era més donat al lloc de faldes que els seus col.legues europeus. Les corts del segle XIV varen adoptar una sèrie de mesures encaminades a la repressió de l’amancebant dels clergues. Per una banda se’ls va obligar al pagament d’un impost; per l’altra els va reprimir el luxe de les seues amancebades costums acostumades a exhibicions com les de lluir «con grandes cuantias de adobos de oro y plata». A més a més, la llei les va obligar a vestir riads de Ypres i un prenedor de llenç vermell que les distingia de «las dueñas honradas y casadas». Aquesta orde va ser desobeïda, i així uns anys després les Corts de Sòria recordaven que «las mancebas de los clérigos debian llevar el prendedor pública e continuamente». Com aquestes radicals mesures resultaven inoperants, a vegades es buscava la negociació. Enrique II va concedir als clergues i prestes de Sevilla el manteniment d’arregles sempre que foren sense mengua de la castedat. Continuarem.
