Continuem reflexionant a l’entorn de l’Edat Mitjana amb una referència relacionada amb el príncep de Barcelona, Ramón Berenguer, el qual el 1054, de pas per França, en camí cap els Santos Lugares, es va albergar al castell de Narbona, enamorant-se de l’esposa del seu amfitrió, Almodis. La parella va guardar absències fins que ell regressava de Terra Santa i de nou va fer alberg al castell. Aquella mateixa nit s’escaparen tots dos i ben prompte es varen casar després de repudiar als seus respectius cònjuges. L’amor passional -ara donarem una mostra literària- i veurem com conserva expressat en llengua llunyana, i manté encara la frescor de la seua autenticitat:
«Toliós el manto de los ombros/ besó me la boca e per los ojos,/ tan gran sabor de mí avía,/ sol fablar non me podía. /» I també, vejam la humana debilitat del gatillazo arter que ens mostra aquesta composició del segle XII: «Rosa fresca, rosa fresca/ tan garrida y con amor/ cuando vos tuve en mis brazos/ non vos supe servir, non…». Recordarem que el matrimoni, en un principi, no constituïa un sagrament. Era -això sí- una institució civil, un contracte privat entre els dos contraients que, naturalment, tenien per objecte, quan es tractava de persones de la noblesa, la perpetuació del llinatge, i en tots els casos diguem-ne la simple mútua ajuda. Com ja sabem, l’esposa era una propietat del marit. I, clar, si un altre home accedia a ella, fora per adulteri o violació, allò constituïa un delicte i aquest delicte perpretat era, a més a més, una enagenació indeguda. Està clar? Poc més o menys com ara. Mira tu per on l’Església, tan controladora ella, no intervenia en el contracte matrimonial fins molt avançat el segle XII. En certs casos, el matrimoni continuaria essent un acte exclusivament civil fins molt avançada l’Edat Mitjana. Sols a partir del concili de Trento es va imposar l’obligació de què fos davant sacerdot, en públic, i es registrara a la parròquia. En aquell moment l’Església i l’Estat es varen consensuar per tal d’imposar la mudança. D’aquesta manera s’imposaven per controlar més efectivament la seua feligresia i els súbdits en general. Hi havia diverses formes per a contraure el matrimoni medieval. Podia ser a «yuras», a soles o a «furto», és a dir, en secret entre els dos contraents, sense el coneixement de les seues famílies respectives. Amb el matrimoni estava estretament relacionat el concubinat. Encara que també podia acordar-se per contracte legal, com el que varen subscriure Jaume I d’Aragó i la comtessa Aurembiaiz d’Urgel per als fills que, sense estar casats, pogueren tenir. El títol XIV, llei de las Partidas, admet que «las personas ilustres pueden tener barragana, pero siempre que ésta no sea sierva ni tenga oficio vil». Per un estatut judicial i social, la concubina gosava com esposa de segona categoria. Aquestes situacions estaven tolerades per l’Església que feia la vista grossa, encara que a vegades, quan resultaven massa impresentables, intentava corregir-les. El concili de Palència, el 1338, recriminava els qui «imitando al caballo y al mulo, que carecen de entendimiento, no tienen reparo en mezclarse públicamente con concubinas en daño de sus almas». Les lleis civils estaven contingudes en la quarta Partida i regulaven el matrimoni: la dona podia casar-se als dotze anys i l’home als catorze. Així i tot el legislador també admetia que podien unir-se abans d’eixa edat «si fuesen ya guisados para poderse ayuntar carnalmente. Ca la sabiduría, o el poder, que han para esto fazer, cumple la mengua de la hedad» (Ley VI). 
El matrimoni, per la seua banda, obligava al dèbit conjugal, fins i tot si era reclamat en dies d’abstinència, quan l’ajuntament carnal constituïa pecat. La convivència no era imprescindible, a efectes legals. Era suficient que «se acostumbrassen a ver el uno al otro en sus casas, o si yo quiesse con ella como varon con muger» (ley III). Ara bé, això sí, com la finalitat del matrimoni es tenir fills «cuando se ayuntan marido e muger con la intención de haber fijos, no hay pecado; mas facerlo comiendo letuarios pecan mortalmente» (título II, ley IX).
La potència del marit i la virginitat de la seua esposa quedaven demostrades exhibint davant testimonis la «sábana pregonera», tacada de sang després de la nit de bodes, com ja hem citat en altre moment. Sense aquest requisit se suposava que el matrimoni no era vàlid per defecte d’alguna de les dues parts. Però, clar: per aquest motiu estava contraindicat el casament a la dona que té «natura tan cerrada que non puede el varón yacer con ella» i també en els impotents, que el legislador els cataloga de dues classes: «Los maleficiados, e fríos de natura, son dos maneras de omes que son embargados para non se poder casar (…)». El embruixat o maleficiat, víctima amb la nova esposa. Així aquesta segona boda quedava considerada vàlida, però, en aquest cas, quan l’important físic -és a dir que aquest és «frío de natura»- no hi havia res que fer perquè «también lo es con la una muger como con la otra». En definitiva, sols la mort acabava dissolvent el vincle matrimonial. Admés pel Fuero Juzgo dels gods, estava prohibit en las Partidas, encara que, en certs casos el matrimoni podia ser anul.lat. Per exemple, si es demostrava la impotència del marit: «Cuando el ome ha tan fría natura que non puede yacer con muger» o quan la dona era tan tancada que era impossible la consumació de l’acte carnal. També representava una causa d’anul.lació que els desproporcionats tamanys del penis del marit significara un perill per la vida de l’esposa. La situació resultava tan extrema que havien d’intervenir els jutges per a passar i mesurar els respectius membres. Donarem un exemple: «Cerrada seyendo la muger (…) de manera que la ouiessen departir de su marido, si acaesciesse que después casase con otro que la conociese carnalmente, deuela de partir del segundo marido e tornarla al primero; porque semeja, que si con él ouiesse fincado todavía también la pudiera cosnocer como el otro. Pero antes que los departan, deuen catar, si son semejantes, o eguales, en aquellos miembros qeu son menester para engendrar. E si entienderan que el marido primero non lo ha mucho mayor que el segundo estonce la deuen tomar al primero. Mas si entendieran que el primer marido auía tan grande miembro, o en tal manera parado, que por ninguna manera non la pudiera conoscer sin grande peligro della, maguercon el ouiesse fincado, por tal razón non la deuen departir del segundo marido (título VIII, ley III)».
