Parlarem avui del tema relacionat amb els adúlters i els castrats. Cal recordar que la dona, en els móns que hem citat, havia de mantenir-se fidel al marit. Se suposa que a hores d’ara també. Però el passat és el passat. I en aquells temps sols en dos casos s’admetia que a l’home li era permés el contacte carnal amb una altra dona sense cometre adulteri: tant per violència o per error. La llei diu: «Yaciendo alguno ome por fuerça, travando della rebatosamente» o si l’esposa s’absenta per una necessitat, un altre ocupa el seu lloc al llit s’ajunta amb l’esposa confiada i ella es deixa fer tot pensant que allò es tracta d’una forma de gentilesa del seu marit. S’ha dit que la reina Maria de Montpelier va recòrrer a una picardia pareguda per tal d’aconseguir que el seu esquivador espós, Pedro el Católico, li satisfera el deute conjugal. Es va fer passar per una dama de la Cort que accedia a compartir el llit amb el rei sota la condició de que fos a fosques i en silenci. I mireu per on nou mesos després va nàixer el nostre Jaume I el Conqueridor. Bé. Tornant al tema de les violacions, gerro comú a l’Edat Mitjana, el moralista Pedro de Cuéllar (1325) inclou aquestes violacions entre els delictes contra la propietat i raona que, en el cas d’extrema necessitat es pot usar els bens aliens, encara que no és moralment lícit usar de la dona d’un altre, perquè «quanto al negocio carnal no es cosa común que la muger deve ser una de uno». Continuem: El Fuero Real concedia al marit burlat la facultat de perdonar els culpables o d’executar-los. Però no li era permés castigar a un d’ells i perdonar l’altre. Als Fueros de Castilla està recollit el cas d’un cavaller de Ciudad Rodrigo que va sorprendre la seua dona.
Parlant dels castrats, mencionarem el títol VIII, llei IV de la quarta Partida com a escarment profitós dels corredors esforçados de cent metres «vallas»: «Castrados son los que pierden por alguna ocasión que les auiene, aquellos miembros que son menester para engendrar: así como si alguno saltase algun seto de palos, que travase en ellos, e ge los rompiese; o ge los arrebatase algun oso, o puerco, o can; o ge los cortase algun ome, o ge los sacasse, por otra menera qualquier que los perdiesse». 
Les tan repetides «Partidas» distingueixen vàries classes de fills, depenent de l’estatut legal de la mare. Veurem: naturals (nascudes de barragana oficial, fidel; fornits (si procedeixen de parents o de monges); «manzeres» «si son de mugeres que están en la putería et danse a todos quantos a ellas vienen»; espurios «(los de barragana que no es fiel a su amigo) y notos los de cornudo consentido que los cría como propios)». Eiximenis indica que els fills il•legítims o bords són orgullosos, luxuriosos, mentiders i mancats d’escrúpols. Però això no vol dir que en cada família noble no hi haja algun que altre a qui se li puguen encarregar les venjances i altres treballs bruts. Les lleis, tot seguint l’autoritat moral de l’Església, regulaven el sexe matrimonial orientat a la perpetuació de l’espècie, encara que la seua pràctica estava subjecta a una sèrie de normes. Per exemple: Si la dona era estèril, el marit s’havia d’abstenir de la còpula; així mateix també havia d’abstenir-se quaranta dies abans de Nadal, els vuit posteriors a Pentecostés, els diumenges, dimecres i divendres, les festes religioses, a la Quaresma, l’octava de Passió, els dies de desdejuni, cinc dies abans de la comunió i un després: en resum, uns vuit mesos a l’any. A més a més, el catecisme de Pedro de Cuéllar establia que jeure amb l’esposa sense intenció de procrear fos sols un pecat venial, el total de diversos pecats venials es feia un mortal. Pensem que tantes limitacions a l’exercici conjugal afavoriren el concubinat i les visites freqüents als prostíbuls, i produïren l’increment, l’auge, la professionalitat d’alcavotes i «cobijeres». Als documents judicials se’n fa cita de moltes d’elles, com, per exemple, una tal Catalina Triall, que el 1410 és acusada de buscar-li xiquetes per a un maníac sexual. Per la seua banda, hem de dir que l’homosexualitat femenina es va tolerar en l’Edat Mitjana per raons doctrinals, ja que la seua pràctica no produeix derramament de semen. En canvi, la masculina va ser reprimida amb molta severitat. Al títol XXI, (llei II) deien: «Si dos omes yacen en pecado sodomítico deben morir los dos; el que lo face y el que lo consiente. Esa misma pena debe auer todo ome o muger que yace con bestia; pero ademas deben matar al animal para borrar el recuerdo del fecho».
L’altre gran delicte de caràcter sexual -com ara mateix- era l’avortament. Aquest, junt a l’infanticidi va estar molt divulgat com una manera de controlar el creixement de la família. El poderós Fuero Juzgo aplicava la pena de mort tant al qui preparava herbes abortives com al que incitava a utilitzar-les. La dona que avortava era esclavitzada o li aplicaven dos-cents assots («azotes») si es tractava d’una serva; l’infanticidi es castigava amb la mort i altres vegades amb la ceguera, amb la privació de la vista.
I per què no parlar del món de les reines i les concubines? A l’Edat Mitjana el famós Carlomagno era molt admirat, que es va casar quatre vegades i, damunt, va mantenir cinc concubines oficials. Però els seus colegues hispànics no es quedaren curts. Fernando III el Santo es va casar dues vegades. La seua segona esposa va ser la francesa Juana de Ponthieu. Aquesta dama era una dona bonica i apassionada i tenia una predilecció pel seu fillol Alfonso X, que casà per conveniències amb una xiqueta de dotze anys, es va entregar ben prompte a la famosa «doña Mayor de Guzmán i altres amants». No menys agitada fou la vida amorosa d’Alfons XI. A aquest, els moros li aplicaven el mal nom d’el bavós. Es va casar dues vegades i el papa li va donar fortes amonestacions. Malgrat açò va tenir quatre amants fixes. Nou del seus devuit fills naixeren de l’hermosa Leonor de Guzmán, concubina, i sols un de la reina, d’indispensable hereder al tron. A la mort d’ell la menyspreada reina va fer decapitar a Leonor de Guzmán, però d’estirp de la concubina es va venjar per mitjà d’un dels bastards, Enrique de Trastàmara que arrebataria el tro a Pedro Cruel, el rei legítim.
