Continuant sobre el cinturó de castedat, direm que l’humanista Eneas Silvio, que després seria Papa Pío II, va escriure: «Esos italianos celosos hacen muy mal en poner cerrojos a sus esposas, ya que es condición de la mujer desear mayormente aquello que le es prohibido, y es más consciente cuando puede actuar con entera libertad».
Alguns marits gelosos varen imposar l’ús quotidià d’aquesta incòmoda ferramenta a les seues patidores esposes. En una església austríaca, pel 1889, va aparèixer l’esquelet d’una dona que havia sigut sepultada amb el seu cinturó de castedat. Hauria d’ésser, clar, amb la intenció de defensar la seua pòstuma virtut dels assetjaments dels necròfils. A Alemanya, el 1903, Emile Schater va patentar un model actualitzat. Més endavant, a Pennsylvania apareixerien algunes abnegades mares que protegien la virtut de les seues filles amb un cinturó de castedat quan elles anaven a assistir a un ball o a qualsevol acte que pogués produir perill de pecat. També a Toledo, ja en temps més pròxims a la nostra actualitat, existeix un artesà que fabrica el cinturó per atendre el mercat sadomasoquiesta nòrdic. És a dir que l'»invent» manté encara una relativa vigència. Hauríem de dir que existeixen a hores d’ara simbologies sexuals en alguns mínims actes del cerimonial cavalleresc. Per exemple, es troba fins i tot en les estàtues jacents que decoren els sepulcres. En aquests sepulcres la dona creua les mans, amb molt de pudor, sobre el ventre. Però l’home el que fa és reforçar la seua virilitat amb la seua espasa nua damunt de la zona on s’ubica el sexe. Un altre símbol sexual era el cabell, que l’home exhibia lliurement, solt, mentre que la dona, que el portava llarg i solt també el temps que es conservava verge, se’l retallava i el recollia quan la feien «duenya». I, ja en les acaballes de l’Edat Mitjana, els tornejos es convertiren en teatres eròtics i allí l’home combatia per un fetitxe que simbolitzava l’himen de la seua estimada: una lliga, un mocador o alguna altra peça que eixiria amb la impregnació de la seua sang i el seu suor. Aquest ideal estètic dominant era ben enunciat per l’Arquebisbe de Hita amb els versos següents: «Busca mujer de talla, de cabeza pequeña;/ cabellos amarillos (…)/ ancheta de caderas: esta es talla de dueña;/ los labios de su boca, bermejos (…)/ (…) la su faz sea blanca, sin pelos, clara e lisa». A més, a més, també es valorava el coll llarg (alto cuello de garça) li deien, i les orelles petites. Això, clar, passava a la classe noble, que és de la que s’ha trobat més informació. Però quant concerneix a l’anònim i reprimit poble baix, «la plebe no practica la caballería del amor- segons diu Andreas Capelalnus el 1184-, sino que como el caballo y el asno tienden naturalmente al acto carnal (…) les basta labrar los campos y la fatiga del pico y el azadón». I els goliardos, poetes tunants, cantaven sense parar la passió i el goig carnal en un cor al qual no li mancaven clergues tavernaris i llibertins. Entre ells el citat Arcipreste de Hita nostre, que va deixar ben expressada la profunda filosofia de la humanitat: «Como dice Aristòteles, cosa es verdadera/ el mundo por dos cosas trabaja: la primera/ por haber mantenencia; la otra cosa era/ por haber juntamiento con hembra placentera». Aquests alegres clergues, naturalment eren l’excepció dins l’actitud de l’Església oficial, que mantenia la seua tradicional xenofòbia i misògina com en temps de Sant Agustí. Com a mostra podem recordar el concili de Toledo de 1324 on va condemnar la dona com una criatura «liviana, deshonesta i corrompida». Al marge del que hem citat caldria afegir el nascut del món universitari constituït als estudis que anaren nasquent a partir del segle XIII. L’alumnat es dedicava amb un major plaer que els llibres els proporcionaven per les ordenances que Alfonso X el Sabio els disposà: «Estudiar e aprender (…) a fezer vida honesta e buena ca los estudios para este fin fueron establecidos». Ja es veu per on anava el Rey Sabio. Pensem que l’estudiant era folloner i falder per llei natural. I és ben sabut que a l’entorn de les universitats florien singularment les mancebies. El mateix que passava als albergs, fondes i posades dels camins, com una herència que continuava des de Roma. Les mancebies, que estaven controlades per les corporacions municipals o pels senyors de la vila, resultaven un negoci bastant lucratiu. 
Dins del natural puteriu medieval va existir, brillant, un personatge que ja hem citat alguna altra vegada: Maria Pérez Balteira. A aquesta pícara Balteira el Rey Sabio li va dedicar una cantiga, que reproduïm ara: Pel seu doble sentit, no té res que envejar al més ingeniós cuplé. Aparentment tracta dels consells dedicats a la construcció d’una cabanya. Aquests són: «De buena medida la debes coger/ esta es la viga adecuaada/ si no yo no os la señalara./ Y como ajustada se ha de meter/ bien larga ha de ser/ que quepa entre las piernas (…) de la escalera/ esta es la medida de España/ no la de Lombardía o Alemania/ pero si resulta más gorda, también sirve/ que la que no vale para nada es la delgada».
Per tal que no faltara cap sort de l’amor -com ja s’ha dit en algun altre moment- fins i tot era conegut l’amor platònic o cortés ben paregut a l’amor «udri» musulmà. Era un amor exaltat per la poesia trobadoresca, que convertia l’home en vassall de la seua enamorada; rendia culte a la dona. En l’aspecte religiós arribà a erotitzar fins i tot la Verge Maria, a la qual representaren tan atractivament els tallistes gòtics. En eixe camp s’anunciava la vena mística que, passat el temps, donaria lloc a l’aparició als desmais de San Juan de la Cruz i Teresa de Jesús. Aleshores ja existien totes les classes d’amor que afligeixen l’home i la dona d’avui, fins i tot l’arter «fletxazo» de Cupido, que, «con el dardo del deseo hiende los broqueles de la religión y la virtud, esa locura dulce que arrebata a los amantes y los une a contrapelo de todas las conveniencias sociales». El romàntic paràgraf és de Juan Eslava Galán, i amb ell tanquem les reflexions d’aquesta setmana.
